L’escepticisme contemporani no ha assolit massa èxit en una possible deconstrucció de les ciències naturals. Hem assistit a algun intent, no massa memorable. He llegit, per exemple, que hi ha qui ha pretès que els teoremes de Gödel, demostració lògica de que existeixen proposicions formalment indecidibles, és a dir, que un sistema formal axiomàtic no pot ser a la vegada coherent i complet, era un principi aplicable a la descripció dels grups socials. O qui ha entès que el principi d’indeterminació de la mecànica quàntica era una llei aplicable al camp de l’antropologia. Suposo que a un escèptic no li deu semblar greu però en aquestes operacions s’ignoren principis metòdics elementals en traspassar resultats obtinguts en determinats camps del coneixement a altres completament incongruents. Error que també s’ha comès amb altres finalitats no escèptiques. Un exemple privilegiat és l’aberrant doctrina coneguda com «Darwinisme social» que es basa en la il·legítima pretensió d’explicar la superioritat d’uns grups humans sobre altres mitjançant l’aplicació d’una versió deformada del principi biològic de la Selecció Natural. Doble error, en aquest cas: el metodològic abans referit, consistent en aplicar principis d’una ciència en una altra, i conceptual, en interpretar erròniament, en tergiversar el sentit d’una teoria. L’argument que serviria de base a una possible deslegitimació de les ciències naturals com a mode de coneixement seria precisament llur caràcter interpretatiu: en aquest sentit l’escèptic respondria que no puc afirmar que els casos esmentats són errors, tergiversacions. Si tot és interpretació, s’esvaeix el criteri que permet la discriminació. Curiosament, el pensament pot-modern seria en realitat un retorn a posicions medievals, com ara el convencionalisme de disciplines com l’astronomia pre-copernicana.
En cert sentit, sigui per ignorància, de la mena que va desemmascarar Alain Sokal amb el seu malèvol experiment, o perquè ha assumit de manera innegablement contradictòria –cosa que no deu ser, suposo, massa preocupant- el postmodernisme accepta que les ciències naturals sí mereixen el nom i que cal concentrar l’atac en les ciències socials i denunciar llur cientificitat, llur "veritat".
Al principi del seu assaig Descrizione e citazione, l'eminent historiador Carlo Ginzburg, descriu amb precisió el problema:
“Oggi parole come verità o realità sono diventate per qualcuno impronunciabili a meno che non siano racchiuse tra virgolette escrite o mimate”1
En el camp de la ciència històrica -si és que hi ha una ciència històrica- ja no es gosa parlar de veritat si no és entre cometes. Aquesta situació és el resultat de la impugnació postmodernista de la pretensió de que el discurs de les ciències socials i humanes sigui diferent del discurs narratiu. De la constatació innegable de que, per exemple, el discurs de la Història comparteix codis amb tota altra mena de discursos, com el poètic, es dedueix que no és un relat amb un valor de veritat superior. La deconstrucció del relat filosòfic, històric, deriva necessàriament en l’escepticisme i el relativisme extrems. El que no se’ns explica, però, és la raó per la qual la conclusió a la qual arriba aquest mena de discursos és preferible a la contrària. És a dir, perquè cal convenir en què no hi ha veritat. O que no hi ha veritat assolible. Cal observar que he dit «preferible» no pas «veritable», o «no-fals», perquè ja ens hem desempallegat de la tirania de l'exigència de que allò que diem i pensem sigui veritable. La destrucció de la pretensió de veritat del discurs, de qualsevol discurs, té com a una de les seves eines més potents el que s'ha anomenat "tropologia", una exegesi crítica que revela la forma retòrica del discurs pretesament científic que, en descobrir aquest aspecte formal literari del text filosòfic, històric, antropològic.... els desemmascara. La lectura d'autors com Hayden White, que exposa el caràcter retòric de la narrativa historiogràfica resulta convincent. La seva tesi segons la qual des del punt de vista tropològic es pot classificar el discurs historiogràfic en quatre esquemes narratius caracteritzats per l'ús de la ironia, la metàfora, la metonímia i la sinècdoque que es corresponen a quatre visions filosòfiques de la història resulta reveladora. La lectura de Clifford Geertz aporta un punt de vista anàleg en el camp de l'antropologia. Les condicions prèvies de l'autoria dels antropòlegs que revela l'anàlisi formal de llurs escrits en determina el contingut. I anant al principi, la impugnació dels "grans discursos" per part del postestructuralisme també obté poderosos resultats. Sobta, dit de passada, que no es remarqui que en cert sentit assistim a un veritable retorn al pensament antic. En concret, es torna a la tesi aristotèlica de que la història -i per extensió, el conjunt de les ciències socials- és una part de la retòrica. Però aquest no és un aspecte essencial. El que resulta paradoxal rau en què no puc dir, no es pot dir, que les tesis de White, Geertz (o Derrida) són encertades, són...veritables. Però què podem dir si hem decidit que res del que diu la Filosofia –o la Història...- és «veritat»? La tesi de que no hi ha veritat no afecta les afirmacions del postmodern? Altrament dit, el pensament postmodern s’aplica a si mateix la deconstrucció? La tropologia que desemmascara la vanitat de la Filosofia i la Història ha estat prèviament objecte d’anàlisi tropològica? Si no és així, el resultat, si n’hi ha, és el nihilisme. El relat escèptic – perquè suposo que tampoc és més que relat- no és possible, o no ho és més que el relat deconstruït. El que quedaria, i a mi no em fa res tornar enrere, és el que deia Aristòtil. L’escèptic si ho és, hauria d’estar callat. En parlar, es refuta. I en parlar fa impossible el relativisme «només amb que digui: és...». La única posició que en la nostra època ha entès això és la de Wittgenstein:
Wovon man nicht sprechen kann, daüber muß man schweigen
Tractatus, proposició 7
I en el seu radical irracionalisme, resulta menys insuportable que la infinita xerrameca «post»... No hi ha res que es pugui dir, però no callen.
1. Carlo Ginzburg, Descrizione e citazione, a Il filo e le trace. Vero, falso, finto, p.15 Feltrinelli, Unversale economica, 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada