Digues alguna cosa d'esquerres, digues alguna cosa!

Fa uns dies vaig intentar proporcionar una mínima base reflexiva per a la pràctica dels elogis fúnebres i fins i tot em vaig atrevir a posar-la en pràctica amb la figura de Martin Amis. Amb la meva habitual parsimònia -nom elegant per a la mandra- estava dedicant la meva escassa capacitat de -posar el que correspongui...- a elaborar-ne un altre. Pel camí se’m creua la mort de Silvio Berlusconi a qui, per estricta coherència amb els postulats que he defensat, no puc dedicar un obituari. Cal complir les regles. I en aquest camp la primera és que només s’ha de parlar dels morts de qui es pot parlar bé. I no tinc res bo a dir sobre aquest personatge. I complint també les només generals d’aquest blog no intentaré explicar allò que algú ja ha aclarit amb molta més precisió del que sóc capaç. El docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell ens proporciona una lúcida reflexió (aquí: La mort d'Il cavaliere) sobre la col·lusió -inaudita en democràcia- dels interessos privats i els públics que representà Berlusconi. El terme és exacte. Designa la «intel·ligència secreta» entre dues parts en perjudici d’una tercera. Els negocis més o menys tèrbols del Cavaliere afavorits per la seva activitat pública. El tercer en discòrdia, el perjudicat, és, evidentment, el bé comú. El professor Nonell -que té la gentilesa de citar el meu comentari sobre la ceguesa de l’esquerra «pija» a l’hora de valorar el seu fracàs electoral, on esmentava el que Norberto Bobbio digué amb tanta saviesa sobre les condicions de possibilitat antitètiques de l’exercici de la democràcia-, ens recorda el que l’insigne pensador italià deixà escrit sobre Berlusconi, d’una clarividència exemplar.

Berlusconi no era banal, no era un efecte menor, episòdic. Era l’expressió d’una causa, o com a mínim un símptoma que es va menystenir. No puc parlar per altres, però jo reconec l’error. Descartes ens té ensenyat que la característica essencial de l’error és precisament que no es presenta com a tal. Però costa entendre que no ho entenguéssim. En el meu cas, l’angunia, per no dir repulsió, que em provocava Il Cavaliere, explicaria el meu menysteniment. Em segueix sorprenent, com a italianòfil empedreït, que Itàlia hagi estat governada per un saltataulells tan impresentable. Un empresari corrupte, ingressat a la política per a protegir els seus foscos interessos, un mafiós a més de, ara en diuen un «depredador sexual», però jo prefereixo el que deia de jove, un «putero» de manual, amb una presencia física ridícula -aquells blazers imperdonables, aquells empelts capil·lars patètics, aquella pell estirada de vella esperpèntica...- governava el país de Da Vinci, que digué Dove si grida non c'è vera scienza...

I aquí està l’error. Des d’una suposada superioritat intel·lectual i moral i d’exquisidesa estètica poc fonamentada, hom reia. Les opcions polítiques contràries al populisme, la demagògia i el desvergonyiment berlusconià no entenien i segueixen sense entendre res. Seguim instal·lats en l’error. Ens horroritza que hi hagi votants -de fet, que n’hi hagi tantíssims...- de Berlusconi... o de VOX.

En la divertida -i depriment- escena de Aprile (1998) que encapçala aquesta entrada, Nanni Moretti, el seu director i protagonista, està mirant un debat televisat entre el candidat de la dreta Silvio Berlusconi i Massimo D’Alema, el lider del Partit Democràtic, hereu del PCI. Cada cop més enfurismat Moretti crida:

- D’Alema, di’ qualcosa de sinistra...Di’ qual cosa... reagisci!

La progressió és clara, fulminant. L’esquerra hauria de tenir un discurs d’esquerres, si més no un discurs, si més no discurs.

25 anys després hauríem d’entendre, potser, on està l’error que Moretti ens indicava amb claredat i precisió. L’eclosió de propostes polítiques ultradretanes, xenòfobes, populistes, mereix resposta. Resposta dura, convençuda i convincent. Cal abandonar el posat cursi de virginal col·legiala escandalitzada amb el qual els «progressistes» protesten per la presència d’aquests energúmens. Malauradament, com diu en el seu Blog el savi professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Jordi Ramírez, (aquí: 23J mala peça al teler) en el cas espanyol, l’esquerra que hauria de combatre els caníbals ha assolit, gràcies a una política educativa delirant, que hi hagi dues generacions d’espanyols incapacitats per entendre el missatge que ara se’ls vol fer arribar: com es pretén que entenguin que cal aturar el feixisme si ni saben què és.... Encara més, l’esquerra espanyola és responsable de que hi hagi, entre aquesta legió d’ignorants, un munt de paleofeixistes de baixa intensitat perquè ha estat educats -per dir-ho d’alguna manera- amb una deixadesa criminal, en la falsa promesa de la satisfacció immediata. Són, en termes platònics, homes d’ànima tirànica. Esclaus. Però tenen dret al vot. I cal començar per aquí. Se suposa que quan hom es presenta a unes eleccions és per a guanyar-les. I sembla que el mínim que s’hauria de tenir garantit és el vot dels «teus», condició ara mateix no massa segura, i després provar d’obtenir-ne altres. Limitar-se a ploriquejar lamentant la maldat dels enemics no ha servit mai per a derrotar-los.

Cal dir alguna cosa d’esquerres, cal dir alguna cosa, cal reaccionar.