Joshua Redman en concert: sobre la bellesa de la música i la ignorància de la premsa

 

Dijous passat vaig assistir al concert del gran Joshua Redman amb el seu nou quintet al Palau de la Música Catalana. La premsa local no considera, amb una lamentable excepció, que pagui la pena, fer-ne ressenya. Ofereixo la meva.

Com si el plaer d’escoltar un dels millors saxofonistes de les darreres dècades no fos suficient, em procuro una companyia d’excepció. Hi vaig amb el novel·lista llorejat, docte professor i amic -no necessàriament per aquest ordre- Paco Marín. No m’estic de res. Redman presenta un nou disc, Where are we? que es compon de cançons dedicades a diversos indrets i ciutats d’Estats Units. No sóc massa partidari d’aquesta moda contemporània d’acompanyar les obres amb les justificacions i reflexions dels autors. En aquest sentit, em sembla més encertada, en part i per una vegada, una tesi romàntica, la defensa de l’autonomia de l’obra d’art. És a dir, el disc s’ha de sostenir per ell mateix, sense dependre de si compartim el que l’artista diu d’ell. Tot i així també és convenient de vegades que se’ns proporcioni alguna informació contextual. Es pot accedir al que Rodman ha dit sobre els motius del disc, o escoltar els breus comentaris sobre alguna de les peces elegides al llarg del concert. Un exemple privilegiat: la raó per la qual fusiona un tema amable, «romàntic» com Stars fell on Alabama amb la poderosa lamentació del Alabama de John Coltrane, escrit i interpretat en ocasió un horripilant crim racista.

A més de fer-se acompanyar, com sol fer, d’excel·lents sidemen, incorpora, per primer cop, una esplèndida vocalista. La novetat, enriquidora, no constitueix una mena de desviació o concessió. Es pretèn incorporar la veu i la lletra de les cançons, no fer música més pop.

Ara fa un any, Redman ja va tocar al festival de Jazz de Barcelona en el que va ser una ocasió potser única de tornar a sentir el seu quartet original, amb Brad Mehldau, Christian McBride i Brian Blade reunits de nou per a un disc i una gira. Dins dels límits -estrets- de la meva capacitat explicativa, ja vaig provar de traslladar el caràcter excels de la música executada per aquests mestres, aqui : Un moment de bellesa

Em sembla especialment afortunat haver tingut l’ocasió d’escoltar Joshua Redman tantes vegades a Barcelona: amb el seu quartet mític, a duo amb Brad Mehldau, amb un trio electrònic en un memorable sopar-show al desaparegut club Bel.Luna, en un nonet en homenatge a Miles Davis -amb Wallace Roney i Bobby Hutcherson entre d’altres-. El mateix Rodman, tant l’any passat com enguany, va començar dient que agraïa la rebuda i «que el deixéssim tocar» (sic.) en aquest meravellós recinte. En aquesta línia té interès el que va recordar l’speaker que va presentar el concert. El primer disc de Mr. Rodman es va publicar el 1992, quan cap dels membres del grup actual havien nascut. El Jazz segueix viu. I em sembla especialment gratificant que hi hagi prou veïns de la ciutat afeccionats al Jazz com a per a omplir el Palau en aquestes ocasions. Tot i que, i aquest aspecte rebaixa el meu optimisme, jo no era ni de bon tros dels més vells....

Parlem de música. Confirmo: El so de Redman és portentós. En tractar-se del que considero el més important tenor del nostre temps, escau recordar l’apel·latiu que es dedicà a Sonny Rollins: Colossus. L’amplada amb la qual toca, des de notes altíssimes a greus descomunals, juntament amb la gràcia, puresa i perfecció del fraseig, li permeten tocar amb un so cristal·lí i, a la vegada, trencar-lo, superar-lo, extraient del saxo tota mena de sons i efectes. Redman fa uns solos esplèndids, profunds, amb plantejament, nus i desenllaç, tal i com va deixar dit Gerry Mulligan. Tot i que -si més no a mi- em recorda més Coltrane, no menysprea el procediment de Sonny Rollins, la vertebració del solo a partir de la repetició i variació d’una determinada frase¹. Redman pot ser tan líric i melòdic com li plagui i tant avantguardista i trencador com vulgui. I a més, i això és essencial, té swing....és jazz, no una altra cosa. Convé recordar aquestes consideracions per a entendre la raó per la qual l’única ressenya de la premsa que he llegit i que comentaré després és una completa ximpleria. La reproducció d’una melodia per bella que sigui no és ni l’objectiu ni el límit on s’ha de mantenir un jazzman. Les peces executades durant el concert -cançons, va insistir Rodman- eren òbviament melòdiques i així van ser arranjades i presentades. Però la seva interpretació contenia la necessària exploració sonora i la improvisació del Jazz contemporani. Trobo en el Jazz en general i en el que fa Joshua Redman en particular una de les característiques essencials de la creació estètica: la tensió entre tradició i innovació, entre el respecte del que ha esdevingut clàssic i l'exploració de noves vies expressives i estilístiques. Rodman agafa un standard com Stars fell on Alabama o Manhattan (Rodgers & Hart) o l'equivalent actual d'un standard com Streets of Philadelphia de Bruce Springsteen, temes clàssics escrits per altres jazzmen (Going to Chicago de Count Basie) o un tema propi com After Minneapolis, recupera la veu humana -són cançons- i els interpreta. És a dir els adapta al seu so, els modifica, improvisa. Fins al punt de que el bis va consistir en una brutal reconstrucció d'un tema que Rodman, amb un considerable humor, va presentar dient que no ens deia què era perquè si ho feia sortiriem corrent....Hotel California!²

