Tenim, teníem ja, de fet, des de fa molt temps, avisos1 de gent seriosa, qualificada, del desastre social, moral i cognitiu cap al qual ens conduïa l’ús abusiu de dispositius com ara ordinadors i telèfons mòbils per part sobre tot de la canalla. Una més que notable corroboració de l’existència de la denominada dimissió parental, per si fes falta, ha estat l’increïble irresponsabilitat amb la qual s’ha dotat a una gran part dels menors d’ordinadors, consoles de videojocs i telèfons mòbils i se’ls ha deixat emprar aquests ginys sense cap control ni pel que fa al contingut d’allò que miraven ni quant al temps que hi dedicaven. Per acabar el quadre, la classe política -agressivament analfabeta, en paraules d’Antonio Muñoz Molina, un dels pocs intel·lectuals espanyols que parla amb sentit sobre el marasme educatiu en què ens ofeguem2- ha apostat per la «digitalització» maníaca de l’ensenyament. Evitaré l’acudit ràpid que em va al cap quan apareix el terme «digital» i alguns dels seus derivats, i em quedaré amb una constatació simple, banal, però irrefutable. Si els nostres nens i joves ja es tiren la major part de seu temps de lleure davant d’una pantalla, calia endollar-los també a l’escola?
No tinc dubtes sobre l’efecte pervers de tanta pantalleta. No dubto tampoc de que hi hagi una raó poderosa perquè coses com la pornografia, per exemple, siguin pràcticament gratuïtes a la xarxa3....Qui prodest? O, com deia Josep Pla quan li volien encolomar algun sopar de duro, tot això qui ho paga?
No hi ha, per tant, tampoc gaire dubte sobre la conveniència d’una si es vol mínima regulació al respecte. Regulació de continguts i de temps d’ús. Regulació, ordenació, no prohibició. Resulta que molts pares ha descobert ara que els mòbils no fan cap bé als seus nens...però no se’ls ha proporcionat l’estat, crec. És més, l’addicció al seu ús no ha aparegut com a fenomen exclusivament infantil i juvenil. L’inacabable legió de babaus amorrats a un mòbil, amb auriculars, que pul·lula pels carrers, al transport públic, parlant aparentment sols, amb aire llunàtic -he estat informat de la vida privada de molta gent que no conec, la major part, lamento dir-ho, dones, perquè han udolat llurs poc interessants, dit pietosament, intimitats, al metro- o atonyinant-nos amb crits de mandril en zel o amb sons insuportables -em nego a dir-ne música- o creuant els carrers sense mirar el semàfor, o conduint...no són nens. Són adults. Idiotitzats però adults. A individus com jo que ens agrada tenir, per moltes raons, les mans lliures, ens sorprèn aquest costum de dur constantment un telèfon a la mà. A banda del que en podria dir Freud -el famós tacte substitutori..- és cert que l’experiència mostra que és un aparell realment útil, com sabrà qualsevol que hagi pogut superar una situació d’emergència gràcies a tenir un mòbil a mà. Però també sabem que la major part de vegades res és tan urgent i que no som tan importants...
I ara, aquests mateixos adults que han proporcionat caríssims smartphones, consoles i ordinadors als seus nens exigeixen a les autoritats que se’n prohibeixi la venda als menors. Una iniciativa que sol·licita la prohibició de l’ús de mòbils als menors de 16 anys ha recollit en pocs dies milers de signatures de suport4. Per una vegada estic d’acord en part amb la resposta de les autoritats, que responen amb apel·lacions a l’educació en un ús responsable, amb la diferència essencial de que jo crec en el que dic. La qüestió a resoldre no és una genèrica antinòmia entre prohibicionisme o llibertat sinó una delimitació racional de què es permet i què no i de a qui correspon la responsabilitat de decidir. Com sosté Aristòtil, la ἀρετή, l’excel·lència, està en el μέσος, en el mig. Els pares que demanen prohibicions són el parell ordenat de les opcions polítiques que inclouen en els seus diguem-ne programes tot un catàleg de prohibicions. Els pares, en nom del suposo que encomiable interès per la seguretat infantil, volen que algú -l’estat- prohibeixi els mòbils i els eviti la responsabilitat d’actuar i decidir com a pares. Els partits ultres pretenen prohibir alguns discursos en els centres educatius en nom del dret dels pares a decidir sobre l’educació del seus fills, que és, juntament amb la denominada llibertat d’elecció de centre, una de les pretensions més reaccionàries que es pot sostenir. No resulta òbvia la connexió entre els pares prohibicionistes -que segurament es consideren la mar de progres- i el «pin parental» de VOX?
Senyora, si vostè creu que el seu nen no ha de tenir mòbil, no se’l compri i deixi els altres en pau, permeti’ns prendre les nostres decisions. No delegui la seva responsabilitat parental en les autoritats. No obri una porta més a la tirania. Senyora Ministra, Senyora Consellera, no facin com sempre, no defugin la responsabilitat. L’ús dels telèfons mòbils en els centres educatius ha de ser regulat per les autoritats. I molt probablement hauria d’estar prohibit durant l’horari lectiu. Legislin sobre el que cal i com cal i no disfressin la seva indiferència, la seva incompetència i el seu autoritarisme en altres qüestions molt més rellevants de respecte per la nostra llibertat.
1. Probablement el que més esgarrifa és Digitale Demenz, del neurocientífic i psiquiatre Dr.Manfred Spitzer (Droemer HC, München 2012) en espanyol, Demencia digital, BSA, Barcelona 2013)
2. Sobre el que opina l'insigne escriptor: Consideració inactual sobre educació
3. Tittytainment, el «palabro» aportat per Zbigniew Brzezinski, un dels fundadors de la Comissió Trilateral en uns famosa reunió de 500 representants de les elits mundials al Fairmont Hotel de San Francisco en 1995. Alguna cosa com «tetaentreteniment», el producte amb el qual els mitjans havien de contribuir a la «governabilitat» d’un món on les 4/5 parts de la població estarien, gràcies al progrés tècnic i a la globalització, en una situació laboral híper-precària: una combinació de treballador autònom i subcontractat a temps parcial. D’una banda estaria l’entreteniment (el porno...) i de l’altra la destrucció controlada del sistema educatiu mitjançant la introducció de les «metodologies» que tots coneixem -competencialisme, ABP, DUA...- acompanyats de la programació neurolingüística i la manipulació psicològica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada