14 de juliol: Els homes i els ciutadans

Voldria dir que ha estat la casualitat, però ha estat la mandra, perquè fa dies que havia de presentar l’argument promès en la darrera entrada. El fet és que, tot i ser molt poc partidari de les efemèrides, em trobo redactant un text sobre els drets de l’home i el ciutadà el dia 14 de juliol. Dia en què escau una altra celebració que forma part dels meus rituals estiuencs¹, la visió dels «encierros» dels Sanfermines, que veig des que tinc memòria. I malgrat tot, aquesta observació potser no és tan digressiva com podria semblar. Provem d’escatir si la noció de ciutadà es pot aplicar sense més a l’home, mentre en veiem uns quants córrer esvalotats davant d’unes bestioles de gairebé 600 quilos i amb una mala baba contrastada, sense que ningú els hagi obligat....En converses amb amics que també mantenen aquesta estúpida tradició -perdó per la més que possible redundància- esbrino que la majoria miren l’espectacle esperant la carnisseria, com jo mateix. Però des de la brillant exhibició d’un toro encertadament batejat «Navajito» que va tornar sobre les seves passes i va banyegar («empitonar», per entendre’ns) una considerable col·lecció d’imbècils, res ha tornat a ser igual. Sí, imbècils, no trobo cal adjectiu més ajustat per a una tal conducta.

Tornem a l’altre 14 de juliol, el 1789. La Declaració aprovada en aquesta data proclama la llibertat i la igualtat dels homes i dels ciutadans:

«Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets. Les distincions socials només es poden fonamentar en la utilitat comuna»

Declaració universals dels drets de l’home i el ciutadà, Article 1

i passa a parlar de ciutadans, un cop suposada, sense solució de continuïtat, la tesi que els homes viuen en grup. El text parla d’«associació política», (Art.2), «nació» (Art.3) i «societat» (Art.5). No es pot esperar fonamentació teòrica en una Declaració volgudament i necessària succinta, epigràfica. Així que només es pot copsar el lliscament de la noció d’home a la de ciutadà provocada per la constatació de la vida en comú, que es dóna per sabuda, sense que es pugui tractar. De fet ni tan sols és enunciada. Podem suposar, com deia en l’anterior entrada, que el conjunt d’entitats a les quals designem com a «homes» coincideix amb el dels «ciutadans». Des d’un punt de vista estrictament legal és així. Es pot dir que en les societats occidentals actuals -no en les modernes, no fou un pas automàtic- naixem ciutadans o, si més no, se’ns atorga aquest estatut en assolir la majoria d’edat legal. Mesura del tot convencional, com ho prova que aquesta xifra s’hagi mogut amb el pas del temps, no sempre ha estat als 18 anys i probablement encara baixarà més.

Segons els revolucionaris del 1789: «La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió.» (Art 2). Els membres d’una associació política -els ciutadans- tenen uns drets naturals i imprescriptibles perquè són homes. Fórmula que suggereix una relació, una llista: llibertat, propietat, la seguretat i resistència a l’opressió. Deixo, de moment, la consideració de la propietat (privada, en la redundant fórmula més habitual) com a dret. Enlloc d’embarcar-se en una detallada, exhaustiva relació de les accions, actituds, creences que estem legitimats a mantenir com a homes i ciutadans, la Declaració procedeix a una determinació negativa: «La llibertat consisteix en poder fer tot allò que no causi perjudici als altres. L’exercici dels drets naturals de cada home no té uns altres límits que aquells que garanteixen als altres membres de la societat el gaudi dels mateixos drets.(...)» (Art.4)

La llibertat és un dret natural dels homes, entès com aquest poder fer tot el que hom vulgui mentre no faci mal als altres. I allò que podem fer és un dret. La llibertat és un dret que sembla consistir, en una aparentment inevitable circularitat, en l’exercici del drets. I l’únic límit a la meva llibertat és el dret dels altres a fer el mateix, la llibertat dels altres. I aquest límit no pot ser arbitrari, fruit de la voluntat d’algú: «...Aquests límits només poden ésser determinat per la llei» (Art.4) i «La lleu solament pot prohibir les accions que són perjudicials per a la societat..»(Art.5). La llibertat té un límit ontològic, la llibertat d’altri, que es tradueix en un límit legal, és a dir, decidit i imposat pel cos social, amb una limitació a la limitació: «...allò que no està prohibit per la llei no pot ésser impedit. Ningú pot veure’s obligat a allò que la llei no ordena». Aquestes dues oracions condensen l’esperit del noble ideal liberal, quan aquest paraula no havia estat corrompuda pel pensament econòmic que, tot i presentar-se com a científic, no passa, la major part de vegades; de ser purament ideològic. Hom és liberal quan fa tot el que vol sense perjudicar els altres i no es deixa limitar per res que no sigui el respecte a la llibertat dels altres. La llibertat màxima depèn de la seva limitació. És Kant qui ho diu amb la màxima claredat: la llibertat és el resultat de l’autonomia de la voluntat, de la capacitat de donar-se la llei -νόμος- a si mateix -αυτος-. L’home lliure es sotmet a la norma social. El liberal es sotmet a la menor quantitat de normes socials, sense superar el límit, la llibertat i el dret dels altres. En una època on triomfa una concepció falsament llibertària de la llibertat, que la confon amb poder fer allò que ens plagui, sense comprendre que fer sempre el que ens plau ens fa esclaus, homes, en termes platònics, d’ànima tirànica, la llibertat està amenaçada. I tots els qui comparteixen aquesta manera de pensar són homes, però no són ciutadans. Si més no en el sentit revolucionari, il·lustrat del terme.

1. L’altre, evidentment, és la migdiada davant l’etapa del Tour. Esperaré que acabi per dir-ne alguna cosa més.