I si els oprimits no són d'esquerres?

Fa uns dies, Benjamin Prado, estimable escriptor que sol exhibir una notable equanimitat en els seus articles a la premsa, deia en un seu article a Infolibre: No lo llames sanchismo, llámalo socialismo;

"Resulta obvio que la izquierda no consigue lanzar su mensaje ni hacer valer sus logros, que han sido muchos más que los errores en esta legislatura. A lo mejor la clave está en volver a sentir orgullo de lo que son y deben ser: socialistas, sin aguar su propia bandera para que sea menos roja. Porque el hecho de que vote contra ti alguien a quien le has subido el sueldo mínimo o la pensión es algo muy raro. Hay que mirárselo.”

En principi la tesi de Prado és entenimentada, raonable, es pot compartir. L’esquerra no sembla capaç de fer arribar el seu discurs a l’electorat. Sembla evident, que en tractar-se d’unes eleccions, la prioritat màxima de les opcions polítiques que s’hi presentin seria fer arribar als electors aquells arguments que poden convèncer el major nombre dels mateixos. Però Prado es fa tanmateix ressò d’una perplexitat un tant ingènua que afecta els «progressistes» en analitzar resultats i possibilitats electorals, perplexitat que consisteix en no creure en la possibilitat de que l’electorat sigui més conservador del que la seva situació social i econòmica faria esperar. Algú ho va explicar molt clarament fa uns anys. En una entrevista a Carlos March, membre de la plutocràcia espanyola, el periodista li preguntava amb una certa sorna com podia dir que era d’esquerres. March respongué: «Mire, más difícil es ser pobre y de derechas y mire cuantos hay». Exacte. Quanta gent que ha patit els efectes de les mesures brutals de governs conservadors els segueix votant. I potser encara és més inquietant pensar que a les classes oprimides hi ha gent no només conservadora sinó directament ultradretana. I fins i tot gent detestable, tant detestable com els seus opressors.

Dec al meu pare la devoció a algunes pel·lícules de Joseph Losey, en particular, King and country i The servant. La primera, deia el meu pare, era una mostra radical de la naturalesa essencialment perversa, tarada, de la mentalitat militar. La segona mostra amb una crueltat entomològica no només la lluita de classes sinó la pertorbadora possibilitat de que els oprimits siguin tan miserables com els opressors. En la pel·lícula, un jove de classe alta, despreocupat i frívol, interpretat per un debutant Edward Fox, contracta un criat, incorporat per Dirk Bogarde, que progressivament esdevé el veritable amo del seu amo, en una inversió de papers abismal. Mitjançant la magistral fotografia en blanc i negre a càrrec del gran Douglas Slocombe, estilitzada, glacial, amb un depuradíssim joc de contrastos lumínics, Losey ens mostra la submissió a la qual el pèrfid criat sotmet l’ingenu amo¹. L’escena a la qual pertany la fotografia que encapçala aquesta entrada mostra els dos protagonistes jugant a la pilota a l’escala i constitueix una de les nombroses i potents metàfores visuals de la pel·lícula. El «senyor» juga des de dalt de l’escala i el criat des de baix, circumstància que esmenta enfurismat cada cop que perd un punt. El guió de Harold Pinter juga a fons. Veiem, per exemple, alguna escena amorosa entre el jove amo i la seva núvia amb un posat tirant a cursi. El criat introdueix a la casa la seva amant -fent-la passar per la seva germana- i orquestra la seducció del senyor. Enlloc de reprimides sessions de petons adolescents, la «criada» s’obre de cames sense cap fals pudor sobre la cuina. El «senyoret» descobreix el sexe amb una plebea...

Sembla possible que la malvada tesi de la pel·lícula sigui més certa del que ens agradaria. Podria ser que una part gens negligible de l’electorat popular sigui, malgrat la seva prostració social, perfectament classista. I racista, misògin....sembla del tot evident que és possible que hi hagi «pobres de derechas»....

1. L’escriptor llorejat, docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Paco Marín, em comenta amb la seva perspicàcia habitual la importància dels miralls en la pel·lícula, aspecte del tot essencial.