El passat 6 de novembre vaig tenir l’honor d’assistir a un acte en memòria del docte professor Miquel Montserrat Capella, que va traspassar el mes de juny darrer. L’acte, sobri i elegant, té lloc a una sala de la Facultat de Filosofia de l’UB. Em dona l’oportunitat de saludar vells amics i coneguts, la major part dels quals lluny del perill de patir un atac de nervis provocat pel marasme educatiu, atesa la seva condició de jubilats. Diuen unes paraules companys d’estudis i de feina del professor Montserrat. Si la tasca diguem-ne «ordinària», la retribuïda, vull dir, del professor Montserrat no era ja prou heroica -impartia Filosofia a un institut de barriada i a més maldava per mantenir un programa decent a la Universitat-, encara trobà temps i ganes per proporcionar-nos la traducció al català de la Crítica de la raó pura, aventura les peripècies de la qual foren glossades amb notable humor i fina ironia per l’editor, el docte professor Salvi Turró.
Suposant que l’estat de l’entitat denominada «cultura catalana» -i suposant-ne prèviament l’existència- fos una qüestió d’alguna importància, diria que tenir per fi aquesta traducció és una gran notícia. Abans de seguir aclariré que tampoc voldria ofendre ningú. La meva indiferència respecte de la cultura catalana no és més acusada que la que em provoca l’espanyola, la francesa o la malgaix. La intenció de no ofendre uns patriotes identitaris només es pot acomplir ofenent-los tots. Altrament dit, entenc que si és cultura en el sentit que tenia abans de que el terme fos usurpat per l’antropologia cultural, sobra l’adjectiu identificador. I si encara es posa, la raó està relacionada, de fet legitimada, per la maniobra que inclou totes les manifestacions d’un grup humà -tribu, ètnia,.....nació- en el concepte, maniobra que, al seu torn, només té sentit des del relativisme antropològic que rebutja qualsevol mena de jerarquia dels anomenats «productes culturals».
Deixem-ho en «cultura en català». I segueix essent encertat el veredicte. Gran notícia. En el prou improbable cas de que un lector ho desitgi pot per fi llegir la primera Crítica en català. Falten les altres dues, però sospito que seguirem sense tenir-ne traducció. Qui s’embarcaria ara en la tasca de traduir dos densos tractats filosòfics que no tindran lectors, és a dir, compradors? I això per dos motius obvis. Són llibres de Filosofia, no sobre Filosofia i, a més, traduïts a una llengua amb pocs lectors no ja d’obres d’aquest estil, sinó en general.
Sempre podem ampliar el focus i considerar «catalana» qualsevol creació apareguda al país, encara que sigui elaborada en castellà. De fet no he compartit mai, de manera crec que coherent amb el meu menyspreu pel constructe cultura nacional, que no es considerés catalana l’obra de d’escriptors catalans d’expressió castellana. Tot i així, podria compartir, d’una manera vaga i distant, però, la preocupació per la fragilitat de la creació literària en català. Sempre que aquest neguit, escàs, difús, fos compatible amb la necessària, higiènica, distància que cal mantenir amb aquells que s’exclamen indignats per la més que previsible desaparició de la cultura literària en català. Com si no en fossin responsables en gran mesura. Seria molt important saber quants llibres escrits en català compra aquesta colla...i dic compra, no llegeix.....com a nota al marge també puc recordar el que em digué no fa massa temps un autor que publica en castellà: si vols que et publiquin en català, cal limitar-se a dos camps d’interès, el tema nacional i el feminisme. No puc assegurar que sigui així, però no m’estranyaria. Evidentment es referia a obres de «no ficció», com es diu en aquest idiolecte subnormal que parlem en el nostre temps. Si hem de fer al denominat periodisme cultural, en el camp de la literatura estem en un gran moment, afirmació que no estic en condicions de valorar.
Però en aquest país l’alegria no pot ser mai completa. Sempre ha de venir algun indocumentat a enterbolir l’aire. En dates properes a l’aparició del llibre es podia trobar una altra novetat editorial relacionada amb Kant. Es tracta d’El torbellino Kant1 una biografia del filòsof, escrita en castellà per un professor de la mateixa universitat. En castellà, òbviament, per poder vendre’n algun. I de to més lleuger, suposo, que la lectura de la Crítica. Res a objectar. O sí. Per començar, aquest llibre ha merescut força més atenció que la traducció de la Crítica, en part per la raó ja esmentada, està escrit en castellà i té, per tant, més públic, si més no potencial. Però el que resulta depriment és el motiu pel qual les ressenyes consultades tenen un to laudatori. Ras i curt, que resulta menys avorrit que llegir directament Kant. A tall d’exemple, una publicació2 que se les dona d’alternativa, cool o, com hauríem dit fa uns anys, enrollada, lloa l’obra com a notable intent de fer accessible la Filosofia de Kant, tenida por complicadísima,.. i la figura mateixa de Kant, qui de entre todo lo que se puede ser, él decidió ser lo imperdonable: un plasta. Només se m’acut un comentari de nivell semblant: Pues qué guai!
I què és el que em sembla tan malament, què és allò que, suposant que no tingués ja altres raons, com, per exemple, dedicar el meu ja escàs temps a comprovar l’excel·lència de la traducció, farà que no llegeixi el llibre? El fet, que com veurem hi ha que considera negligible, que la il·lustració de la portada és un retrat de Jacobi, no de Kant:
Com sona. Algú, l’editor, l’il·lustrador -o el conserge, la senyora de fer feines..- s’ha equivocat. En alguna conversa un amic ja apuntava la raó que l’autora de la ressenya esmenta. Jacobi era més bell que Kant, que era lleig com pegar un pare. Al final de la ressenya -so to say...perquè assoleix omplir un parell o tres de folis sense dir res ni de l’obra, ni ja posats de, Kant- llegim:
Solamente encontramos un pero que ponerle a esta extraordinaria obra en torno al pensamiento y la personalidad del «Caballero de la Razón», y es que la imagen que ilustra la cubierta no es propiamente de Kant —aunque así se creyera y pregonase hasta hace poco—, sino de Friedrich Heinrich Jacobi. Suponemos que el equívoco sostenido en el tiempo se debió a razones estéticas, por ser ese rostro más afín al canon de lo bello que aquel otro con el mentón pegado al pecho y todas las facciones, en general, menos apolíneas. O, quizá, sea «porque los cosmopolitas se parecen» y, siendo así, la confusión resulta un mal menor. Ínfima es, desde luego, en comparación con la claridad y el peso de lo escrito, con la exposición minuciosa de cuánto se puede, y se debe, seguir extrayendo de la filosofía dada con todo el cuerpo por Kant.
Una darrera observació. La imatge, se'ns diu, no és propiamente de Kant. No és de Kant i prou. No és la única, ni la menor, agressió a la llengua castellana que es comet en el paràgraf.
1. El torbellino Kant, de Norbert Bilbeny,
2. Jot down; El torbellino Kant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada