Aritmètica i democràcia

 

Ningú que entengui una mica el funcionament d'un règim parlamentari pot compartir la queixa que emet -diria gairebé que gruny- un sector de la dreta espanyola quan qualifica de xantatge que les minories parlamentàries exigeixin determinades condicions als candidats a una investidura. Només tenim X vots, pocs, però podem treure’n profit ara que una opció majoritària els necessita. Aritmètica parlamentària, en diuen. Una altra cosa és que aquestes condicions siguin assumibles, raonables. Jo em conformaria ja només amb que fossin racionals...i encara és una cosa diferent que aquesta mena d’exigències sigui acceptable no per se sinó segons qui la plantegi.

I és en termes aritmètics que es podria valorar la racionalitat d’algunes postures. Una de les minories -compta amb 7 escons,7, no 77- que està posant condicions al seu vot en una eventual proposta d’investidura del candidat del PSOE a president del govern d’Espanya és aquest partit/moviment amb un cert aire peronista que alguns denominen, amb un sarcasme remarcable, JuntsXCash. Fent ús del seu innegable dret a auto-organitzar-se com millor li plagui, no remet, en un procediment si més no peculiar, les seves decisions al resultat d’una consulta als seus militants sinó a la consulta als membres d’un organisme denominat «Consell per la República». Pel que he vist a la seva web, qualsevol s’hi pot inscriure com a membre. Excèntrica, com a mínim, manera de procedir. Però tan legítima com altres, en tant que hagin estat els membres del partit els qui així hi hagin decidit.

I ara parlo de l’aritmètica. El gener d’enguany, 2023, Catalunya tenia, segons l’IDESCAT,  7.899.056 habitants censats, dels quals 5.422.803 tenien dret a votar: Estimacions de població. Avanç. Dades provisionals. 2023. El Consell per a República declara tenir l’estimable xifra de 90.484 registrats. En la votació per a decidir si es dóna suport a la investidura del Sr. Pedro Sánchez, ha guanyat el no amb una rotunditat aclaparadora: 74,9% contra un 24,9 a favor del sí. Abans de seguir, aclareixo que les xifres no són meves Els afiliats del Consell de la República aproven bloquejar la investidura de Sánchez, i que ja sé que 74,9 i 24,9 sumen 99,8. Vull suposar que el 0,2 que falta -que són, si encara sé restar, 8 vots- deuen ser vots nuls, en blanc o no vàlids. Deixo de banda la sospita habitual que aixeca una victòria molt ampla en una votació. Accepto, no hi ha motius per a no fer-ho, que ha estat una votació legítima.

Fins aquí les dades. Ara els càlculs. Si estigués d’acord amb els brams illetrats als quals em referia al principi, fixaria el meu desacord en l’excés d’influència d’un partit que obtingué 392.634 vots, un 1,6% del cens estatal i un 11,6 del català. Però ja he dit que així es com van les coses en un règim parlamentari. No. El que em té admirat, el que em produeix una perplexitat notable, i més tractant-se d’un electoral diguem-ne motivat, és que el total de vots emesos en la votació del Consell és de 4021, és a dir, el 4,45% dels seus membres...

Una de les situacions més imbècils en les que m’he trobat de vegades és aquella mena de discussions que es produïen als claustres dels instituts per determinar si una votació era «vinculant» (si no ho és perquè dimonis cal votar?). He assistit, fins i tot, a votacions per a decidir si es votava... no m’ho invento. Recordo la continguda cara d’estupefacció del meu pare quan li vaig explicar aquesta peculiar manera d’entendre la democràcia i el seu breu, sec comentari: «Això no ho heu entès bé»....Però la qüestió del caràcter vinculant d’una votació deixa de ser una imbecil·litat quan es té en compte la participació. 4,45%...en fi.