La negació de la igualtat

 

 Per tal de que el que diré a continuació tingui algun sentit, cal recordar prèviament que tracto d’explicar un equívoc, millor dit, un error, que vicia des de fa dècades els postulats de l’esquerra. Vaig començar per la constatació de que els «progressistes» -partits, moviments, pensadors...- contemporanis es mostren estupefactes pel fet que aquells a qui se suposa que pretenen afavorir -els desafavorits, els explotats, els oprimits- voten opcions polítiques no ja conservadores sinó decididament ultradretanes. He dit «progressistes» i no esquerrans, i aquí rau una, sinó la causa principal del fenomen, com provaré d’argumentar més endavant. En tractar d’explicar-ho, d’explicar-m’ho, em vaig veure empès a una sèrie de consideracions prèvies que, segurament pels decurs usualment tortuós de la meva manera de discórrer, semblen pures digressions. La primera: la constatació inicial de que l’esquerra «pija» no entengui que hi pugui haver pobres que no són «progres» (veur:e I si els oprimits no son d'esquerres?)  en feu pensar que hi ha una diferència entre la noció d’home i la de ciutadà. Sempre m’ha semblat pertorbador que la declaració revolucionària de 1789 inclogui els dos termes. Perquè, no són el mateix? Pitjor encara, i si no són ciutadans? Cal retenir, tanmateix, que quan en la Declaració s’estipulen les dues nocions bàsiques que serveixen de base als drets enumerats, la llibertat i la igualtat, s’abandona la distinció i les atribueix a l’home. Els homes són iguals i lliures.

En diverses entrades -digressions- anteriors he provat d’argumentar una defensa de la igualtat. Aquesta noció es presenta, en la Filosofia política moderna i il·lustrada, com un autèntic principi primer que, com a tal, no requereix demostració. Tot i així es pot tractar de mostrar i, en part, demostrar, la veritat d’aquest axioma bàsic de l’antropologia filosòfica i científica: els homes són -som- iguals. I es pot fer com a mínim des de dos punts de vista: la mateixa Filosofia política moderna -Hobbes- i la seva continuació il·lustrada i les tesis científiques més contundents de disciplines com la genètica de poblacions (veure: Home i ciutada 3, la igualtat). Tot i així, no es pot negligir que la igualtat de la humanitat que defensa la Il·lustració i la de l’espècie que demostra la ciència no és universalment acceptada¹. En primer lloc, cal recordar la inveterada tendència humana al tribalisme, a l’odi i menyspreu per l’altre, aquell etnocentrisme natural que l’antropologia ens ha mostrat amb eloqüència² , posant-nos davant d’una de les més potents contradiccions de la nostra cultura. El nostre relativisme cultural, suposadament tolerant, podria no ser més que una altra forma, potser més sofisticada, d’etnocentrisme. A nosaltres sí ens interessen els altres, nosaltres sí els respectem....(sobre aquest punt, veure: Encara sobre la igualtat

En segon lloc, fent abstracció de la diferència que els grups estableixen entre ells, cal també considerar, a un nivell merament psicològic, més proper, el disgust, el fàstic que tots sentim per altres homes, en la ingènua, 0 estúpida, creença de que nosaltres som «millors»: «jo no sóc com aquest criminal»....com a exemple privilegiat d’aquesta suposada diferència que establim com a mecanisme de defensa vaig proposar el cas Eichmann i la reflexió que ens oferí Hannah Arendt. No som com ell, però no som diferents.... Més sobre la noció d'igualtat La igualtat participa de la diferència.

Però el problema no és que una part de la humanitat no hagi acceptat la seva fonamental unitat. Ni que les classes dominants, les castes «superiors» o els partits ultradretans neguin la fonamental igualtat dels homes. Ni que originàriament tot grup humà tendeixi a ser tribal, excloent, xenòfob. El problema és que aquells que haurien d’estar lluitant per la igualtat hagin deixat aquest combat i reivindiquin exclusivament la diferència. L’actual insistència de l’esquerra en la proclamació dels drets de les minories, la constant reivindicació d’uns drets que aparentment es tenen no per compartir la condició d’humans, sinó per per la pertinença a un determinat grup -un «col·lectiu», segons l’argot en boga-, produeix l’equiparació entre bàndols. Un fenomen anàleg i connectat ens ho pot aclarir. Enlloc de superar la censura tradicional al lliure pensament, el que ha fet l’esquerra woke és sumar la seva pròpia concepció de la censura, la cancel·lació.

1. Deixo de banda l’invent relativament recent de les antropologies racialistes -és a dir, aquelles teories que introdueixen en l’espècie distincions basades en la noció de «raça». Aquestes teories -sóc benèvol denominant-les així- es basen en ignorar que, s’entengui el que s’entengui per aquest terme, el fet és que no existeix cap distinció racial en l’espècie. Raó per la qual, i a més de llur condemna moral i política, caldria potser esforçar-se en educar el poble mitjançant la demostració de la falsedat de les teories basades en la raça.

2. I no només l’antropologia cultural. Tenim una base empírica observacional potent que confirma el caràcter intrínsec del «tribalisme» humà: Tajfel, H. Experiments in intergroup discrimination, a Scientific American, 223 (5), 1970, pp. 96-102