Por, valor i educació, 16

 

La fermesa intel·ligent

En l’inici de l’examen de la definició de valor de Laques, Sócrates pregunta:

Η ϕρόνιμος ἆρα καρτερία κατά ton sὸn λόγοn ἀνδρεία ἄν εἶη

O sigui, més o menys:

El coratge seria, aleshores, segon el teu discurs, la fermesa intel·ligent? (192d)

Com traduir amb exactitud -o, millor dit, amb la major possible- ϕρόνιμος? Deriva de ϕρόνησις que, segons el context, és saviesa, prudència, coneixement, enteniment...de les quals triaria la segona, prudència, si no fos un terme al qual s’ha adherit, amb els segles i probablement a causa de la lectura cristiana, una nota de pusil·lanimitat, de tebiesa. En el context clàssic no grinyola parlar de la prudència del guerrer perquè aquesta prudència no exclou l’audàcia. Pensem per exemple en la manera de conduir la guerra de Cèsar, perfecta combinació de càlcul i temeritat (aparent). La posició socràtica no seria ni massa original ni insòlita en el seu temps. Un actitud coratjosa, decidida, sense dubtes, pot estar -ha d’estar, de fet- acompanyada d’una elevada capacitat de conducció racional de la conducta. La tesi de Laques és, en conseqüència, defectiva, el valor no és només la fermesa de la voluntat (els collons, per entendre’ns...). La tesi de Nícies també és defectiva, el valor no és tampoc, o no és només, un saber racional i, a la vegada, excessiva: en considerar el valor com a saber de tot el que cal témer i no témer, o sigui el saber de tot, prenem la part pel tot, una part de la ἀρετή esdevé la seva totalitat.

Guerrers savis?

La refutació lògica es presenta, com ja sabem, en una escena que permet el joc dramàtic de la relació entre allò que es diu i qui ho diu: un guerrer massa agosarat i un massa «prudent». La identitat històrica dels personatges revela una altra qüestió que vull tractar. Allò que es diu al diàleg té res a veure amb la praxi real del combat o és una mena de joc de saló entre homes benestants i ociosos? Sabem que tots tres interlocutors són o han estat soldats. Però saben de què parlen? Són tècnics en el precís sentit platònic del terme? Ja he indicat l’argument ad hominem: l’audàcia de Laques i la conducció timorata de la guerra per part de Nícies tingueren conseqüències desastroses. Ambdós perderen la vida. I la guerra. I s’obre aquí una dimensió de la qual no he trobat ni tan sols una al·lusió, per indirecta que pogués ser, en cap comentari del diàleg. Ja sigui que considerem l’aspecte tècnic i polític de la qüestió -es fa la guerra per a guanyar-la- o l’aspecte pràctic, moral -s’ha de fer la guerra o, si ja hi som, què s’hi ha de fer?- em sembla del tot necessari tractar el problema de la finalitat. En el primer aspecte, el que ens diria Plató, i això no és una aporia, és que els dos experts són, si acceptem la reflexió prèvia, falsos experts. Recordem que sempre és així en els diàlegs: allò que es pot extreure com a ensenyament es dona en un context concret i parlant amb uns personatges determinats, en aquesta escena i amb aquests interlocutors. En el cas que ens ocupa, es demana l’opinió sobre l’adquisició del valor a dos persones que no el saben definir i que, a més, no han reeixit en l’exercici de les armes.

La batalla real

Pel que fa a l’aspecte purament pragmàtic de la qüestió, convé separar la finalitat dels qui volen la guerra, que són els qui la propicien però no la fan, dels que li fan, vulguin o no. I si tenim present el que sabem de l’experiència històrica, empírica, real, de la guerra o, fins i tot, del combat individual, cal reconèixer que ni Laques ni Nícies diuen cap ximpleria. Si més no fins a l’arribada dels mitjans de foc massiu, és a dir, de l’artilleria moderna i de les armes de repetició, la conducta més adequada per a vèncer o, si més no, per a sortir viu d’una batalla o d’un combat a més petita escala ha estat sempre romandre ferm a la línia. I amb les variacions obligades per la tècnica en la velocitat i la distància dels desplaçaments el principi encara és vàlid. Tal i com recorda Richard Holmes en la seva documentadíssima i brillant història de la infanteria britànica¹, la immensa majoria de baixes, de ferits i morts en les grans batalles fins al segle XIX es produïen en la desbandada d’un dels exèrcits contrincants. Altrament dit, la conducta més intel·ligent consistia en fer el que Laques considerava coratjós: mantenir-se ferm davant l’escomesa de l’adversari......esperant que finalment no és produís. Basant-se en el testimoni de veterans de la infanteria britànica, Holmes confirma l’afirmació: les majors carnisseries de la història militar tingueren lloc un cop algun dels contendents es desbandava². I encara més: aquestes fugides massives es produïen molts cops abans del combat. La visió de l’exèrcit contrari, la constatació de que mantenia la línia produïa molts cops un pànic general previ al xoc efectiu. Altrament dit: el manteniment de la línia i l’actitud decidida que comporta, el valor, resulten ser la més prudent acció i capteniment. Fins l’extrem de fer possible vèncer –i sobreviure- sense lluitar o vèncer en la persecució, moment menys arriscat que el xoc.

Cara a cara.....si és el cas

En el camp del combat a petita escala es dona el mateix. En el seu moment es va criticar que en la seva versió³, tan lírica com violenta, del cèlebre tiroteig de l’O.K.Corral, a Tombstone, el 26 d’octubre de 1881, entre la banda dels Clanton i la de Wyatt Earp, John Ford presentés l’heroi, Earp, incorporat per l’immens Henry Fonda, amb una escopeta de postes a més del dramàtic revòlver. Ford sempre defensà que la seva presentació es basava amb precisió en el relat que li feu el mateix Earp. Sabem que hem de posar en parèntesi moltes de les històries que referia Ford, que ni tan sols havia nascut a Irlanda, com solia dir. Però el contrast amb altres fonts permet afirmar que allò que Ford diu li explicà el llegendari Wyatt Earp conté aspectes veritables. Se sap que molts dels suposats duels que hi va haver al Far West s’acabaven abans de començar, per incompareixença o fugida. I, segons Earp –o segons la versió de Ford del que digué Earp- si hom sospitava que es podria arribar a l’enfrontament havia de ser a molt curta distància perquè els revòlvers de l’època fallaven més que les carrabines de les fires. I s’hi duia una escopeta perquè era més segura. Però calia arribar a aquesta distància, cosa que, com he dit, tendia a no passar. És probable que els gunmen no fossin del tot idiotes i la seva fos una fermesa intel·ligent.

1. Richard Holmes, Redcoat, The British Soldier in the Age of Horse and Musket, ‎W.W. Norton & company, New York, 2002.

Hi ha traducció espanyola: Casacas rojas, Una historia de la infantería imperial británica, Edhasa, Barcelona 2004.

2. Cap dels manuals clàssics consultats ofereix una versió alternativa. Citant només els preferits, no ho fa, per exemple, John Keegan a A history of warfare, Hutchinson, London 200 (hi ha traducció en castellà, Historia de la guerra, Turner Noema, Madrid , 2014) ni la molt més enciclopèdica The Cambridge history of warfare dirigida per Geoffrey Parker. Cambridge University Press, 2005 (traducció espanyola: Historia de la guerra, Akal, Madrid, 2010

3. My darling Clementine (1946), aquí titulada, en aquesta enigmàtica tradició espanyola de despistar el públic, exemples delirants de la qual vaig comentar aquí, Pasión de los fuertes (?)