Deia en l’entrada d’ahir dedicada al concert de Joshua Redman que parlaria del preu de les entrades, qüestió que no es tracta amb l’atenció que es mereix. D’uns anys ençà qualsevol actuació musical obliga l’assistent a desembutxacar una suma considerable. Així tenim per exemple que se’ns demanen xifres desaforades per assistir a multitudinaris concerts celebrats en estadis on ens hem d’estar dempeus i amuntegats com bestiar, sense veure gairebé res i bombardejats amb un so eixordador que atordeix i emmascara la pretesa qualitat del que sentim.
La millor entrada per al concert del dijous -platea al Palau- costà 58 euros més els 5 esotèrics euros afegits en concepte de «despeses de gestió», un robatori suplementari en tota regla. Quines despeses genera l’emissió telemàtica d’una entrada? A sobre, cal ser extraordinàriament puntual. Les entrades surten a la venda amb una anticipació maníaca i si no estàs alerta, et quedes fora. Hi havia localitats més barates, al galliner, però suposo el lector sabedor de que la visibilitat no fou una de les prioritats de l’eximi Domènech i Montaner, més enfeinat en la decoració un tant psicòtica de la sala. Sí, sóc poc amic de la parafernàlia modernista. Què voleu, sóc un mal català. I ja posats, l’acústica del local tampoc em resulta particularment memorable. Res que un bon enginyer de so no pugui dissimular, com he pogut comprovar. És un entrada cara? El mateix dijous l’ofert musical barcelonina -o «barcelonesa» que deia aquell alcalde especialment illetrat- oferia un bon concert del pianista Benny Green a Jamboree: entre 26 i 30 euros. Poca broma, Green ha estat en el trio de Ray Brown, i és un pianista excel·lent. No val, aquesta és una de les merdes que t’agraden a tu, Robert...Una altra opció, doncs: l’actuació -no puc, no vull, dir concert- de Madonna al Palau Sant Jordi. Entrada més cara...300 euros....dempeus, i amuntegat, recordem-ho. En les ressenyes de tan magne esdeveniment, aquest sí comentat abastament a la premsa i a la televisió, se’ns informa de la fastuosa escenografia, dels 17 canvis de vestuari de la diva i d’altres portentosos aspectes escassament musicals. El detall més engrescador consisteix en que la Sra. Ciccone va començar els dos espectacles que ha perpetrat a Barcelona amb una hora i mitja de retard i se’ns recorda que aquesta gracieta és habitual, no és un detallet simpàtic per als seus fans peninsulars.
A la meva edat, crec que ja puc deixar de callar davant l’ofensa. Mira, si no t’agrada el Jazz, ho sento, ets un tarugo. I la cosa aquesta que fa Madonna és una bírria com un piano. I no, no és qüestió de gustos. Es tracta de tenir-ne o no. De tenir educació musical o «escoltar» la porqueria que els amos de les discogràfiques disposen per a l’embrutiment sonor de la plebs. I també educació de l’altra: fer esperar 90 minuts al públic és una grolleria immensa. I que el públic no es sublevés, mostra d’imbecil·litat col·lectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada