Home i ciutadà, 4. Encara sobre la igualtat

 

Els homes som iguals. No és ni millor ni pitjor. És el que hi ha.

Amb aquesta tesi acabava la darrera entrada d’aquest blog. Som iguals, ens agradi o no: la nostra dotació genètica individual, el nostre genotip, és molt poc divers del de la resta dels homes, és una mínima variació del genoma de l’espècie. I des de la perspectiva filosòfica, que em resulta molt més propera, som iguals perquè podem compensar les mínimes diferències individuals, físiques i espirituals. Entre uns quants febles podem matar el més fort. Caldrà buscar la diferència en un altre lloc.

El fet que, d’una banda, la Filosofia Política moderna i, de l’altra, la més recent investigació científica, arribin a una comuna conclusió em sembla base suficient per a admetre amb caràcter de Principi la noció de la fonamental igualtat del gènere humà. En el primer cas, el que Hobbes denomina «primera llei natural», la tesi de que tots els homes són iguals, és recollida per la tradició filosòfica i jurídica moderna amb caràcter gairebé axiomàtic. El principi que en Hobbes té un caràcter metafísic supera el cribratge crític i aparèix com a condició de possibilitat de la moral en la deducció d’una ètica formal i autònoma. Dit d’una altra manera, l’inevitable rerefons antropològic de la moral és, precisament, el fet que Kant enuncia en la Fonamentació de la metafísica dels costums: pel que fa a les capacitats amb les quals ha dotat els homes, no es pot acusar la natura de parcialitat. El que cal per a «ésser home» està en el catedràtic de metafísica i en el forner que li fa el pa. Tots som prou homes per a ésser homes. Evidentment no em refereixo a l’accepció vulgar que identifica «ésser home» amb tenir més o menys capacitat per a l’agressió. Em refereixo a les condicions elementals que cal reunir per a comportar-se com un ésser humà.

Tot i així no se’ns pot escapar que la tesi de que en el fons els homes som ontològicament i biològica iguals, no agrada gairebé ningú. Segons com no m’agrada ni a mi. I dic «agradar» amb aquell optimisme que em fa suposar que la tesi s’ha entès. Com diu el gran Pierre Clastres:

«Certes, l'ethnocentrisme est, comme le souligne fort justement M. Lapierre, la chose du monde la mieux partagée: toute culture est, par définition pourrait-on dire, ethnocentriste dans son rapport narcissique avec soi-même»¹

Amb la seva al·lusió a Descartes -Le bon sens est la chose la mieux partagée….» i el record a Freud², Clastres recorda que totes les cultures, gairebé per definició, són etnocèntriques. I amb el seu excel·lent sentit de l’humor, el gran etnòleg recalca la diferència entre la societat occidental i la resta:

«Néanmoins, une différence considérable sépare l'ethnocentrisme occidental de son homologue «primitif»; le sauvage de n'importe quelle tribu indienne ou australienne estime sa culture supérieure à toutes les autres sans se préoccuper de tenir sur elles un discours scientifique, tandis que l'ethnologie veut se situer d'emblée dans l'élément de l'universalité sans se rendre compte qu'elle reste à bien des égards solidement installée dans sa particularité, et que son pseudodiscours scientifique se dégrade vite en véritable idéologie. (Cela réduit à leur juste portée certaines affirmations doucereuses sur la civilisation occidentale comme l'unique lieu capable de produire des ethnologues).»³

Efectivament, la nostra és l’única cultura que en algun moment ha tingut alguna curiositat per les altres societats humanes. I resulta molt rellevant que, com indica Clastres, la pretensió etnològica de situar-se en la universalitat menystingui el fet de que es troba instal·lada en la seva particularitat -la civilització occidental és la única que produeix etnòlegs...- i que en conseqüència el seu discurs pseudocientífic es degrada en ideologia. No sembla possible superar la contradicció. El discurs del relativisme cultural segons el qual cap cultura és superior es formula en una cultura que, entre d’altres motius per la seva mala consciència, proclama un respecte per les cultures alienes que cap d’elles comparteix. En el context de la meva argumentació aquest fet és d’una importància cabdal. He defensat la tesi de la igualtat essencial del gènere humà, basant-me en l’afirmació filosòfica i científica, en la tradició occidental. Què faria possible trencar el cercle, superar la petició de principi? Una tesi prèvia: el rebuig de l’axioma central del pensament etnològic, el seu relativisme. Una cosa és respectar la diversitat cultural i una altra molt diferent és admetre que tota particularitat cultural val el mateix o, més encara, que tota manifestació cultural és respectable.

Tampoc es pot oblidar que la proclamació universal dels drets de l’home de la qual partírem fou objecte de seguida d’una sèrie de restriccions i correccions. De moment limitem-nos a recordar que no es va trigar massa a posar adjectius al terme «home» que apareix al títol del noble document redactat pels revolucionaris il·lustrats del 1789. «Home» és «mascle, blanc, cristià...»

Tornem a la negació de la igualtat. Cap membre de cap tribu en té el menor dubte. Nosaltres som millors. De fet, encara és més greu. Nosaltres som i els altres no. En la seva anàlisi del terme «salvatge», en la qual fonamenta en dades etnològiques la sentència de Montaigne -«Salvatge és el que no és el nostre costum»- Lévi-Strauss recorda quants grups humans es designen ells mateixos amb termes que es poden traduir per «home»:

“Este punto de vista ingenuo, aunque profundamente anclado en la mayoría de los hombres es fácil de refutar. Bastará con comentar aquí que entraña una paradoja bastante significativa: Esta actitud de pensamiento, en nombre de la cual excluimos a los salvajes (o a todos aquellos que hayamos decidido considerar como tales) de la humanidad, es justamente la actitud más notable, más distintiva de los salvajes mismos. En efecto, se sabe que la noción de humanidad que engloba sin distinción de raza o de civilización, todas las formas de la especie humana, es de aparición muy tardía y de expansión limitada. Incluso allí dónde parece haber alcanzado su más alto desarrollo, no hay en absoluto certeza -la historia reciente lo prueba- de que esté establecida al amparo de equívocos o regresiones. Es más, debido a amplias fracciones de la especie humana y durante decenas de milenios, esta noción parece estar totalmente ausente. La humanidad cesa en las fronteras de la tribu, del grupo lingüístico, a veces hasta del pueblo y hasta tal punto, que se designan con nombres que significan los “hombres” a un gran número de poblaciones dichas primitivas (o a veces- nosotros diríamos que con más discreción – los “buenos”, los “excelentes” los “completos”) implicando así que las otras tribus, grupos o pueblos no participan de las virtudes –o hasta de la naturaleza- “humanas”, sino que están a lo sumo compuestas de “maldad”, de “mezquindad”, que son “monos de tierra” o “huevos de piojo”. A menudo se llega a privar al extranjero de ese último grado de realidad, convirtiéndolo en un “fantasma” o en una “aparición.”⁴

La qual cosa significa que els altres no ho són, que són «altres», altra-cosa-que-no-és home...el que sembla comú a «amples fraccions de l’espècie» és l’expulsió dels altres de la humanitat.

1. Pierre Clastres, Copernic et les sauvages, dans La société contre l’État. Recherches d’anthropologie politique, Les Éditions de Minuit, Collection Critique, Paris 1974, p.16

2. Clastres no considera que la psicoanàlisi sigui una base teòrica sòlida per al pensament etnològic. Tanmateix, no menysprea el seus encerts. Seria un error no acceptar com a fonamentalment veritable la noció freudiana del narcisisme de les petites diferències que afecta gairebé totes les comunitats humanes.

3. Ibid. p,17

4. Claude Lévi-Strauss, Raza y Cultura, Ediciones Cátedra, colección Teorema, Madrid, 1993 pp.47-49