La mania de prohibir, i 5.

 

L’afany prohibicionista no és, en cap de les seves modalitats bàsiques, res de nou. Però com he intentat explicar, a les prohibicions derivades de l’exercici del poder s’han afegit les que demana el comú. I des d’un enfocament polític, a la prohibició tradicional, en molts casos d’origen religiós, es suma la prohibició modernitzadora, progressista. En cap moment he sostingut que no calgui prohibir conductes, discursos, productes... i també sóc conscient de la pulsió, la percebo. Tinc una llista de coses que prohibiria amb gust, començant pel Reggaeton, els anuncis enmig d’una pel·lícula a la tele, ja posats algunes cadenes de TV, les patates braves de molts bars, el vi en tetrabrick, els crits, els patinets elèctrics, segons quins pentinats, les tertúlies d’opinadors professionals, alguns -molts- llibres i discos, Julio Iglesias.... Fins i tot podria bastir una convincent argumentació sobre el bé que proporcionaria a la humanitat alguna d‘aquestes restriccions/eliminacions. Però cal ser rigorós. Serien prohibicions per a donar-me gust i tindrien un origen no estrictament racional -bé en el cas de Julio Iglesias, sí- sinó també pulsional. L’encert epicuri que considera que el major plaer rau en la supressió del dolor es pot acceptar com tal encert i com a principi de conducta si es matisa. I el mateix Epicur ho fa en aclarir que no pot ser un plaer veritable allò que en acabar-se produirà un major dolor. El plaer considerat com la sensació que ens aporta obtenir allò que «ens agrada» no pot ser el principi rector exclusiu de la nostra conducta. No dic que no fos desitjable, però en tant que consta d’una base en part irracional, és inestable, poc sòlid. Hom ha experimentat el canvi en la recepció de determinats estímuls. Hem passat de l’apreci a la repulsió i al contrari. Allò que ens proporcionava delit pot ara fer-nos fàstic. I hem pogut apreciar la bondat d’allò que havíem menyspreat.

Entenc per tant que el plaer que proporcionarien determinades prohibicions és una variable a eliminar en la decisió. Una base més sòlida per a decidir què es permet i què no seria la cura de la salut. En aquest sentit seria partidari de tenir en compte la reflexió que fa Spinoza al respecte. Més que «Bé» o «Mal» el que hi ha és el bo i el dolent. El bo és el que es compon amb nosaltres i el dolent el que ens descompon. El bo és medicinal i augmenta la nostra potència, ens fa més capaços de perseverar en l’ésser i el dolent és verinós, ens afebleix i disminueix el conatus. Però encara que aquesta seria una tesi estrictament racional, la seva aplicació no pot ultrapassar l’àmbit del subjecte. No podem imposar als altres ni tan sols el seu benestar. Altrament dit: si algú és prou imbècil de deixar-se trepanar per segons quins sorolls, intoxicar-se amb segons quins discursos o productes alimentaris...allà ell. Però que no se’ns obligui a patir-ho. I pel que fa a atemptats tant evidents a la nostra sensibilitat com els esmentats abans, ens haurem de conformar amb exigir una certa distància, això sí, exigint-la amb energia. Per si sona massa abstrús, un exemple. Si un saltataulells es vol quedar sord escoltant segons quins engendres pretesament musicals, endavant. Ara bé, baixa el volum, insonoritza la teva casa o apuja la finestreta del teu cotxe, tarat!

Acabo amb el relat d’una experiència personal prou desafortunada. Durant uns anys vaig fer -vaig «fer de», no vaig «ser»- de cap d’estudis en un institut. Cal aclarir que el fet que em triessin per a una tal responsabilitat no tenia, òbviament, cap base fiable. És més aviat que ningú més volia el càrrec. Una de les coses més molestes que calia suportar era la conducta diguem-ne poc higiènica de l’alumnat. Qui hagi treballat en un institut m’entendrà. El comú hauria de veure com queden banys i patis després de l’esbarjo. No cal tampoc exagerar. Com deia parlant de l’abús dels telèfons mòbils, no crec que els nois facin res massa diferent del que fan els adults. Els alumnes del nostre centre sentien una notable pulsió destructora contra el mobiliari i una incapacitat biomecànica, molt comuna d’altra banda, que els impedia caminar dos metres per a llençar alguna cosa que els feia nosa a la paperera més propera.

Farts de l’estat de les coses -que començava a ser alarmant, un cop acabat el temps d’esbarjo se’ns omplia el pati de gavines, companyia tirant a repulsiva, que venien a per les restes de menjar llençades arreu- es va dur a terme una campanya de conscienciació de l’alumnat. Xerrades, feina de neteja col·lectiva, etc. Una de les deixalles que recollíem amb abundància eren bosses de plàstic que havien contingut aquells aperitius sospitosament semblants al poliestirè que els joves consumeixen amb un incomprensible plaer -el que deia, no és un criteri fiable...- Quan vaig proposar una campanya informativa de les sancions que es podien aplicar per no emprar les papereres no va faltar l’habitual professora híper progre que em va titllar de «fatxa».. la seva proposta era, en canvi, d’un progressisme descomunal....prohibir la venda d’aquests productes al bar del centre. Convé saber que en el moment de subhastar la concessió ja es va acordar que no es permetria la venda de xiclets i pipes, ens temíem el resultat de l’accés a aquests productes en la neteja del centre. Però a banda del fet que la gent del bar havia de guanyar alguns diners, el que em sumia en la perplexitat és que es considerés més progressista i educatiu prohibir un producte que no pas permetre’l i informar els consumidors de les condicions del seu ús i de les conseqüències punitives del menyspreu de la norma.

No es tracta d’impugnar o fonamentar la necessitat de la prohibició in abstracto. Es tracta de la seva consideració i graduació racionals. Es tracta de la llibertat possible.