De nou, la negació de la igualtat
Al llarg de diverses entrades he tractat l’entrebanc que representa per a la possibilitat d’una convivència democràtica la deriva del pensament progressista cap a la negació de la igualtat1. Més enllà -o abans, de fet- del debat entre esquerranisme i comunisme o de la decisió sobre si hi ha alguna formulació política d’esquerra que no sigui marxista, hauria d’estar l’inequívoc compromís de tot aquell que es declari «d’esquerra» amb la igualtat del gènere humà. I en el cas que decidim, perquè es tracta d’una decisió, moral i política, no d’una necessitat derivada d’una condició ontològica, que els éssers humans tenen drets, i quins tenen, han de quedar establerts i han de ser els mateixos per a tothom. Goso anar més enllà i dir que no cal ni tan sols ésser un militant progressista. Cal només respectar i defensar els ideals de la Il·lustració. Així, quan sentim parlar de la defensa dels drets del col·lectiu «X» -qualsevol, tant me fa-, sorgeix la pregunta sobre si són exclusius d’aquest col·lectiu, d’aquesta minoria. Altrament dit, si els seus membres tenen aquests drets qua membres del grup i no quant que humans. Sé perfectament què faria -jo, no demano que l’estat o cap altra instància em rellevi de la meva responsabilitat i de la meva capacitat per a la venjança o, com a mínim per a desitjar-la- amb, per exemple, els violadors -sobre tot els grupals-, els agressors homòfobs, els racistes inveterats i altres infectes membres de l’espècie. I instal·lat ja en el plànol de la moral i la política, entenc que cal que els poders públics prenguin les mesures necessàries per tal que aquesta xusma no agredeixi les seves víctimes. Mesures que no han d’ultrapassar el marc legal establert (m’agradi o no).
Persones abans que dones, homes, gais...
Dit això, una dona, una persona homosexual, un immigrant clandestí....són persones. Considero un estrall del relativisme cultural el fet que, un cop superada -fins a cert punt- la divisió de la humanitat en races gràcies al pensament il·lustrat i el coneixement científic, hagi aparegut una nova i nefasta manera de separar els éssers humans segons llur pertinença a una «cultura». Un estrall amb conseqüències calamitoses. Dues com a mínim. La primera, la incorporació d’un determinisme social progressista amb peu d’igualtat amb el preexistent determinisme conservador, d’arrel biològica. Tornaré sobre el tema. I la segona, l’exaltació de la diferència -ètnica, tribal, social, sexual- per sobre de la igualtat del gènere humà. I encara més nefast em sembla el discurs de la defensa dels «drets de les minories». No em refereixo òbviament al dret a l’existència de les minories o al de l’individu a pertànyer -o no- al grup al que li plagui. Diria que jo mateix, sense haver-ho demanat, pertanyo a diverses minories, la majoria de les quals, em temo, en franca decadència. Em refereixo a aquest discurs infecte que no sap, en la seva pobresa expressiva recalcitrant, deixar clar que no demana més drets per a un determinat col·lectiu dels que demana per als altres. Em temo que aquesta manca de capacitat comunicativa és una de les raons de la desafecció de les capes més desafavorides de la població cap a les opcions polítiques que diuen representar-les. Més concret: seria una de les raons per les quals persones en una situació social i econòmica decididament paupèrrima voten partits als quals aquesta situació els sembla correcta. I així assistim a deliris com el fet de que en zones on es viu d’explotar amb ferocitat els immigrants guanyin les eleccions partits xenòfobs que proclamen la intenció d’expulsar aquesta desgraciada mà d’obra barata que enriqueix el patró i entoma les feines que el treballador nacional no vol. «Ens prenen la feina!»....he tingut/patit alumnes que deien aquesta mena de coses. Però quina feina t’han pres a tu, gandul inútil....
L’obesitat com a dret
La reflexió sobre el que entenem com a dret ha tornat a ocupar-me arrel d’una trista notícia, la de la mort d’una coneguda actriu, la Sra. Itziar Castro. Pel poc que en sé, una professional notable i una ferma defensora de causes més que lloables. Però hi ha un aspecte del tractament que s’ha donat a aquesta desgraciat fet que em sembla un error. És el cas que la Sra. Castro era una persona grassa, patia sobrepès. Sí, he dit «patia», perquè per raons perfectament establertes per la medicina, basades en el coneixement científic obtingut per disciplines com la química i la biologia, sabem que el sobrepès és nociu per a la salut, constitueix un factor de risc que facilita patir nombroses malalties i, a més, és en molts casos en ell mateix una patologia que pot ser letal. I com ha explicat amb claredat meridiana l’escriptor, docte professor i amic -no necessàriament per aquest ordre- Ferran Sàez en un seu article: Les malalties no són dissidències la malaltia.. és a dir, estar gras, ser obès, no és una postura política de denúncia de l’opressió exercida pel cànon estètic dominant. I no dubto de que existeix un aital cànon, una mena de pervers pseudoideal estètic que convenientment publicitat per la indústria del ram pretén escurar-nos les butxaques en el seu nom. Però una cosa és oposar-s’hi o, en el meu cas, directament ignorar-lo i l’altra es sostenir que l’obesitat és un exercici de rebel·lia, sobre tot si qui està gras ho està per causes patològiques. És a dir, que no està gras perquè vol, que no vol estar gras. Cal deixar clar que si l’obesitat fos, en algun cas, una opció voluntària, seria una postura tant respectable com qualsevol altra, tot i que, al meu entendre, equivocada. Però no un dret. I crec que aquí està la confusió. Hom té dret a tractar el seu cos com millor li plagui. Hom té fins i tot dret a maltractar-lo. Deixo de banda el problema que representa per a les arques públiques l’atenció que cal prestar a qui ha emmalaltit a consciència, al capdavall ja ens ho cobren. Però no podem pervertir la noció de dret, retorçar-la dient que tenim dret a estar grassos. O malalts, si és el cas. Tenim dret a no ser menystinguts, humiliats, pel fet de ser grassos, baixets, calbs o, ja posats, homosexuals, transexuals, africans, jueus, àrabs, afeccionats al Curling (si existeixen) o el que sigui. Tenim dret al mateix tracte, no a cap tracte específic pel fet de pertànyer a un minoria, sobre tot si tenim en compte que en molts casos ni tan sols és una opció voluntària. No existeixen els «drets del col·lectiu X», sinó que els membres de l’esmentat col·lectiu, el que sigui mentre es pugui considerar inclòs en un ordre moral i legal mínim, tenen els mateixos drets que els membre d’un altre col·lectiu qualsevol, i que els qui no pertanyin a cap col·lectiu.
Tornat al cas, és evident que cal combatre la «gordofobia» o la fòbia contra qualsevol altre grup, col·lectiu o minoria humans. Cal impedir tota forma de discriminació, marginació o persecució. I cal fer-ho amb determinació i, si cal, amb la força, sense limitar-se a les reivindicacions ximpletes com aquestes manifestacions amb musiquetes i batucades més aviat cursis que hem de patir sovint. Però no es pot reivindicar el que no té cap base racional ni moral. No es pot defensar els drets «d’una» minoria. Cal defensar enèrgicament que els seus membres han de gaudir dels mateixos drets que la resta d’ésser humans. Que aquest elemental principi no estigui clar no pot ser més que una inacabable font de conflictes.
Segons el que s’ha publicat, la Sra. Castro patí una mort sobtada, originada per una aturada cardíaca. És agosarat vincular-la a la seva obesitat, tot i que crec que s’ha establert una correlació factorial entre l’excés de pes i les malalties coronàries. I també se’ns diu que havia decidit sotmetre’s a alguna mena de tractament. Conscient, intel·ligent, a la vegada que reivindicava un tracte just per a les persones amb el seu problema, tractava de millorar el seu estat de salut. Tard, malauradament.
1. 14 de juliol. els-homes i els ciutadans i: La natura dels drets
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada