Sobre els concerts de Bruce Springsteen. Prou.

 

 

El darrer juny Bruce Springsteen va oferir dos nous concerts a Barcelona. Ja havia vingut l’any passat. Després de llegir les pobres -siguem pietosos- cròniques publicades en aquella ocasió, vaig intentar fer-ne una que si més no atengués el principal que, de manera prou sorprenent, cal recordar que és la música. Es pot llegir aquí:.

Prèviament m’havia semblat oportú aclarir el caràcter hiperbòlic -per no dir directament fictici- de la suposada relació especial del Boss amb Barcelona ( The Boss, Barcelona 1981:) en el primer - i mític, això sí- concert de l’abril de 1981 no es va esgotar el paper i una gran part del públic venia -horror!- de Madrid.....

No negaré que Springsteen ha admès una afecció diguem-ne particular per Barcelona. Però tampoc justifica que passin coses com les tinguérem l’ocasió de presenciar en la darrera visita. Presenciar o patir, segons considerem que ens afecta la vergonya aliena. O sigui que abans de comentar el que hauria de ser el tema exclusiu d’aquest escrit, el contingut musical de l’esdeveniment, hauré de parlar, malauradament, d’un fenomen que tingué lloc al concert i que em va fer venir ganes de marxar.

En les posicions més properes a l’escenari, places considerablement més cares que les de la resta del camp -que ja ho són prou, 90 euros si no recordo malament- hi havia una munió del que semblaven fans enfervorits. Samarretes, jerseis, barrets, banderes...tota una exhibició de fidelitat que suposo que ens ha de permetre perdonar l’aspecte irremeiablement idiota que confereix posar-se segons quines coses a segons quines edats. Però aquest és un problema menor que segurament només molesta a llepafils primmirats com jo. L’alarmant, i no només en la meva opinió, era la quantitat de canalla present. Sí, canalla, nens de set, quatre, tres anys. I diria que fins i tot més petits. Arrossegats, no se m’acut adjectiu més exacte, a un concert de rock de més de tres hores -o quatre, si compten l’hora en la qual s’accedeix al recinte- que comença a les nou del vespre. Arrossegats pels progenitors de les criatures. He estat meditant quin adjectiu podia convenir al terme «progenitors» en l’anterior oració. Com passa de vegades, si més no a un diglòssic de llibre com jo, no trobo un equivalent prou exacte de l’espanyol «descerebrados».

No enyoro -tampoc me’n penedeixo- l’època en la qual el consum de rock estava, d’una manera aparentment inevitable, associat a altres consums en un sentit molt més exacte del terme. Amb tota la distància i prevenció que es vulgui, encara ric amb el record de la brevíssima aparició del gran Johnny Thunders com a convidat en un concert de Wayne County and The Electric Chairs al CBGB: un cop aconseguí engrapar el micro només va ser capaç d’emetre una mena de rugit, una ranera agònica abans de desplomar-se inconscient. Rock’n’Roll! cridàvem, descollonant-nos. Hem escoltat alguns discs en un estat de semi-estupefacció químicament induïda més que notable. Pitjor encara, hem assistit a concerts en un estat proper al col·lapse. Col·locats, com es deia.

Però entre l’excés etílic i drogoaddicte i el festival de Nadal de l’Esplai, entre la celebració caòtica i autodestructiva del rock i el Virolai del cor de Montserrat¹, hi deu haver un aristotèlic terme mig. Com és el seu costum, Springsteen va baixar diverses vegades de l’escenari a contactar amb el públic. Encaixades de mà, abraçades, regals, fotos...i com a novetat esgarrifosa, nens alçats a collibè pels seus enfervorits pares per tal que rebessin la imposició de mans de (sant?) Bruce Springsteen (o de Mahatma Bruce, com diu amb sorneguera precisió l’escriptor llorejat, docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Paco Marín). Springsteen té molta mili i encara que en alguns moments deixà entreveure alguna sorpresa i, diria, incomoditat, va tocar el cap dels infants oferts a benedicció i va fer algun regal. Altrament dit, allò que ja no es veu ni a Lourdes se’ns ofereix en un concert de Rock’n’Roll. Dec ser molt conservador, però a aquestes hores els nens han de ser al llit, dormint. No pinten res en un concert de Rock. Una cosa és compartir l’escàndol clàssic per la inuente aetate, per la irracionalitat infantil i desitjar que duri el menys possible i una altra negar-ne l’existència i no respectar un mínim tempo. Ningú no avorreix més que jo l’adjectiu «infantil» col·locat darrere de termes com «música» o «literatura». Però tinc clar que no es tracta de que aquests productes m’agradin. Es pot fer alguna aproximació a l’art per a infants sense tractar-los de babaus. Però dur-los segons on és una estupidesa monumental. I encara és més imbècil la pretensió de que els agradi el que t’agrada a tu. Suposant que t’agradi....

Passem a la música, si us plau. Com ja he observat en les ocasions suara esmentades als seus concerts de l’any passat, diria que el Boss és conscient de la davallada del seu repertori d’uns anys ençà, raó per la qual basa els concerts en tres decisions molt encertades: centrar-se en els seus temes clàssics, recuperar el Rock’n’Roll i aproximar-se d’una forma cada cop més nítida al Soul. Porta una secció de vents, fa versions esplèndides de clàssics del gènere -impecable Nightshift dels Commodores-, recupera les seves cançons més Rythm and blues (Tenth avenue freeze out, Rosalita...) i fa un esforç notable arranjant alguns altre temes en aquesta direcció: brutals les revisions d’Atlantic City i de Reason to believe, dues de les fantàstiques cançons de Nebraska, aquell immens disc enregistrat a casa seva només amb una guitarra acústica, una harmònica i una TEAC de quatre pistes. Cal dir que, de la mateixa manera que en el concert de l’any 23 quan va recuperar l’abrasiva Kitty’s back fent-ne un versió aclaparadora, enguany Spirit in the night i els temes de Nebraska esmentats van produir la mateixa indiferència entre gran part del públic. Així, es va multiplicar la munió d’imbècils que es passegen, que no es poden esperar a prendre una cervesa, que branden nens -la novetat- o que es fan selfies, molestant els que estem atents a l’espectacle. Sí, perquè ara no es fan -només- fotos del show, ara el que cal es fer-se una foto, un selfie, documentar la presència, la d’un mateix, al concert. Perquè no hem anat a sentir música. Hem anat per poder dir que hem anat i poder penjar una foto a Instagram. Prou.

1. Potser aquesta darrera comparació és inapropiada. El lema era Sex and drugs and Rock’Roll, però el primer dels elements no sovintejava, no en enganyem. Hi ha, com hem sabut, més sexe a Montserrat que en el meu record musical.