Pitjor encara, i si no són ciutadans?

 

L’explicació del fenomen que trasbalsa el pensament progressista, aquest aparentment incomprensible «Vivan las caenas» electoral, en el qual una considerable part del cos electoral formada per les víctimes de l’ordre neoliberal tardo-capitalista vota sense cap aparent consciència de classe, encara més, vota opcions defensores de l’ordre socioeconòmic que pretén deixar-los on i com estan, no sembla fàcil. Una primera i elemental raó és, em sembla, la destrucció de la noció de ciutadania de la Il·lustració.

Un dels corol·laris polítics, potser el més rellevant, de l’escepticisme i el relativisme als qual s’ha vist abocat el pensament postmodernista és la proclamació del fracàs de la Il·lustració. Així es pot explicar que l’empresa emancipadora de la modernitat no solament no hagi reeixit sinó que estiguem assistint a un veritable retrocés. La superació dels grans discursos vertebradors del progrés de la humanitat no es queda així en una mera reducció, en una posició més modesta, sinó que consisteix en la negació mateixa de la possibilitat de la construcció d’un ordre social més just, de la reconciliació. No sembla que es pugui ser massa optimista al respecte, però potser si convé rebaixar les pretensions del discurs postmodern. Ja sabem que en un mode de consciència, en una situació cultural com la nostra, la demanda de coherència i de manca de contradicció del discurs pot ser titllada de regressiva, superada, burgesa...però sembla clar que la pretensió de desconstruir el discurs il·lustrat incorre en el mateix que vol enderrocar. El relativisme que legitima la destrucció dels «grans relats» és un gran relat alternatiu. És allò relatiu hipostatitzat, esdevingut absolut. Resulta curiós, per fi, tot el que pot arribar a afirmar l’escèptic i a fixar el relativista.

La proclamació del fracàs del projecte il·lustrat sembla, si respectem una mínima coherència discursiva i metòdica, més una figura retòrica que el resultat del joc dels conceptes. És com a mínim pretensiós desqualificar com a mera retòrica el pensament filosòfic aplicant-li alguna tropologia que no s’aplica al discurs que es dedica a la desqualificació. El discurs que desemmascara la filosofia no es desemmascara prèviament ell mateix, com si fer-ho fos una caiguda en la petició de principi, caiguda que no hauria d’importar al discurs que no creu en la coherència lògica. Però potser cal que prengui una dosi de la seva medicina: l’acusació segons la qual el relat modern és concebut tropològicament i desproveït així de valor tan explicatiu com pràctic no és en ella mateixa un trop? Perquè? Suposo que deu estar fora de lloc preguntar-ho, que demanar de quines premisses deriva una tal afirmació em converteix en un dogmàtic. Però sense fonament hom gira en el buit, en una regressió ad infinitum.

Fracàs: «Èxit del tot dolent» diu, de manera prou curiosa el DIEC. «Resultado adverso de una empresa o negocio» diu la RAE. Manca d'èxit, resultat...en aquestes i altres accepcions es pot detectar una nota comuna: cal que allò que fracassa hagi tingut lloc, s'hagi esdevingut. Sabem d'on prové la pretensió de que la Il·lustració, la kantiana arribada a la majoria d'edat de la humanitat ha tingut lloc i que ja estem de tornada. El final de la segona guerra mundial va provocar que en determinats ambients s'albirés la fi de la història, entesa precisament com l'Aufhebung hegeliana, la superació de l'escissió, la instauració de l'Estat absolut.

La Declaració Universal dels Drets de l'Home i el Ciutadà, jurada pels diputats revolucionaris el 20 de juny de 1789 al Jeu de Paume i incorporada com a prefaci a la Constitució de 1791 proclama la igualtat de drets de tots els homes i de tots els ciutadans. Sabem que de seguida va ser evident que no estava gens clar a qui incl0ïa el terme "home", d'entrada ni a les dones, ni als negres....però el rellevant aquí no és aquest problema, òbviament essencial. L'important és que es reconeixien els drets dels homes -sigui quina sigui l'extensió d'aquesta categoria- i dels ciutadans. Podem acceptar que en darrera instància, les dues classes afecten, engloben, els mateixos individus. Però no és així exactament. Els homes neixen homes, lliures i iguals. No neixen ciutadans. Se'n fan, s'hi tornen. O, més aviat, aquesta seria l’aspiració, l’ideal de la república. La República francesa i totes les que després s'han constituït, amb diferents matisos, segons el seu model, establiren els mecanismes. Cal esdevenir ciutadà. Podem dir, inspirant-nos en la Res Publica clàssica, que cal guanyar-se la ciutadania. En la meva opinió, que tractaré d'argumentar, aquesta exigència és el que s'ha perdut. El cos social està format per homes i ciutadans, però aquests dos conjunts no són coextensius, no coincideixen. Voten tots els homes, siguin o no ciutadans.