Des de l’austera, precisa, relació de drets de la Revolució Francesa -llibertat, seguretat, propietat i rebel·lia contra l’opressió- passem a la Declaració Universal de Dret aprovada per l’ONU en 1948. Si més no l’empraré com a base de la meva argumentació, atesa la seva acceptació gairebé universal. Gairebé, l’article 17 proclama el dret a la propietat individual, raó per la qual el bloc socialista no va votar a favor de la Declaració (a banda dels vots en contra....).
En un esforç entenc que notable, de resum (no de síntesi, que significa «posar junt», no pas «resumir») i després d’uns quants esborranys, l’Assemblea general de l’ONU va decidir que tots els homes1, tenien aquests drets:
A la vida, a la llibertat i a la seguretat; a no ser esclavitzats, torturats a sotmesos a penes i tractes, cruels, inhumans o degradants.
A la tutela jurídica efectiva; Igualtat davant la llei, protecció per la llei, protecció contra qualsevol discriminació, personalitat jurídica, recurs efectiu davant dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei, a no ser detingut, pres o desterrat arbitràriament, a ser escoltat públicament i en condicions de plena igualtat per un tribunal independent i imparcial per a la determinació dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació en matèria penal, a la presumpció d’innocència amb garanties necessàries per a la defensa, a no ser condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional, ni a cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.
A la privacitat, honor i reputació; Sense intromissions arbitràries en la vida privada, família, domicili o correspondència, ni atacs a l’honor i reputació, protegits per la llei contra tals intromissions o atacs.
A la lliure circulació; (Dins i fora del país) i residència (al país).
A l’asil; (llevat de casos de delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.
A la nacionalitat; a la no privació arbitrària i al dret de canvi.
A la família i matrimoni; amb protecció de la societat i de l'Estat.
A la propietat; individual i col·lectiva.
A la llibertat de pensament, de consciència i de religió.
A la llibertat d'opinió i d'expressió.
A la llibertat de reunió i d'associació pacífiques; (sense obligació).
A participar en el govern del seu país; directament o per mitjà de representants lliurement elegits. (mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot).
A la seguretat social; drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la dignitat i el lliure desenvolupament de la personalitat.
Al treball, amb lliure elecció, condicions equitatives i satisfactòries, protecció contra l'atur, salari igual per igual treball, remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a l’home i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, a altres mitjans de protecció social.
A constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.
Al descans i al lleure, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.
A un nivell de vida que asseguri, per a l’home- i la seva família, la salut i el benestar (salut, alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris;
dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.
A la protecció de la maternitat i la infantesa; dret a una cura i a una assistència especials per tots els infants, nascuts d'un matrimoni o no.
A l'educació; instrucció elemental i fonamenta gratuïta i obligatòria. Accés a l'ensenyament superior en funció dels mèrits respectius.
A participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.
A la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques.
A un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.
La declaració es clou amb el següent principi:
«I tot amb la única limitació que estableixi la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.»
La declaració de 1948 pretén ésser exhaustiva, pretén enumerar tots els drets que té l’home. Aquesta exhaustivitat produeix una notable diferència entre les dues propostes. Tot i que ambdues inclouen la necessària referència a l’aspecte legal i jurídic, la declaració de 1948 és obra de juristes. Inclou una detallada relació de la necessitat de la defensa dels drets per part de la llei i de l’administració de justícia. Però més enllà d’aquesta i altres diferències anàlogues que deriven de la natura extensiva del segon text enfront de la sobrietat del primer, apareixen, al meu entendre, diversos problemes comuns als dos documents.
El primer: ni els revolucionaris de 1789 ni els polítics de 1948 posen en dubte l’existència d’uns drets, que en tots dos casos es consideren «naturals». En el document revolucionari es diu explícitament. El segon, obra de juristes del segle XX, no empra l’adjectiu, però afirma que «tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets» i la raó, immediatament enunciada és que «Són dotats de raó i de consciència». És a dir, també fonamenta l’existència dels drets humans en la natura. També és, amb totes les precisions que calgui fer, un text iusnaturalista, malgrat el seu èmfasi en el «reconeixement» dels drets. Aquest és un dels problemes més profunds de la nostra consideració de la societat civil, la innegable incongruència entre una concepció antropològica que encara arrossega un pòsit iusnaturalista i la constatació de que tota norma social és de caràcter convencional. Estem instal·lats en la mateixa perplexitat dels grecs en descobrir el νόμος, amb l’inconvenient d’haver descartat les solucions clàssiques. Sobta, per tant, la convicció gairebé religiosa amb la qual es parla avui en dia dels «drets» que tenim, especialment si pertanyem a una minoria, i més encara si ha estat una minoria oprimida, perseguida. El savi professor Rémi Brague, de qui alguns afortunats tinguérem l’honor de rebre un memorable curs sobre el Timeu fa ja un munt d’anys al si de la Societat Catalana de Filosofia, ho explicà aleshores i ho repetí en un seu imprescindible llibre:
«Ainsi, jusqu'à une époque déterminée de l'histoire de l'esprit humain, la nature était une des sources de la morale. Je n'entends pas par là les tentatives pour fonder la morale sur la « nature humaine ». Car, dans ce cas, «nature» veut dire avant tout «essence», telle qu'elle est saisie et élucidée par une ontologie de l'humain, autrement dit, par une anthropologie philosophique.» 2
La «natura» en la qual es basen, de la qual s’extreuen els drets és, com diu Brague, «l’essència» humana, copsada i elucidada en i per una ontologia de l’humà, en una antropologia. I si som estrictes amb els conceptes, cal dir que no hi pot haver dret natural en una legalitat basada en una antropologia que s’ha desvinculat del lligam ontològic amb la Cosmologia propi de les metafísiques premodernes, que no considera que el cosmos o la natura puguin ésser fonts de la moral o del dret.
1. On diu «home» es diu ésser humà, i això inclou totes les diferències que hi pugui haver dins de l’espècie. Les inclou i en fa abstracció. «Tots» significa «tots».
2. Rémi Brague: La sagesse du monde, Histoire de l'expérience humaine de l'univers, Fayard, Paris 1999, p.150
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada