Tant la declaració del Jeu de Paume com la de l’ONU parteixen d’una suposada naturalesa humana universal l’essència de la qual inclou o implica la igualtat dels homes i llur llibertat. Pel que fa a la igualtat, només la ignorància o la mala fe -o una repulsiva combinació d’ambdues- permeten sostenir el contrari. Els avenços en la ciència, especialment en el camp de la biologia i la genètica, han aportat un corpus teòric irrefutable, contrastat empíricament de manera exhaustiva, que permet afirmar amb certesa objectiva i evidència que els homes som una espècie caracteritzada per una determinada variabilitat genètica que dóna com a resultat una població força uniforme1. Si algú sosté la tesi de que l’espècie està dividida en «races» només demostra la seva ignorància o la seva estupidesa. Així s’esdevé -i és més freqüent del que hom diu- que el model de saber instaurat com a hegemònic, la ciència experimental, no només no refuta sinó que més aviat confirma, i ho fa en i amb els seus protocols i exigències, allò que la Filosofia sostenia prèviament.
Els revolucionaris del 1789 i els polítics de 1948 suposen l’axioma modern, formulat de manera inequívoca -i del tot intempestiva- per Hobbes, que fonamenta la construcció política en el que anomena primera llei natural:
«NATURE hath made made men so equall, in the faculties of body, and mind; as that though there bee found one man sometimes manifestly stronger in body, or of quicker mind then another; yet when all is reckoned together, the difference between man, and man, is not so considerable, as that one man can thereupon claim to himselfe any benefit, to which another may not pretend, as well as he. For as to the strenght of body, the weakest has strenght enough to kill the strongest, either by secret machination, or by confederacy with others, that are in the same danger with himselfe»
Tots els homes són iguals. I és una afirmació intempestiva, que apareix al text de Leviathan de manera abrupta, trencant l’ordre deductiu, more geometrico, amb el qual Hobbes pretén presentar la construcció de l’estat. La llei de la igualtat dels homes es diu així, no es fonamenta, no es dedueix. És un principi primer. Com he explicat alguna vegada, els filòsofs fan això amb més freqüència de l’esperat: Això és així i no penso discutir-ho. L’altre gran filòsof del mètode geomètric, Spinoza, que recull i reelabora la tesi hobbessiana del pacte, obra de manera semblant. El primer axioma de l’Ètica, la definició de causa sui, és tant poc deductiva com la llei natural de Hobbes. En cert sentit, Spinoza és més fidel a l’ordre de les raons. Mentre Hobbes proclama el precepte quan ja porta unes quantes pàgines de presentació de la construcció deductiva de l’estat, Spinoza arrenca des de la primera veritat, la fa aparèixer de sobte, d’entrada. La primera part del Leviathan (Of Man) ha consistit, fins al capítol XIII, en l’exposició condensada de l’epistemologia i de l’antropologia de Hobbes. I en arribar aquí, Hobbes enuncia la primera llei natural: Tots els homes són iguals, tant pel que fa a les facultats corporals com a les espirituals. En el primer cas, condescendeix a una lleu argumentació a contrario: Hom podria pensar en la distinció dels homes segons llur força. Aquest és un argument al qual Hobbes seria sensible: la natura essencial de l’estat és el monopoli de l’exercici de la força, la violència. I la resposta de Hobbes és contundent, clara. Pot ser que un home sigui més fort, però aquesta possible diferència al seu favor es compensa. El més feble el pot matar amb astúcia -o traïdoria, si es prefereix una traducció moralista de «secret machination»- o coalitzant-se -«by confederacy with others»- amb altres homes. En la lectura de determinats filòsofs podem tenir dubtes de sobre què estan parlant. No així amb Hobbes. Els homes són iguals perquè tots poden matar-se, tots podem matar-nos, uns als altres. La claredat de Hobbes és d’agrair.
I pel que fa a les facultats espirituals, Hobbes és encara més taxatiu:
«And as for the faculties of mind, (setting aside the arts grounded upon words, and specially that skill of proceeding upon generall, and infallible rules, called Science; which very few have, and but in few things; as being not a native faculty, born with us; nor attained, (as Prudence) while we look after somewhat els,) I find yet a greater equality amongst men, than that of strenght»2
Si exceptuem els pocs que posseeixen les «arts basades en paraules, especialment aquella habilitat en el procediment sobre el general, i regles infal·libles denominada ciència» i sobre molt poques coses, pel que fa a les facultats de la ment, la igualtat entre els homes és encara major que la referent a la força. El desencís hobbessià sobre la naturalesa humana és radical, complet.
Els homes som iguals. No és ni millor ni pitjor. És el que hi ha.
1. Hi ha una abundant bibliografia de suport. En la meva opinió una explicació asequible es pot trobar en l'obra de Theodosius Dobzhansky, un dels pares de la genètica de poblacions, com ara a Diversidad genética e igualdad humana, Colección Labor, Barcelona, 1978. Especialment i·luminadora l'explicació dels dos "experiments" gènetics més massius de la història, més aclaridors en ser confrontats, precisament pel seu caràcter antitètic. Dobzhansky mostra com la persistent separació en castes a l'Índia, on l'intercanvi genètic és purament residual, dóna resultats genòmics anàlegs als obtinguts al Brasil, que és el pais amb la major taxa d'intercanvi de què és té notícia.
2. Thomas Hobbes, Leviathan or The Matter, Forme and Power of a Commonwealth Ecclesiasticall and Civil, Of Man CHAP.XIII Of the NATURALL CONDITION of Mankind, as concerning their Felicity and Misery, p.63. Everyman's library, London 1914 rep.1983.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada