De la ciència com a mera opinió

 

Els darrers anys i especialment arrel de la pandèmia del SARS-COVID19 -sí, aquesta malaltia que ja no existeix però que l’any passat segons les dades provisionals de l’INE¹ encara es va endur per endavant 31559 persones a Espanya (unes 3000 més que les afeccions cardiovasculars, per exemple)- hem assistit a un espectacle inèdit: polítics assegurant que llurs decisions es basarien «en la ciència». Lloable intenció, mera retòrica. Caldria potser abans delimitar què entenen aquests personatges per «ciència» perquè el discurs que inclou aquesta proclama conté elements que permeten albirar una ignorància homèrica al respecte. Em recorden aquells anuncis televisius on es pretén assegurar l’excel·lència d’un producte apel·lant a les proves científiques que se li han realitzat. Per a reforçar el missatge s’aplica la vella i estúpida tesi segons la qual una imatge val més que mil paraules que tot i ser, insisteixo, una bajanada com un temple, constitueix un dels principis gnoseològics de l’estratègia comunicativa, és a dir, de la retòrica publicitària. Així al mateix temps que sentim que un detergent, per exemple, «renta més blanc» que els seus competidors, veiem una colla d’indocumentats convenient abillats amb bates blanques de científics, passejant-se per unes estàncies -els laboratoris- de científics- plenes de màquines, provetes i tubs de científics, fent feina de científics, és a dir provant mitjançant contrastació empírica –i això què és? què diu aquest sonat?- la superior blancúria obtinguda. Hom podria preguntar-se, per cert, fins on arribarà aquesta cursa: a la blancor en si, la idea de blancor, l’universal blancor, la blancor en si i per a si...? I aquest és el millor dels casos, atès que la pantomima encara es refereix remotament a una comprovació experimental. En la majoria de casos s’al·ludeix a «estudis» i encara pitjor, a «enquestes». Des d’un punt de vista epistemològic, reforçar retòricament un argument d’autoritat, en aquest cas l’opinió suposadament solvent d’experts en favor d’un producte, mètode, o procediment al·ludint al percentatge dels que estan a favor, produeix l’efecte estrictament contrari al buscat. La veritat pretesament obtinguda amb l’aplicació del o dels mètodes científics invocats no es veu afectada pel percentatge d’opinions favorables. Hom pot ser tant favorable a la democràcia com es pugui ser, però els resultats de la investigació no poden ser sotmesos a votació. Perquè no són opinions. I per aquí treu el nas un dels problemes, si no el problema, més greu de la concepció social de la ciència en els nostres temps. S’oblida, o millor s’ignora, que la noció occidental de ciència, del llatí scientia, traducció del grec ἐπιστήμη, termes que signifiquen «saber», neix de l’oposició precisament entre saber i opinió. Altrament dit, en el discurs publicitari, ressò del social, el que diu el científic és la seva opinió, valuosa no quant que derivada del coneixement obtingut en la construcció d’una explicació -una teoria- contrastada metòdicament i empírica, sinó perquè és compartida per molts, és majoritària.

I com deia al principi fou en la estranya, psicopatològica situació que visquérem durant el més dur de la pandèmia, quan el fenomen se’ns presentà d’una manera més impactant. En primer lloc, es donà veu amb el mateix nivell de difusió a entenimentades explicacions basades en el coneixement de reputats viròlegs, epidemiòlegs, i a autèntics saltimbanquis illetrats. Recordo haver vist una entrevista amb Margarita Del Val, eminentíssima viròloga de talla mundial, les afirmacions de la qual no han fet més que ser corroborades, seguida d’una altra entrevista a un individuu del qual no es pot decidir si s’ha tornat imbècil per l’edat o per l’abús de substàncies controlades, un tal Miguel Bosé, suposat cantant. Opinions. Però es pot disculpar, és show business. El que ja no es pot, no s’hauria de disculpar són determinades decisions directament criminals preses per responsables polítics tot i haver estat informats de que eren errònies. Qui tingués parents ancians en residències en aquell moment, especialment a Catalunya i a Madrid, sabrà a què em refereixo.

I tampoc hauríem d’oblidar, perquè es encara més greu, que alguns pretesos científics es prestessin al joc i s’esforcessin en donar suport als seus amos. Per exemple una colla de miserables presentats com a pediatres (com un tal Quique no se què), mentint pel descosit en explicar l’explosió de contagis en ocasió de la reobertura homicida dels centre educatius. Resulta que el virus era unidireccional, només circulava de les llars a les escoles, mai a l’inrevés. No sé què és més perillós, un imbècil o un malvat. El que sí sé és que és possible atresorar ambdues virtuts.

 1 Defunciones según la causa de muerte más frecuente - Resultados provisionales 2022