La mania de prohibir, 3

 

Prohibit prohibir.....el lema del 68 que només semblarà una paradoxa a qui no recordi l’ensenyament d’Alfred Tarski. Si està prohibit prohibir no es pot prohibir prohibir, si res està prohibit tampoc està prohibit l’acte de prohibir i per tant es pot prohibir prohibir, que tanmateix està prohibit perquè no ho està.....podem seguir així ad nauseam o recordar la distinció entre llenguatge objecte i metallenguatge i comprendre que és lògicament possible establir un principi legal segons el qual no es pot prohibir res. Lògicament possible. No fàcticament, com ja he argumentat. Però no sembla aquest el problema, o no m’ho sembla a mi. El que trobo sorprenent és la mutació de l’esquerra llibertaria en defensora de la intransigència. O no tant si pensem en altres mutacions igualment radicals. En quin moment es va tornar l’esquerra irracionalista? O quan va decidir deixar de ser pro-israeliana? (no parlo del que passa ara, és un gir que es produí abans). Empro el terme «esquerra» amb una vaguetat conscient, encabint dins del concepte el que es considera progressista. Hom espera autoritarisme de les classes dominants, de l’església, dels partits de dreta. No tant potser de la suposada oposició al poder constituït. Cal, evidentment matisar, com gairebé sempre. Excloc d‘aquesta classe els comunistes. Recordem que hi ha precedents històrics que avalen aquesta posició, és a dir que ells hi estarien d’acord. Atès que ens referim al 68, recordem com Daniel Cohn-Bendit va respondre el famós dictum del títol del llibre de Lenin Детская болезнь „левизны“ в коммунизме (La malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme) amb el seu el comunisme és la malaltia senil de l’esquerranisme. És a dir, hi ha una esquerra, una extrema esquerra no comunista antiautoritària. Els partits que actualment es declaren l’esquerra no socialdemòcrata serien els hereus del «llibertarisme» dels anys 60.

Però heus ací que en paral·lel al seu menysteniment de la igualtat, provocat per la seva insistència en la defensa excloent i exclusiva dels drets de les minories -i no de totes- el progressisme actual, l’esquerra bramànica (Piketty), caviar o, directament pija, demana constantment prohibicions, censures, enduriment de càstigs. No m’hi oposo per una convicció humanista, ni tant sols humanitària, perquè no en tinc. Pel que fa als càstigs, les penes: M’importa un rave la sort que corrin alguns tarats i descrec bastant de la possibilitat de reinserció de molts d’ells, opinió avalada per una conversa amb un reputat especialista en la psicopatia profunda. En preguntar-li per les possibilitats terapèutiques per als psicòpates perillosos em va respondre que el millor manual disponible sobre la matèria dedicava molt poc espai a la teràpia i el que deien aquestes poques línies es podia reduir en un consell: fugi! I, a més, com que no em preocupa la correcció política afegiré, soni antic o no, que no admeto l’excusa «psiquiàtrica». Considero provat que hi ha malvats. I que cal protegir-se d’ells.

Tampoc accepto la censura, en principi. Em sembla que generalment també és obra de malvats que, a la seva inhumanitat menyspreable afegeixen una estupidesa clamorosa. I per pura coherència, m’oposo a que se’ns prohibeixi fer alguna cosa. M’hi oposo com m’oposo a tota mena de restricció excessiva i innecessària de la meva capacitat d’actuar.

Dit això, cal castigar, cal impedir que es diguin algunes barbaritats i cal, per tant, prohibir. El nucli essencial de la qüestió no és per tant una inclinació cap l’autoritarisme o cap a l’acràcia. El que cal decidir racionalment és què cal castigar, censurar i prohibir. I la resposta no és tant abstrusa com es pot pensar. El menys possible. El menys possible que es pugui delimitar a través de la deliberació racional. De la crítica, en el sentit filosòfic del terme. «Criticar» ve del grec κριςείν, discriminar, discernir, triar. Sembla difícil però fer valer aquest originari sentit de la paraula en un temps en el qual «criticar» significa denigrar, posar a parir. I així l’estupor gairebé absolut amb el qual els nens d’aquest país senten en els dispensadors de foscors on se’ls amuntega una col·lecció inacabable d’hores per tal que els seus progenitors puguin dedicar-se al que compta, la producció, que cal tenir «pensament crític». Ja en tenen, a cabassos, de «pensament crític» en els mitjans digitals als que estan connectats dia i nit, ja sigui a casa o a l’escola.