El seguiment que ha fet la premsa dels dos concerts de Bruce Springsteen & The E Street Band a Barcelona confirma amb escreix, em sembla, el que vaig dir abans d’assistir-hi. Es tracta d’esdeveniments «de societat» més que no pas de pures actuacions musicals. Les cròniques que he pogut llegir a penes parlen del que hauria de ser l’eix de les mateixes, és a dir, de la música. A banda d‘incidir en la llegendària capacitat del Boss de tirar-se tres hores a l’escenari i de la seva innegable professionalitat, sembla que comentar el repertori -o, com a mínim, esmentar-lo-, valorar el nivell de l’execució, el so ofert i altres aspectes estrictament musicals no forma part del que els periodistes o els mitjans pels quals treballen consideren digne de ressenya. Potser el més proper a un crònica comme il faut del concert es va poder llegir aquí: Bruce Springsteen, apoteosis con sabor a despedida, on l’autor si més no indicava el principal del repertori interpretat i feia esment, sense massa èmfasi, de l’aspecte més rellevant des del punt de vista musical del concert, la qual cosa indica que si hagués volgut, o li ho haguessin permès, hauria estat capaç de fer una crítica adequada. La resta de l’escrit es dedicava, com tots els altres que he consultat, a la lloança de la pretesa relació especial de Springsteen amb Barcelona i a l’especulació sobre la possibilitat de que aquesta hagi estat la seva darrera visita, extrem que ara mateix no deu tenir clar ni tan sols el mateix Boss.
Així doncs, provaré a continuació de proveir d’una crítica del concert. Consideració prèvia: els preus de les entrades d’aquesta mena d’esdeveniments és abusiu. 90 euros de mitjana per estar-se tres hores dempeus, amuntegat, amb una gairebé nul·la possibilitat de veure l’escenari és una presa de pèl de les que fan època. I no em produeix cap satisfacció saber que les entrades d’altres concerts sense cap interès musical són encara més cares. Sempre he pensat que el conseqüent lògic de la dita «Mal de muchos...» no era «consuelo de tontos», sinó «epidemia»....és a dir, ens buiden la cartera a tots, els qui anem a veure i escoltar la E Street Band i els qui, de manera incomprensible, van a una actuació de Madonna.
El so. Ja s’ha instaurat, des de fa anys, que un bon so ha de ser ensordidor. Tal fou el cas. Val a dir que, si més no, hom podia distingir amb prou nitidesa els diversos instruments. Entenc que a la massa entusiàstica aquest aspecte se’ls en refot, però estem parlant de sentir el piano de Roy Bittan o la guitarra de Nils Lofgren, per exemple. No com, per exemple una concert de fa uns anys al Nou Camp, en el qual el so resultant era un pasta informe, un retrunyi insuportable.
La música. Em sap greu, atesa la meva condició de vell fan, haver de confessar que no escolto gairebé cap dels discos del Boss posteriors a Born in the USA. I encara més reconèixer que el darrer -que sí he comprat- no l’he escoltat sencer. No hi fas res, em temo que ell és conscient de la davallada inapel·lable de la seva música1 i per aquesta raó els seus concerts es basen en el seu repertori més antic. I com que entre 1973 i 1985 ens va obsequiar amb una col·lecció de cançons memorables, té material per donar un concert superb de més de tres hores. En aquest sentit cal destacar que Springsteen està tornant a una seva vella passió, el Soul. No debades ha publicat un disc de covers de clàssics del gènere. Aquest retorn és tradueix en la presència d’una secció de vents que prova de fer oblidar l’absència de Clarence «Big man» Clemons i en el tractament d’algunes cançons. El moment àlgid d’aquest plantejament es produí quan Springsteen recuperà Kitty’s back, una canonada soul del seu segon disc (The wild, the innocent & the E street shuffle, de 1973), primer amb la banda. Aquesta foto estupenda:
és de l’època. Una colla de nois de suburbi, una alegre barreja d'anglosaxons, italoamericans, irlandesos i negres entre els quals només hi havia un músic reputat, el gran David Sancious, que toquen amb passió i diversió. La brutal interpretació del tema va ser seguida amb una relativa indiferència d’un públic que ha escoltat tant Springsteen que es refereix a ell amb el nom de pila. El millor moment musical de la nit no va suscitar l’entusiasme esperable. El fenomen es repetí amb la versió soul-rock de Johnny 99. Incompresa. El millor del concert no va plaure a l’audiència, la va deixar freda. Queda demostrada la meva fidelitat a l’estratègia comunicativa de Plató (i de Billy Wilder) en fer que el tema inicial «reboti»: una cosa fou el concert i l’altra l’acte social.
Però com deien els Stones, "It's only Rock'n'Roll but I like it".
1. Cal notar que també hi ha una considerable decadència en les lletres. El innegable talent literari, més narratiu que líric, que Springsteen mostrava en les lletres de «Darkness on the edge of town», «The river», «Nebraska» o «Born the USA», concentrat en petites històries, veritables contes, s’ha esvaït, reemplaçat per un prosa impostada, un punt verbosa. Sí, les cançons de rock tenen lletra, babaus, no és tot «Oé oé oé».......
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada