Ciència i opinió, 2

No hi ha un consens definitiu sobre l’exacta naturalesa de l’activitat que denominem ciència. Hi ha desacord sobre el criteri que permet distingir-la d’altres activitats, la veritable forma del seu mètode, la possibilitat de que hi hagi més d’un model metòdic, el de les ciències naturals i el de les ciències socials i humanes, si aquestes últimes són o no ciències en sentit estricte, la identificació de ciència i coneixement, o si hi ha altres formes d’obtenir-lo.... però hi ha una tesi que no es pot refutar, més enllà i amb independència de si es defensa una o altra teoria de la demarcació, el mètode i l’abast del coneixement científic. I és que la ciència és coneixement. La pràctica de la ciència proporciona coneixement, és a dir explicacions racionals i demostrables, amb un grau de seguretat variable segons alguns, dels objectes que estudia. Altrament dit, la ciència no serveix per resoldre cap problema, De fet, la resolució dels problemes de la humanitat no ha estat mai l’objectiu del quefer científic.

I de tots els trets que demostrarien l’errònia manera amb la qual els gestors de la cosa pública invoquen la ciència per a justificar llurs decisions, la ignorància d’aquesta distinció -i no oblido que la ciència té un repertori tècnic intern- entre ciència i tècnica és potser el més rellevant.. Les ciències de la natura han assolit, per exemple, explicar -explicar només, i no és poca cosa- com es comporten i interactuen diversos organismes. I ha proporcionat així un coneixement que permet una determinada manipulació, un procediment purament tècnic, com ara l‘administració d’un medicament o una vacuna, aplicats per un professional que basa el seu criteri, cal esperar, en el coneixement científic previ. Incidentalment, això explica el contrasentit que hom troba en la delirant situació que es produeix quan un metge estén una recepta amb la frase «provi això»....se suposa que l’administració d’un medicament ja hauria d’haver estat provada. Un exemple a contrario pot resultar il·lustratiu. Les ciències de la natura també han pogut explicar les característiques de moltes de les substàncies materials que ens ha estat possible descobrir. I algunes són explosives, tòxiques, radioactives. La creació certament diabòlica d’enginys o preparats dissenyats per a l’aniquilació d’éssers humans és el resultat d’una tècnica, basada sense dubte en el coneixement científic, però no pròpiament científica. No vull dir que no siguin mostres d’intel·ligència. Si pensem en coses com la magnífica simplicitat mecànica i perfecció de funcionament d’algunes armes, ho entendrem. És impossible no admirar-se de l’enginy desplegat. Recordo la precisió extraordinària del mecanisme de càrrega d’una MG42, una metralladora dissenyada els anys 40 a a Alemanya. Vaig passar uns matins força entretinguts disparant-la al camp de tir de la base militar de Sant Climent de Sescebes. Tenia l’ordre de gastar tot la munició que estava a punt de caducar (sí, caduca, com els enciams). I el que produeix malestar és imaginar quins avenços per a la humanitat es podrien haver assolit em dedicar-hi una mínima part del talent i el finançament que es dediquen a idear maneres de matar la gent amb eficiència. Amb més eficiència.

Per tant, postulo que la ciència és neutral. Moralment i política. L’ús benefactor o homicida que es faci dels seus resultats no constitueix un problema epistemològic, sinó moral i polític. Un problema pràctic. Igual que la ximpleria amb la qual es construeix la imatge social de la ciència de la qual parlava en l’anterior entrada. I són problemes que ha de resoldre el pensament, la reflexió, la Filosofia:

"La naturaleza de la filosofía práctica es para el concepto moderno de ciencia un verdadero reto que no se puede ignorar. Sabemos por Aristóteles que el término griego de ciencia, ἐπιστήμη, significa conocimiento racional. Esto implica que Aristóteles se inspira en la matemática y, en rigor, se desentiende de la experiencia. Por eso la ciencia moderna tiene su correspondencia menos en el concepto griego de ciencia, ἐπιστήμη, que en el concepto de τέχνη. De todos modos, el saber práctico posee una estructura muy diferente a la de todas estas formas de saber didáctico y de su aplicación. El saber práctico es en realidad el que asigna su lugar a cualquier competencia técnica basada en la ciencia. Este fue ya el sentido de la cuestión socrática del bien que Platón y Aristóteles supieron recoger. Quien crea que la ciencia puede sustituir con su innegable competencia a la razón práctica y a la racionalidad política desconoce la fuerza conformadora de la vida humana, que es la única capaz, a la inversa, de utilizar con sentido e inteligencia la ciencia como cualquier otra facultad humana y de garantizar esa utilización. Ahora bien, la filosofía práctica no equivale a esa racionalidad. Es filosofía, es decir, una reflexión precisamente sobre aquello que debe ser la configuración de la vida humana."¹

Entén Gadamer que la ciència moderna en haver-se desentès de la significació clàssica de la ἐπιστήμ, té més relació amb la τέχνη. Tot i que evidentment discrepo, la ciència empírica moderna és un camp del coneixement que cal separar del seu posterior esdevenir merament tècnic, estic del tot convençut de que té raó quan diu que l'assignació del lloc de "qualsevol competència tècnica basada en la ciència" és tasca del saber pràctic. Si a alguns moderns amb un excés de pretensió fàustica els molesta –els va gran- la referència a la doctrina platònico-aristotèlica del Bé, se'ls pot recordar que és un problema que travessa la Filosofia actual, de Gramsci a Habermas. I també estic d’acord amb el corol·lari: la ciència és potent, però no prou com per a substituir la raó pràctica i la racionalitat política. Potser el problema és la falta de racionalitat de la nostra política.

1. H.G. Gadamer, Wahrheit und Metode, II, p.19