La ressenya a la qual m’he referit la publica El Punt/Avui. Joshua Redman omple el palau  i la signa un tal  David Castillo, segons el qual el quintet:

«Impecables vestits de gris, i la vocalista Gabrielle Cavassa amb vestit de nit setinat clar, van omplir de fantasia el Palau»,

afirmació de la qual només puc confirmar la primera part: estaven molt elegants. Però la cosa es torça en la següent oració:

«Després de moltes peripècies, Redman ha publicat un primer disc amb cantant, Where Are We. A veure si ho repeteix i tenim un dels prínceps del jazz intel·ligent caminant pel vessant comercial, que bona falta ens fa»

Deixant de banda que no sembla saber què significa «peripècia», no entenc quina falta fa a ningú que algú que fa una cosa intel·ligent es passi al «vessant comercial», vulgui dir el que vulgui dir això....no sobra recordar que la divisió entre la música que és «comercial» i la «difícil» no l’estableix el «mercat» sinó els qui el governen. El senyor no deu saber que en segons quines èpoques el jazz venia molts discos. I li agradaria que Redman deixés de donar al tabarra amb el jazz i es dediqués al Pop. Però encara poden empitjorar les coses. Cito:

«La sensualitat de la bellíssima Cavassa és el complement perfecte a l’elegància del saxofonista. Amb un escot d’esquena nua i uns tacons de vertigen, el perfeccionisme del grup s’afegia a la seva veu càlida, tènue i, alhora, forta».

A mi no em sembla malament que es digui que una cantant és molt bella, sobre tot si és cert, tot i que no sé com s’ho prendrà la censura woke.. sort que no deuen llegir diaris..... El que no trobo admissible és una afirmació com la següent:

«El concert va alternar la participació de Cavassa amb les peces del grup sols. Al meu entendre, un error, perquè la californiana reforçava el talent del conjunt».

És a dir, el ressenyador entén que l’element que s’afegeix a la música de -potser cal recordar-ho- el quintet de Joshua Redman- hauria de passar a ser l’essencial. Jo diria que els senyors i senyores que van desenfundar 63 euros dijous ho van fer per veure i sentir Joshua Redman i que vingués amb ell, i no l’inrevés. I el tema del preu no és irrellevant, pel que ja diré. Bé potser sí ho és per a un periodista, que no deu passar per caixa. Però no és tot. Al final el que passa és que en una exhibició d’esnobisme galopant al nostre cronista l’avorreix que Joshua Redman ens visiti sovint:

«A més, a Redman l’hem vist periòdicament als nostres escenaris. Sense anar gaire lluny, l’any passat va participar en el festival amb el supergrup format per Brad Mehldau, Christian McBride i Brian Blade.»

I a més:

A Joshua Redman el perden els seus soliloquis instrumentals, l’ego jazzístic desbocat i una tirada cap a l’avantguarda, cap als exercicis estilístics, quan tampoc no calen.

No tinc res en contra de les cantants guapes, sobre tot si són bones. Ni, ja posats, de la música «comercial». El que no entenc és la raó per la qual algú que no sap de què parla publica un escrit sobre això que no entén. Retòrica: ho entenc massa bé. El cronista empra una expressió que sol ser pejorativa, «soliloqui instrumental» per a referir-se a l’execució musical d’un jazzman! Que es «perd» per culpa del seu «ego jazzístic» i la seva «tirada cap a l’avantguarda, cap als exercicis estilístics, quan tampoc no calen.»... vaja, que Redman és un pesat. Com deia, d’un esnobisme insofrible...

Però el millor ve ara:

«L’excés de notes, el virtuosisme del grup i els solos no s’acabaven mai, com si el protagonisme hagués de ser dels instrumentistes i no del grup i del disc cantat. No es deterioraran si toquen menys.»

A banda de la contradicció flagrant en que incorre, l’anterior afirmació té si més no la virtut de ser clara. A l’autor de la crítica no li agrada el Jazz. O com a mínim no sap de què està parlant. La crònica conclou d’una manera tan poc coherent com la resta :

«El trio format per Paul Cornish al piano, Philip Norris al contrabaix i Nazir Ebo a la bateria va estar perfecte. I l’actuació també, malgrat els matisos esmentats. Esperem que creixin perquè tenim jazz, com deia al començament, per a una bona estona.»

Apart del to condescendent- bah, no va estar malament...- no s’entén com es pot estar perfecte si hi ha defectes....

Dijous, a la mateixa hora, hi havia altres actuacions més o menys musicals a Barcelona, home. No calia venir a avorrir-se escoltant uns «virtuosos» pesats...

1. Recomano un exemple privilegiat d’aquest procediment. La seva interpretació del clàssic calypso de Sonny Rollins «Saint Thomas» precedida d’una intro portentosa al seu disc «Spirit of the times», enregistrat en viu al Village Vanguard de New York.

2. En una amable però innecessària disculpa, Rodman va afirmar que el disc estava dedicat només a lloc dels Estats Units. I per a fer-s’ho perdonar va tocar alguna cosa amb «color local». Un tema de Rosalia. Segurament no va tocar un tema titulat «Barcelona» de Bobby Hutcherson, amb qui ha tocat, com he dit abans, perquè no deu tenir lletra.