Semàntica i horror. Un apunt sobre la pobresa del que hom diu

 

Una de les tesis que els llibres de Pierre Hadot¹ proposen de manera més clara és que la Filosofia occidental ha perdut la connexió entre el discurs teòric i la praxi vital. Des de fa segles, i en gran part a causa o per culpa del cristianisme, la Filosofia hauria deixat d’incorporar una forma de vida coherent amb els seus postulats. I així s’ha perdut el sentit de l’oposició que els antics establien entre φιλοσοφία i φιλολογία, o, encara més entre φιλοσοφία i φιλοδοξία. Si tot l’esforç del filòsof es queda en el llenguatge, en el seu ús, no depassarà el reialme de la δόξα, de l’opinió.

Crec que l’oposició doctrinal entre l’amor per la saviesa i l’amor per l’opinió és exacta, descriu un fet innegable. Però encara que el vehicle de la primera sigui un llenguatge diferent del de la segona, és a dir, encara que el llenguatge de la veritat no sigui retòrica, posseeix una forma, té, en una altre sentit del terme, una retòrica pròpia. Si la paraula o la seva polisèmia molesten es pot dir d’una altra manera. La Filosofia té, ha de tenir, una manera d’expressar-se, una estratègia comunicativa. Cal tenir cura de com es diu el que es diu. Cal parlar amb precisió. I a un nivell més general, social, seria també desitjable una mínima precisió. Això seria un avenç que la Filosofia hauria pogut proveir. Suposo que és tard. Hauria estat d’agrair un esforç per part del filòsof per fer-se entendre, esforç inútil si el llenguatge públic es troba en un estat degradació tan profund. De què serviria parlar més clar si parlem una altra cosa?

Una de les manies que no puc abandonar és la meva afició pels diccionaris. Els consulto perquè serveixen. Cal una fixació mínima, social, del significat dels termes que cal emprar en provar de comunicar-se. Deixo de banda la -en qualsevol cas massa habitual- deficiència tècnica de moltes de les definicions. Sembla que els redactors estan imbuïts per una patològic tendència a la petició de principi. Però és el model del llenguatge que tenim. I potser és necessari, urgent, revisar tant l’ús que fem d’alguns termes com la manera en la qual els definim. Sentim contínuament tot un seguit de termes emprats amb un sentit que no es correspon amb el que consta com a llur definició.

En aquests ominosos temps en els quals s’accepta de nou la guerra i s’incorpora al seguit de notícies amb el qual ens bombardegen, entre la darrera estupidesa política i el darrer partit de futbol, es fa notar una pobresa expressiva galopant, fruït de la ignorància. No em cansaré de repetir que apel·lar al caràcter inefable del que es vol explicar és una de les dues majors demostracions de mandra intel·lectual. L’altra és la referència a la «complexitat» del real. Tenim paraules per a denotar i per a connotar, per a dir. Potser caldria recordar el que signifiquen o redefinir-les. El que està clar és que amb l’ús que se’n fa no estem dient res.

Les següents definicions han estat extretes del Diccionari de la Llengua Catalana «oficial», el DIEC. Es pot comprovar el que dic amb altres diccionaris, no és un problema d’aquest diccionari. Passa amb tots:

Agressió: Acció d’agredir, atac no provocat.

Agressiu: Que es complau a atacar, provocar, ofendre.

Animal: Incivil, groller, rude, ignorant.

Assassinar: Matar (una persona) amb premeditació i traïdoria

Atrocitat: Acció o dita desgavellada, temerària, excessiva.

Atroç: Terriblement cruel, inhumà Violent, fortíssim

Barbàrie: Crueltat extrema.

Bestial: Propi de la bèstia, que assimila l’home a la bèstia. Semblant a una bèstia, brutal.

Brutal: Propi de les bèsties. Semblant a una bèstia, d’una violència salvatge. Brut, animal irracional. Propi de l’ésser humà en la seva condició d’animal.

Crim: Violació greu de la llei moral, que en dret constitueix una infracció punible de caràcter greu.

Crim de guerra: Infracció greu contra el dret de guerra comesa durant un conflicte armat de caràcter internacional.

Crueltat: Qualitat de cruel. Acte propi d’una persona cruel.

Cruel: Que es complau a fer sofrir. Que fa sofrir.

Exterminació: Acció d’exterminar; l’efecte.

Exterminar: Destruir fins a l’últim.

Genocidi: Exterminació d’un poble, d’un grup ètnic, etc.

Guerra: Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats.

Horror: Sentiment de repulsió profunda causada per la vista de quelcom de terrible, espantós, repugnant. Persona, acte, opinió, etc., que inspira aquest sentiment.

Inhumà: Mancat d’humanitat, cruel.

(Humanitat: Condició d’ésser humà, natura humana. Gènere humà. Compassió per les desgràcies dels humans).

Lluita: Esforç que fan per vèncer l’un a l’altre, dos individus, dos pobles, dos partits, etc.

Monstruós: Que té una conformació, deformitat, lletjor, grandària, etc., pròpies d’un monstre.

Monstre: Persona, animal o fetus de conformació contrària a l’ordre natural.

Salvatge: Esquerp, rude, intractable, brutal.

Sanguinari: Que es plau a vessar sang, a matar. En què es manifesta una inclinació envers la violència i el vessament de sang.

Violència: Ús de la força contra un ésser viu o una cosa. Força o energia desplegada impetuosament.

1. Especialment, Qu’est-ce que la philosophie antique? Éditions Gallimard, Paris, 1995