Més enllà de la notable, innegable, aversió a la igualtat que confirma la informació etnogràfica, no se’ns pot escapar on rau la dificultat d’acceptar-la des d’una perspectiva psicològica. En el nivell més particular de l’experiència social sentim o creiem que som molt diferents dels altres. Molt millors que els altres. Però no es pot menystenir que es tracta d’un mecanisme de defensa de natura psíquica o moral. El disgust, el fàstic, que ens pot produir la conducta aliena només sembla tolerable acudint a una diferència postulada sense base racional ni empírica. Apart i potser abans del «nosaltres som diferents, (millors)» hi ha un més elemental «jo sóc diferent (millor)» que no podem explicar per la mediació cultural. Sentim aquesta repulsió per altres que són membres de la nostra tribu. Tenim prou capacitat per a odiar tant propers com aliens. I em sorprèn que la sociologia no hagi prestat més atenció a la força cohesionadora de l’odi. No sé si hi ha alguna força atractiva més potent entre dos éssers humans que la comuna aversió per un tercer.
Un exemple extrem, prou rellevant -i relativament llunyà, així es manté la necessària distància de la mirada i no prendrem mal-. La publicació d’una entrevista a Adolf Eichmann filmada a Argentina (The devil’s confession) revela un aspecte relativament nou del personatge. Lluny de la seva presentació durant el seu judici en la qual encarnava la figura del funcionari lleial que seguia instruccions i que no tenia cap poder de decisió, Eichmann es mostra orgullós de la feina i només es retreu no haver pogut acabar la feina: Matàrem 6 milions de jueus, complint el nostre deure i n’hauríem matat 10 si haguéssim pogut. La prova del caràcter criminal, aberrant, d’Eichmann sembla reforçar l’argumentació contrària a la tesi enunciada per Hanna Arendt, segons la qual el diligent oficial de les SS era un home mediocre, vulgar, banal. Un home normal. No es pot negar l’autoritat dels detractors d’Arendt, com ara Hilberg o Jonas, ni la validesa dels seus arguments. Sabem que, per exemple, Arendt no va estar present durant tot el judici, i que, i és una dada molt rellevant, no va assistir a l’interrogatori d’Eichmann. També sembla clar que la seva opinió sobre el fiscal del cas és prou esbiaixada i massa influïda per motius polítics, en concret per la seva reconsideració del sionisme. Però, potser es pot reformular la tesi d’Arendt en els següents termes. Allò que provoca l’escàndol és l’afirmació de que Eichmann no era un monstre, una aberració de la natura:
«Fou com si en en aquells darrers minuts (Eichmann) resumís la lliçó que la seva llarga carrera de maldat ens ha ensenyat, la lliçó de de la terrible banalitat del mal, davant la qual les las paraules i el pensament se senten impotents.»1
«Banalitat del mal», l’expressió escandalosa. En favor d’Arendt, cal recordar que durant el judici les «proves» pericials psiquiàtriques determinaren que Eichmann no era un psicòpata. Sabia perfectament el que feia i cal tenir un desconeixement radical de la Filosofia kantiana per admetre la seva disculpa basada en la perversió de la noció de deure, argument brandat també per altres nazis. L’obediència cega a les ordres no és el producte de l’aplicació de la noció racional del deure moral. És el producte de tres possibles motius: a) la conformitat racional amb l’ordre emesa, b) el conformisme més mesquí o c) la por a les conseqüències de la desobediència. En el cas d’Eichmann, les noves informacions modifiquen el grau de la seva culpabilitat, l’agreugen i atès que en la pràctica jurídica la motivació té un paper rellevant a l’hora de qualificar el delicte i establir la pena, el podem moure dels motius b (conformisme) o c (covardia) a l’a (conformitat). Era un fanàtic convençut del que feia. I en el meu cas, que no sóc una persona dotada per al perdó, l’únic que em sap greu és, com deia un personatge d’una pel·lícula que vaig veure fa uns mesos, no poder matar-lo dues vegades.
Però no sé si aquesta constatació refuta l’afirmació de que era un home vulgar, banal, com diu Arendt, que justifica l’elecció del terme com a indici de la seva oposició a la noció kantiana de «mal radical». Com ja he dit, la modificació més substancial rau en la determinació del grau de culpabilitat. És encara més culpable, si això és possible. Des de la perspectiva d’Arendt cal rebutjar la tesi de la culpabilitat col·lectiva -motiu d’enfrontament amb Jaspers2-: allà on tothom és culpable, ningú ho és. Resulta senzill -i moralment discutible- blasmar, des de la comoditat dels cafès, la covardia, el conformisme dels qui accepten l’horror i fins i tot col·laboren en la seva execució. I encara que no valgui com a instancia metòdica, és d’agrair que Arendt, implacable amb la culpa personal, sigui prou honesta per a reconèixer que no sap què hauria fet ella:
«¿Qui diu que jo, que condemno una injustícia, afirmo ser incapaç de realitzar-la jo mateixa?»3
És a dir, com diu Arendt, no podem saber si no seriem tan criminals com Eichmann, arribat el cas. Qui pot garantir el seu heroisme, la seva rectitud moral, en segons quines circumstàncies? Arendt diu que ella no. Jo tampoc, evidentment. Es pot argumentar, a contrario, que malgrat el que se sol sostenir, en el Tercer Reich era possible protestar una ordre. En la seva abassegadora demostració del caràcter voluntari de molts participants en l’extermini nazi, D.Goldhagen4 documenta aquest fet amb contundència. Però no és una refutació de l’argument: tots podríem ser tan criminals com Eichmann. I aquest és el sentit últim de la qualificació de banal. En la nostra insubstancial existència, en la nostra vulgaritat constitutiva, podríem ésser uns botxins tant execrables com Eichmann. Potser no podríem emular Himmler, Heydrich o en un nivell inferior no seriem capaços de repetir les repulsives atrocitats que llurs subordinats cometeren a diari durant anys. Però el realment escàs coneixement que tenim de nosaltres mateixos és tanmateix suficient per a saber que podríem haver estat part de la maquinària. Potser no seriem capaços d’esbotzar el crani d’un nadó contra un arbre per tal d’estalviar munició, però podríem haver treballat en una tranquil·la oficina completant llistes de futures víctimes fent una pausa per a berenar. Només l’autoengany, l’autocomplaent actitud amb la qual ens mirem a nosaltres mateixos ens fa sentir-nos innocents, purs, diferents, superiors. No, som tots bastant semblants.
1. Eichmann in Jerusalem. Ein Bericht von der Banalität des Bösen, München 1986, p. 371.
2. Karl Jaspers, Die Schuldfrage: Von der politischen Haftung Deutschlands, Piper Taschenbuch 2012.
3. Persönliche Verantwortung in der Diktatur. A Israel, Palästina und der Antisemitismus. Aufsätze. Berlín 1991, pp. 7-38.
4. Hitler's Willing Executioners: Ordinary Germans and the Holocaust, Alfred a Knopf Inc, New York 1996.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada