武士 の 孤独 Bushi no kodoku

武士 の 孤独 Bushi no kodoku

Quadern d'autodefensa

diumenge, 18 de juny del 2023

Elegància fins al final. Trias i la rebequeria senil

  

 AVUI: 

La visió als noticiaris televisius d'un fragment del ridícul discurs que va pronunciar -no se quin verb emprar, atesa l'hostilitat del personatge per la prosòdia- el Sr. Xavier Tries un cop es va saber que no seria alcalde de Barcelona confirma el que vaig redactar ahir, quan vaig poder deixar de riure després de llegir les cròniques dels diaris. Les cultures primitives solen compartir un tret, el del respecte i veneració per la saviesa dels ancians. Presenciar una demostració de rebequeria per part d'una persona gran és una prova més de la decadència de la nostra civilització. Però hi ha encara un altre aspecte galdós de l'escena. Ens castiga amb un to d'insofrible moralina un tipus que ha fet una campanya electoral amagant el partit en nom del qual qual es presentava, tractant l'electorat d'imbècil, com si no sabéssim que pertany a "JuntsXcash" ...

 AHIR AL VESPRE:

Com que ho publica més d’un diari, ho donaré per bo. El Sr. Xavier Trias, emprenyat perquè no ha estat elegit alcalde -als meus 76 anys!- ha repetit la seva promesa de deixar-ho córrer. Ara podrà anar a cas a jugar amb els nets, si en té, i potser pot fer-se atendre per un logopeda, que mai és tard (i de pas que hi dugui l'altre pelma aliat seu, que tampoc sabem mai què diu, atès que amb l'edat que té encara no ha decidit si parlarà pel nas o per la boca). Em recorden un cas. Quan seguia l’actualitat del futbol odiava amb certa intensitat un tal Fernando Hierro, defensa central del Real Madrid. Era un «leñero» de pro. En ocasió d’un campionat mundial de futbol, un diari va passar un qüestionari als membres de la selecció espanyola. Una de les preguntes era «Quin és el darrer llibre què has llegit?» La resposta de Hierro fou fulminant, devastadora: «Ninguno»...Però anys després es va saber que, en ser nomenar capità del seu equip, va acudir a sessions de logopèdia. No podia parlar d’aquella manera en assumir un càrrec de representació. Em va semblar admirable. I encara més quan, després de la débacle en un altre mundial, Hierro, que havia assumit el dia abans de començar el campionat el càrrec de seleccionador -el famós cas del traïdor Lopetegui-, va dimitir no solament del càrrec sinó de tots el que li oferien. Assumí el fracàs, tot i ésser el menys culpable. Trias em recorda el cas i no només pel xiclet que sempre té a la boca. Però la seva marxa, més que una dimissió digna, sembla allò que en Andalusia denominen una espantà de les de manual. Però el millor és el que, segons uns dels diaris on ho he llegit -Collboni elegido alcalde- s’afirma que ha dit el Sr Trias:

Con un "que els bombin a tots" (que les zurzan), ha reiterado que dejará el consistorio, como ya anunció que haría si no lograba la alcaldía, pero antes ha recordado a su contrincantes políticos que cuando se retiren "se irán a casa sabiendo que han hecho cosas que no deberían haber hecho nunca".

Sí senyor, elegància de Sant Gervasi. El que no es pot negar és que aquest cop se’l deu haver entès a la primera. No hi ha cap «r» ni cap "g" en l’expressió... 

La jornada de constitució dels ajuntaments ens ha proporcionat més moments de diversió impagable. L’elegància, senyor Trias, no està renyida amb l’eficiència. Aquell «anar per feina» tant català: com que Juntsxcash no s’ha posat d’acord amb la resta de partits, la nova alcaldessa de Ripoll serà una senyora a la que tothom titlla d’ultradretana i xenòfoba. No ha funcionat el «cordó sanitari». En l’improbable cas que algú llegeixi aquest blog, recordarà que he avisat més d’un cop del perillós ús de la retòrica nazi en els nostre temps. Identificar l’adversari com a una malaltia és un estilema clàssic de la propaganda del tercer Reich, tot i que té arrels més profundes1. De cap manera, però, significa el que acabo de dir que no consideri repulsiu i idiota el «discurs» d’aquesta senyora. Que, això sí, presenta una notable coherència. Pel que sembla, una de les actuacions prioritàries, urgents, del nou consistori és tancar la mesquita del poble: Silvia Orriols alcaldesa de Ripoll No sé què és pitjor, ser xenòfob o babau. Potser són característiques indissociables. Miri, senyora, si tanta angunia li fan els moros (segur que els anomena així), no tanqui l’únic lloc on sap que es reuneixen, geni de la seguretat! Apart queda el petit problema de les competències legals en la matèria, bah, pecatta minuta per a una patriota de pro.

1. Christiane Stallaert. Ni una gota de sangre impura, la España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara Galaxia Gutenberg–Círculo de Lectores, Barcelona 2006. De lectura imprescindible, un llibre que ja he recomanat.



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada