És cert, tanmateix, que Soto Ivars no toca un aspecte molt rellevant, diria que crucial: el paper de la família, dels pares. Assistim a un fenomen tan estès que ja té nom, la «dimissió parental», amb el qual hom designa el progressiu abandonament de l’exercici de la pàtria potestat per part d’una munió d’irresponsables que s’ha posat a tenir fills però que no tenen la més mínima intenció – ni, potser, capacitat- de fer-se’n càrrec, en el sentit més profund de l’expressió. Potser convindria recordar que, per a sorpresa de molts, segons l’ordenament jurídic vigent, els pares tenen tan autoritat legal sobre llurs fills com obligació d’educar-los. I els fills, obligació d’obeir els pares. Segons el Codi Civil:
“Artículo 154. Los hijos no emancipados están bajo la potestad del padre y de la madre.
La patria potestad se ejercerá siempre en beneficio de los hijos, de acuerdo con su personalidad, y comprende los siguientes deberes y facultades:
1.° Velar por ellos, tenerlos en su compañía, alimentarlos, educarlos y procurarles una formación integral.
2.° Representarlos y administrar sus bienes.
Si los hijos tuvieren suficiente juicio deberán ser oídos siempre antes de adoptar decisiones que les afecten.
Los padres podrán en el ejercicio de su potestad recabar el auxilio de la autoridad. Podrán también corregir razonable y moderadamente a los hijos.
Art. 155. Los hijos deben:
1.° Obedecer a sus padres mientras permanezcan bajo su potestad, y respetarles siempre.
2.° Contribuir equitativamente, según sus posibilidades, al levantamiento de las cargas de la familia mientras convivan con ella.”
Com ja ha dit algú, semblaria que determinats articles del codi civil haurien estat socialment derogats. He pogut saber com és la «prova» que les nostres benevolents autoritats fan a les persones que volen adoptar un nen. Com a mínim, indiscretes i malpensades. I cares, si més no a Catalunya. Em pregunto si no seria el moment de fer també un examen a tothom que vulgui ser pare...no és el mateix tenir un fill que ser pare. Fa ja uns quants anys, en un seu article al Corriere de la Sera, Claudio Magris, poc sospitós de ser un retrògrad, es preguntava, després d’admetre que ja havia entès que el model de família diguem-ne tradicional estava obsolet, si hi havia un model alternatiu.
Tornant a la relació entre la institució escolar i la degradació moral i intel·lectual de l’alumnat, es dóna l’aparent paradoxa de que el seu pretès fracàs en l’educació d’aquests joves cada cop més brutals està acompanyada d’una cada cop major exigència per part, d’una banda, de totes aquestes famílies que no fan el seu paper i de l’altra d’unes autoritats complaents amb elles. Així es pretén que l’escola es faci càrrec de determinats aspectes de l’educació dels infants que clarament no pertanyen a l'àmbit escolar sinó al familiar. La institució escolar s’ha d’ocupar de que els nens siguin tolerants, «inclusius», que mengin bé, que no es droguin, que no se’n vagin al llit amb qualsevol... però compte, sense «adoctrinar-los». Caldria tenir clars alguns extrems. En primer lloc, els professors no n’hem de fer res de què mengen, amb què es droguen i amb qui s’enlliten els nostres alumnes. Fora una intromissió inadmissible en l’àmbit privat, familiar, de l’alumnat. En segon lloc, si les autoritats insisteixen en aquesta línia potser caldria que ens atorguessin la condició legal que ho faria legítim, és a dir, que ens donessin la pàtria potestat dels nostres alumnes. Pel que fa a la preocupació farisaica dels polítics pel possible adoctrinament de l’alumnat -recordem, per exemple, el delirant intercanvi d’estupideses al respecte entre la consellera Rigau i el ministre Wert- només caldria recordar un fet elemental: per tal d’adoctrinar l’alumnat, abans caldria que ens escoltessin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada