No considero apropiat que a la pretensió de restringir els drets de les persones s’oposi la d’ampliar-los, segons un recurrent missatge de l’esquerra. Si ampliar els drets significa estendre’ls a aquells que encara no en gaudeixen, o aprofundir i millorar llur aplicació, no hi ha res a dir. Cal fer-ho. Però crec detectar una altra versió de l’ampliació que no entenc. Sento1 dir que cal defensar i ampliar els drets de les minories en un sentit quantitatiu. És a dir, s’aspira a que tinguin més drets, no pas a que els tinguin de manera efectiva. Abans de seguir hauré de fer ús d’un recurs que havia estat merament retòric però que en els nostres dies ha esdevingut una necessitat política en el llenguatge públic. Em refereixo a la captatio benevolentiae, tant més necessari com més desapareix l’actitud que la preceptiva clàssica demanava en la recepció del discurs, la charitas, és a dir, la predisposició benvolent cap al que ens diuen. En cap moment he dit que les minories no tinguin drets i que no n’hagin de tenir. Han de tenir els mateixos que tenen els altres. Altrament dit, no hi ha cap dret que una minoria tingui en exclusiva, llevat potser del dret a seguir essent una minoria. Pels volts del 14 de juliol, la qual cosa pot semblar un mena de celebració de l’efemèride2, quan era exclusivament fruit de la mandra i la lentitud, comparava la succinta llista de drets de la Declaració de 1789 amb la pretesament exhaustiva de l’aprovada per l’ONU en 1948: 22 drets o millor dit «grups» de drets atès que alguns es despleguen en drets més «concrets». La manca de consens sobre aquesta llista és la raó per la qual el text no és un tractat, és a dir, no te rang de llei i es quedà en una Declaració. La qual cosa ha provocat que a hores d’ara ja comptem amb 9 tractats sectorials que tenen com a propòsit atorgar aquest rang legal superior als drets recollits en la Declaració. Des del moment en el qual hem entès que cap d’aquests drets és «natural» en el sentit clàssic cal preguntar-se sobre la base a partir de la qual hom pot dir que tenim tots aquests drets. Però el que ara estic considerant és una altra qüestió, més banal si es vol: quants drets tenim? Siguin els que siguin, el nombre final resultarà de l’acord, serà una convenció. Recordem que la Declaració aprovada en 1948 era un dels més de 40 esborranys presentats i que finalment no tots els països van votar a a favor (per no parlar de l’aplicació...). El caràcter positiu, convencional, dels drets de qualsevol mena permet, sense cap dubte, allargar la llista ad infinitum. I amb la llista de drets que hom pretén atorgar, pot passar, de fet passa, com en el seu moment amb la llista de coses com ara els «instints». Fins als anys 30 del segle XX la literatura mèdica en relaciona més de 6000. La pretesa capacitat explicativa de la noció quedà prou malmesa.
Però a banda de la prudent aplicació del principi d’Ockham -entia non sunt multiplicanda praeter necessitate- en la determinació del nombre dels drets humans és encara més peremptòria la comprensió de que la necessària protecció de les minories no consisteix en l’elaboració d’un catàleg de drets particulars. Per tal que res no falti fins i tot ja tenim un dia dels drets de les minories3, el 18 de de desembre. (L’improbable) lector atent haurà copsat que unes línies més amunt he comès l’error que vull evitar, atorgar un dret específic a les minories: el de seguir essent minories sense que això comporti cap disminució de la seva comuna condició humana.
Corol·lari polític. Sóc l’únic que troba esgarrifós que la dreta més reaccionària hagi afegit a la seva defensa d’una concepció immoral de la llibertat el segrest de la idea de la igualtat?
1. «Sento», no «escolto», tal i com es diu avui en dia...Sentir i escoltar
2. Sobre el caràcter
obsessiu i narcòtic d’aquest funest costum: L'històric dia de ...
3. Remeto a la nota anterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada