Si del que es tracta és d’entendre alguna cosa, cal segurament superar l’antagonisme estèril entre la pulsió tirànica i la il·lusió llibertaria. En l’assumpte que m’ocupa, la desaforada exigència de regulacions i prohibicions, apareix amb una gran claredat la impossibilitat d’acceptar plantejaments unilaterals. D’una banda, estic convençut de la necessitat ineludible de normes que regulin la convivència, d’un conjunt de normes que inclouen, de manera ineludible, prohibicions. En un altre moment, Societat i castig (i Carl Perkins) ja vaig glosar la inevitabilitat d’un -mínim, si es vol- ordenament jurídic com a condició de possibilitat de qualsevol intent de vida en col·lectivitat. I no és la meva opinió, que no té cap valor. O no solament. Autoritats prou poderoses ho deixaren dit: Plató, Cervantes o Kant, que no és poca cosa: De dimonis lladres i pirates ...
Però una cosa és que calgui reconèixer -no sense tristesa, d’altra banda- que la natura humana requereix brides, i una altre és celebrar-ho. Hi ha una distància entre un prudent pessimisme antropològic i la misantropia1. La demanda d’una autoritat tirànica basada en la poca confiança en la virtut espontània dels homes és una conclusió abusiva. I encobreix una contradicció rotunda. El cercle dels poderosos exerceix la seva autoritat emparant-se en la seva superioritat moral, intel·lectual, genètica, «racial»...estableix el límit, la prohibició sobre la base d’una diferència ontològicament falsa. Perquè allò que considera la prova de la seva diferència, és a dir, de la seva superioritat, és precisament el que més en comú té amb la plebs. Com sosté Plató, hi ha una identitat perfecta entre la τυραννική ψυχή (l’ànima tirànica) i la de l’esclau. Probablement és el més gran error de Nietzsche: Allà on el tirà veu llibertat no hi ha altra cosa que sotmetiment al desig. Es tracta de la concepció ultradretana, gairebé feixista, que proclamen les dretes actuals: ser lliure és fer el que em dona la gana, el que em «ve de gust». Res més fals. I així, la prohibició és sempre és per als altres, els petits, els pobres, els inferiors, der Untermensch...per tal que no ens prenguin les joguines, amb les quals es donarien el mateix plaer que nosaltres.
Disfressada o no de demanda moral, la prohibició ha estat l’eina del qui ha pogut promulgar-la en l’intent de negar en l’altre la misèria pròpia. I en l’exercici de la prohibició no hi hagut límits, ni tan sols el del ridícul. Quantes prohibicions coneixem la imposició de les quals és literalment impossible? Quantes són directament imbècils? És la tornada d’aquella coneguda cançó de l’impotent: «Això no es pot fer!»....serà que no és legal, o que TU no pots fer-ho, però aquí es fa... Per no parlar de les prohibicions metafísicament impossibles. La meva preferida és la prohibició legal de suïcidar-se. Entenc la religiosa, però què em pot fer l’estat un cop he traspassat? Tornar a matar-me?
En l’altre extrem podem situar l’angelisme d’esquerra. En una societat justa no caldria imposar normes. Aquesta tesi barroerament roussoniana o àcrata no ha estat falsada, cert. Però abans d’arribar a aquesta utòpica -i inviable, em temo- societat justa ja es poden trobar poderosos arguments a contrario. Freud, per exemple, sospitava que en una societat econòmicament igualitària subsistiria la desigualtat i, per tant, la violència:
“Si s’eliminés el dret personal a posseir béns materials, encara subsistirien els privilegis derivats de les relacions sexuals, que necessàriament, s’han de convertir en font de l’enveja més intensa i de l’hostilitat més violenta entre els éssers humans, equiparats en tota la resta. Si també fos eliminat aquest privilegi, decretant la completa llibertat de la vida sexual, suprimint, doncs, la família, cèl·lula germinal de la cultura, aleshores, és veritat, seria impossible predir quins nous camins seguiria l’evolució d’aquesta.”2
És a dir, no sabem, o potser saben massa bé, què passaria en absència de restriccions fins i tot en la vida sexual.
Tot i així ha subsistit aquest ingenu utopisme d’esquerra. El Prohibit prohibir del 68.
1. Pot no agradar-nos «la» gent, però sí ens pot fer la vida més suportable «alguna gent». Cal trobar l’equilibri entre dues activitats tan antagòniques com necessàries: cultivar l’amistat i fer enemics: Amics. I enemics també, si us plau
2. Das Unbehagen in der Kultur, Boer 2018, p.55
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada