Ron Carter a Barcelona: temptativa de crònica

 

«Anem, que igual ja no torna mai més...»

Els afeccionats al Jazz tenim una mena de costum gairebé necròfil consistent en assistir a concerts en ocasions en què potser no estem massa animats per por a no tenir una nova oportunitat de gaudir amb la música d’alguna figura d’edat més que provecta. El concert que acomplia aquestes condicions en l’actual edició del Festival de Jazz l’oferí Ron Carter i el seu quartet a la Sala que ocupa el lloc del mític Studio 54, al Paral·lel. Com és sabut, Carter figurava al cartell del festival l’any passat però no va venir per un malaltia. Una prova a favor de la tesi inicial. Per a l’ocasió m’acompanya, o acompanyo, el meu maître à penser en el Jazz, César Solé.

Revista de premsa

Així com una setmana abans la premsa local no va dedicar cap atenció a la visita del Quintet de Joshua Redman aquest cop alguns mitjans van desplaçar algú al concert. Carter sí els deu sonar..... Alguna de les recensions té un cert nivell -les dels diaris no, són infumables, se salven les d’algunes revistes musicals¹- però hi ha deficiències comunes greus. Deixo de banda les menors: equivocar-se en l’edat de Ron Carter, en el nom dels músics, en les peces interpretades.... Fixem-nos en el més notable. L’apreciació d’un fet estètic permet, evidentment, la introducció de consideracions subjectives. D’opinions. Però fins i tot en un format menor, modest, com ara una crítica de premsa, caldria tenir la voluntat de transcendir cap a l’objectivitat. Respecto que al crític li agradi o no la música de l’interpret objecte de recensió. Ho respecto però se me’n refot. En llegir la crítica he de poder, hem de poder trobar elements descriptius que depassin la mera opinió. Ja sé que tota objectivitat és subjectivament mediada, no dormia a les classes sobre Kant i Hegel. I per aquesta raó reclamo que es passi del «per a mi» al «per a nosaltres». Hem de poder discernir si la música que es va escoltar pagava la pena.

Música

Ron Carter va agrair, amb un punt de sorna remarcable, que assistíssim al seu concert quan tenim tantes coses a fer...i també va insistir en què es tractava de passar-s’ho bé. Enjoy, va dir, gaudir. I crec que això es va produir. Amb 10 minuts de retard, del qual no es pot culpar Carter, que té fama de puntual i seriós, sinó de la colla de poca-soltes maleducats que van arribar tard, el quartet va arrencar la seva actuació empalmant temes durant 35 minuts, sense pausa, alternant peces pròpies i alienes. Cal fer aquí una precisió. El repertori a l’abast de Ron Carter és d’una amplada inversemblant. Porta en actiu des del 1959, quan va ingressar en el quintet de Chico Hamilton, on va coincidir amb la primera de les personalitats que el va influir, l’excepcional Eric Dolphy. I ha tocat amb tothom i de tot, durant..65 anys....Com va dir César, no li fa fàstics a res. Proposo un petit experiment: Buscar Ron Carter a Spotify i deixar la selecció aleatòria: escoltareu Hard Bop, Cool, Jazz-Rock, aproximacions al Free...Carter no sols ha estat, sinó que ha participat en l’evolució del Jazz des de 1960. Però també se’l pot escoltar acompanyant cantants brasileres, bandeonistes argentins, grups de Funk: Miles Davis, Sonny Rollins, Antonio Carlos Jobim, Chet Baker, George Benson, Eric Dolphy, Horace Silver, Milt Jackson, Quincy Jones, James Brown, Paul Simon, Aretha Franklin, Roberta Flack.... la llista és inabastable. De fet, Mr. Carter consta al llibre Guiness (2015) com el músic viu que apareix en més enregistraments: 2250! I sempre amb el mateix nivell²: El baix, o contrabaix, conforma, amb la bateria, la base rítmica de la música que etiquetem com a «popular», el jazz o el rock, per exemple. Els grans intèrprets d’aquests instruments excel·leixen en aquesta tasca i, a més, despleguen un virtuosisme superior en la tècnica instrumental: Carter acompanya i es fa acompanyar. Envoltat d’un grup excels, el Foursight Quartet, amb un bateria molt notable, Payton Crossley, un saxofonista molt solvent, Jimmy Green i, sobre tot, una pianista excepcional, Renee Rosnes, dotada d’una tècnica exquisida, que va executar uns solos esplèndids, amb una gran capacitat d’improvisació, swing i una riquesa melòdica fluida i pertinent, el mestre deixa espai al lluïment dels músics regalant-los el seu acompanyament poderós. El seu és un acompanyament omnipresent, director, però no invasiu. Carter sosté el tempo, clava el swing i a la vegada enriqueix el ritme amb aportacions melòdiques i harmòniques constants però sense fer-se pesat, sense excessos ni demostracions ampul·loses, sense exhibicionisme. Carter no necessita aquell excés d’amplificació del que abusen altre baixistes més joves (NHOP?....) i això permet copsar la seva capacitat melòdica en la improvisació i la seva pulsació neta, elegant. Hom sent l’espai, el silenci entre les notes, entre una vibració de la corda produïda pel dit i la següent, i així escolta el so de la corda, separat, exacte, diferent de l’anterior i del posterior però encadenat a ells en una seqüència precisa, tan precisa que sembla no ja lògica, sinó inevitable. Pur Swing...

I de nou la premsa (Aquí també rebrà el públic)

En alguna de les pèssimes ressenyes del concert a les que he al·ludit el responsable tracta de dissimular la inanitat del seu escrit referint-se a l’emoció dels assistents -variable com a mínim poc contrastable- barrejant aquesta apreciació que en una demostració d’amabilitat qualificaré de «subjectiva» amb afirmacions que sí tenen contingut objectiu: la sala era plena i el públic va ovacionar repetidament i amb un aparent entusiasme al final de totes les cançons i solos. En aquest sentit, cal afegir un aspecte que cada cop em sembla més irritant. És ja un costum arrelat que els artistes afegeixin, en acabar els concerts, una o dues peces més, de «propina», el encore o bis. Ron Carter, pragmàtic, ni tan sols va abandonar l’escenari després de la salutació final i va fer el bis directament. Ens estalvià aquells minuts d’espera ara ja artificial (!Otra¡ !Otra¡...). Però encara hi va haver pesats que van seguir demanant. Alguns mesuren l’art a pes i menystenen els músics -i la seva edat-.

Una altra apreciació directament i doble estúpida, perquè ho és en sí i perquè pren per a tal el lector, consistia en l’afirmació, no massa afirmativa, de que la música de Carter no es podia descriure amb paraules. Em pregunto de quina altra forma es pot descriure res i quant paguen a algú que ha d’escriure un article però confessa que reconeix no tenir paraules per a fer-ho. L’apel·lació a la inefabilitat, tant pròpia dels temps moderns, és juntament amb la de la complexitat de la realitat, una de les excuses més habituals de la mandra intel·lectual.

Demostració

Hi ha la possibilitat, més que probable, de que l’improbable lector d’aquest paper no entengui el que volia dir, atesa la meva escassa capacitat explicativa. No hi fa res, té solució. Algú ha tingut l’amabilitat de penjar a Youtube un llarg vídeo del concert, que es pot veure aquí:

 

on es pot gaudir de la interpretació a duo -Reese al piano, Carter al baix- de My funny Valentine i l’excepcional solo final del mestre, construït a partir de You are my sunshine de Johnny Cash, on entre altres cites va incloure l’inici del Preludi de la Sonata per a violoncel número 1 en Mi menor, opus 38 de Bach^3,, tocat amb els dits, en pizzicato, no amb arc. Amenitzada, això sí, pel so del telèfon mòbil del subnormal de torn que no l’havia apagat o silenciat. Com diuen a Argentina «margaritas a los chanchos».

1. La millor, ni que sigui per l’extensió i les fotos: Ron Carter: La saviesa de la penúltima llegenda del jazz

2. Un article i entrevista realment esplèndids sobre i a Ron Carter, que demostra que encara hi ha diaris que es prenen seriosament la feina, però no en el nostre país, aquí: Ron Carter, jazz’s most prolific bassist: ‘Our band was a laboratory – and Miles Davis was head chemist’

3. Carter era, és, tothom ho sap, un virtuós del cello i del contrabaix «clàssics» que no fou contractat per cap orquestra. Era, és negre.