Ahir vaig rebre la notícia de la mort de 白井寛, Shirai Hiroshi, un dels més grans 先生 (sensei) de 空手道 (Karate-do) dels darrers decennis. El mestre va néixer a 長崎市 (Nagasaki-shi) el 31 de juliol de 1937. Va estudiar a la 長崎市大学 (Komazawa Daigaku), Universitat budista de 東京 (Tokyo) on va entrar al club de Karate. Va superar el duríssim curs d’instructor de la 日本空手協会 (Nihon Karate Kyōkai, l’Associació Japonesa de Karate, universalment reconeguda per les seves sigles en anglès JKA. L’any 1962 va guanyar el campionat del Japó en les dues modalitats establertes 組手 (Kumite) i 形 (Katà). L’any 1965 va format part de l’equip de mestres que la JKA envià a un gira mundial per fer difusió de l’art, junt amb altres tres eximis experts, 加瀬太地 Kase Taiji, 加瀬太地 Enoeda Keinosuke i 金澤弘和, Kanazawa Hirokazu. El mestre Shirai era, fins abans d’ahir, el darrer supervivent del grup. En acabar la gira es va instal·lar a Itàlia on va fundar diverses organitzacions de Karate (FIKTA, ISI) i va formar centenars de practicants. Com a director tècnic de la Federació Internacional de Karate-Do (ITKF) va continuar amb energia la defensa del Karate Tradicional enfront de les mistificacions del «karate esportiu» avalades per l’organisme mafiós conegut per COI.
En aquesta fotografia:
es capta el cèlebre moment en el qual el mestre Shirai aconsegueix la victòria en el campionat del Japó en etzibar la que possiblement era la seva millor tècnica前蹴, mae geri o puntada frontal de peu, al seu rival i amic, el mestre Enoeda, que l’havia vençut l’any anterior. Confirmo que aquesta tècnica era senzillament inaturable. En vaig rebre una durant una classe a l’Eliana fa un munt d’anys, quan feia d’assistent del mestre, l’endemà del meu examen de三 段 (sandan, tercer Dan), on el mestre m’havia clavat una bronca descomunal per la meva manca de control. Suposo que va aplicar el mètode tradicional. Un cop has superat una prova i, per exemple, se’t permet «seure a la fila dels Sandan» (això és el que diu literalment el diploma de la JKA) algú ve i et posa la teu lloc, recordant-te que no ets més que abans. Pedagogia japonesa.
I al marge del seu geni tirant a volcànic, cal dir que el mestre era un persona amable, cordial, sol·lícita i afectuosa. En una de les seves visites a Barcelona per instruir-nos ens va preparar -i pagar- un àpat per a uns quants alumnes a casa meva i un cop va recollir i netejar la cuina es va dedicar a fregar els estris de cuina amb unes llimones que havia comprat amb la resta de productes i que no havíem emprat fins aquell moment. Quan vaig intentar que no netegés la cuina em va tallar, sec, en el seu peculiar italià: Non è colpa di tua moglie se le sporchiamo la cucina. Deixant de banda l’evident i inveterat masclisme de la frase, a mi em sembla una mostra excelsa de cura i preocupació pels altres. El gag de les llimones responia a la seva afirmació de que els productes de neteja deixen mala olor en les cassoles. Estètica japonesa.
Si em cenyeixo al Karate, haig de dir que el mestre Shirai refutava en la seva manera de practicar Karate l’espúria distinció entre combatents «tècnics» i «forts». La seva tècnica era excelsa i a la vegada extraordinàriament potent. En servir-li d’assistent t’envaïa, quan t’hi enfrontaves per a demostrar alguna tècnica, la més total sensació d’impotència. Se’t feia del tot evident que no podries tocar-lo i que ell et podia liquidar quan li semblés oportú. I parlo de quan jo tenia 20 anys i ell 47.....
押忍先生!