Com és costum d’aquest blog, no diré el que ja ha dit algú de manera més sàvia. Jorge Sánchez, poeta, docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- indica a Facebook, amb encert superlatiu, on rau el problema de l’esquerra transformadora, que ha rebut un correctiu severíssim en les darreres eleccions:
"Leo con interés, en los medios próximos a la autodenominada "izquierda transformadora", las reflexiones alrededor de la debacle del archipiélago de movimientos y partidos a la izquierda del PSOE, pues aunque "sub specie aeternitatis" nada substancial se modificará en el orden social vigente gane las próximas elecciones el PSOE, Sumar-Podemos, el PP o Vox, lo cierto es que para nuestra vida cotidiana en este orden sí será importante lo que suceda en julio.
Lo más asombroso es que predominando las llamadas a la autocrítica y la unidad, ambos conceptos se han vaciado de contenido: la autocrítica se reduce a una crítica de los rivales, desde las vacilaciones del resto de la izquierda a las estrategias "bajas y sucias" de las derechas, y la conversación sobre la unidad se dirime, de modo populista, en torno a personas y figuras institucionales.
Tan sólo algún comentarista apunta a uno de los ejes de la catástrofe: el predominio de la "agenda woke" en la ordenación de las prioridades de la izquierda en detrimento de las políticas de transformación de la estructura económica, política y social del estado español. Carlos Soto, en Público, escribe: "Es capital, por tanto, el próximo 23–J partir de estos datos de la realidad y asumir fracasos imposibles de ocultar como propios, no endosándoselos sin más al sufrido electorado de izquierda en Madrid. Hay que dejar de inmediato el insultar también a los votantes de la derecha que han dejado de confiar en las candidaturas de izquierda. Entre otras cosas porque siguen siendo tan demócratas como antes; solo que no les convencen en absoluto ciertas políticas de defensa radical de minorías, que no les son asumibles, y que no se contemplen las sensibilidades de grandes mayorías de las que ellos se sienten parte. Porque se gana con el pueblo y no sin él."
La inmensa mayoría de los tertulianos de izquierda, en el más puro estilo del chiste de la antigua RDA y el SED, "si el pueblo no nos apoya, cambiamos de pueblo", obliteran este factor y, empeñan sus esperanzas en la dinámica que generará esa "Operación Roca", solo que en femenino y de izquierdas, que está suponiendo una patética entrega de la izquierda a la transformación de la política en un espectáculo y la substitución del debate racional por el despotismo iletrado.”
Efectivament, l’esquerra “caviar”, “brahmànica” (Piketty) o simplement -i amb perdó- «pija», anti-il·lustrada i gairebé diria irracionalista, enarbora un discurs en favor de les minories que oblida l’essencial, la lluita contra la desigualtat i per l’emancipació de la humanitat. Discurs hereu de l’assumpció acrítica i mancada d’anàlisi del relativisme cultural dominant en les ciències socials i de la corrosió del discurs polític produïda per un cert nihilisme postmodern. Però potser produeix encara més calfreds constatar que ho sabíem i que no hem pogut o volgut fer res al respecte. I seguint amb el costum de citar el que ja ha estat explicat amb més encert del que jo seria capaç, recordo el que deia l’escriptor, docte professor i amic- no necessàriament en aquest ordre- Ferran Sáez.... en 1999!
“...Bobbio és a hores d’ara, en la seva posició de senador vitalici, una mena de consciència moral de la política italiana i un referent del pensament europeu importantíssim. La seva acotació conceptual del sistema democràtic es podria resumir en quatre punts: a) un sufragi universal i igualitari; b) uns drets civils que garanteixin la lliure expressió i la lliure associació dels grups que conformen la societat civil; c) el paper inqüestionable de la majoria en la presa de decisions polítiques (la regola di maggioranza); d) la protecció de les minories contra tot abús de la majoria. Cadascun d’aquest quatre punts resulten, per separat, gairebé banals: són una mena de declaració de bones intencions. Però si els conjuntem, si els llegim un darrere de l’altre, ben concatenats, comprovarem que Bobbio planteja una tesi força arriscada: la democràcia, a diferència del totalitarisme, ha de recolzar-se en la precarietat, en la paradoxa, en la tensió constant, en la manca de solucions maximalistes i rotundes; si rellegim seguits els dos darrers punts, per exemple, ho comprovarem fàcilment. La democràcia no és altra cosa que dificultat.
En la seva aproximació al sistema democràtic, Norberto Bobbio planteja un equilibri molt difícil, però necessari, entre l’estat i la societat civil. Però la dificultat no agrada a ningú. Al llarg del segle XX hi ha hagut dues grans maneres de bandejar-la. La primera és ben coneguda: consisteix a passar directament del punt a al punt c, ignorant completament els altres. És Hitler l’any 33, per exemple: qualsevol democràcia, especialment si reuneix les característiques socioeconòmiques de la República de Weimar, pot desembocar, de manera natural, en el totalitarisme amb la simple accentuació d’aquests dos punts. La segona consisteix a passar directament del punt b al d. Aquesta versió és més nova i, si més no a hores d’ara, aparentment inofensiva. Es correspon amb la mentalitat dels nous moviments socials i creix imparablement. Determinar amb exactitud quin serà el rumb i l’abast que tindrà en el futur aquesta tendència desnaturalitzadora de la democràcia ens faria passar de l’àmbit de l’anàlisi al de la profecia; deixem doncs la qüestió dins d’un prudent parèntesi. Del que no hi ha dubte, en qualsevol cas, és que aquest procés desnaturalitzador no constitueix pas una simple crisi episòdica que serà fagocitada lentament pel sistema democràtic.”1
Drets civils i protecció de les minories: objectius lloables. Però no exclusius. El sufragi i la majoria no tenen, per a la esquerra woke, la mateix importància, pel que sembla. I persisteixen en l’error....
1. Ferran Sàez i Mateu, El crepuscle de la democràcia. Edicions 62, Barcelona. 85
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada