Cada cop és més freqüent sentir opinions més sensates i informades sobre el marasme educatiu espanyol i català fora de l’ambient estrictament relacionat amb l’educació que dins d’aquest. Així, amb el seu habitual estil sarcàstic, que considero del tot adequat, Juan Soto Ivars encerta plenament en la seva diagnosi: La escuela progre fabrica juventudes hitlerianas.
El «bonisme» pedagògic que s’ha instal·lat en l’educació contemporània no produeix ciutadans lliures, crítics, moderats i tolerants. Més aviat al contrari. El problema estaria en el poc que fa la institució escolar per tal d’evitar que un percentatge que sembla creixent de la joventut espanyola sigui cada cop més intolerant, masclista, homòfoba, xenòfoba i ultradretana. I no es que faci poc sinó que n’és -si mes no en part- la causa. Segons Soto Ivars, els joves -de qui no es vol recordar que sempre han tocat el que no sona als grans, res de nou- reben «moralina» en un sistema escolar esdevingut guarderia, gamificat i sotmès a la idolatria digital, on el «facilisme» ha devaluat la necessària autoritat intel·lectual que ha estat substituïda per l’autoritarisme burocràtic i ideològic, practicat per una gent que no sembla saber quina edat té i no vol o no sap mantenir la distància necessària a través del respecte que només genera una exigència mínima. L’excepció al molt habitual menyspreu que l’alumnat sent pels professors sol ser, precisament, el respecte que sent pels qui saben alguna cosa. Aquesta pot ser la raó per la qual els corifeus de la política educativa actual insisteixen en afirmar que no hi ha necessitat de saber res.
Però Soto Ivars sap molt bé que als professors no se’ns permet ni tan sols proposar la correcció d’aquests catastròfics errors. Pobre del professor que provi de corregir una conducta d’aquesta mena. Les autoritats educatives han proscrit qualsevol forma de sanció disciplinària a l’alumnat. Vaig intentar explicar la situació fa uns mesos, en un article que la Fundació Episteme va tenir la gentilesa de publicar: Autoritat sense poder: un equivoc perillós.
I en el fons, no és res que no es sabés. No és res que no es sabés des de fa... més de 2000 anys. Cadascú té els referents que es pot permetre. Els meus no són ni el darrer «informe» científic, ni la darrera novetat en neurociència, instàncies si més no respectables, ni la darrera bajanada psicològica o pedagògica a l’ús. No, prefereixo remetre a l’improbable lector d’aquestes línies al que diu un personatge de Lleis de Plató:
«Atenès: Subratllo la nostra convicció de que la blanor i la dissipació fa dolents, irascibles i excitats els caràcters dels joves per assumptes molt petits, però el contrari a això, és a dir, el sotmetiment total i salvatge, en fer-los pusil·lànimes, servils i misantrops, crea companys de vida inapropiats»
Lleis, 791d
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada