Formació permanent. La versió ideal o la indecent?

 

Una de tantes estafes colossals que hem de presenciar en l’àmbit educatiu del nostre temps es presenta sobre l’enganyós eslògan de la formació contínua, al llarg de tota la vida. Hi deu haver poques aspiracions més nobles que la de pretendre que no deixem mai d’educar-nos, d’aprendre. Ara bé, el que s’amaga sota l’eslògan és tota una altra cosa que perverteix aquest noble ideal i el converteix en un pur negoci. En principi podria no tenir prevencions respecte de la noció de negoci. Podria. Però em resulta repulsiu que el component central del model de negoci sigui l’aprofitament completament desaprensiu de les persones a qui s’ofereix aquesta formació permanent. No es tracta de millorar llur educació, sinó d’explotar llur força de treball ja des del principi, quan encara estan rebent instrucció i consolidar l’extracció de valor que ja operava quan eren treballadors. La cosa funciona, si fa o no fa, com segueix. La formació que reben els estudiants, bo i suposant que en rebin alguna, naturalment, s’anomena ara inicial i es devalua aquest cop sí de manera continuada, en tots els sentits possibles. Es rebaixa el que coneixíem per nivell acadèmic, expressió que ha perdut, de fet, tot el seu sentit originari. En segon lloc, es facilita de manera obscena l’obtenció de tota mena de titulacions que en ser percebudes com a inútils provoquen una cursa inacabable en l’obtenció de més i més noves titulacions tan vàcues com les anteriors però que permeten que un munt d’institucions -que no mereixen aquest nom- facin caixa. I, per últim i es substitueix el contingut i el mètode del que caldria ensenyar per pretensioses innovacions, de metodologies¹ que no solament no són noves sinó que solen ser mesures ja descartades en altres indrets pel seu fracàs clamorós i per un discurs emotivista, és a dir, irracionalista, d’una cursileria embafadora, que estableix el nucli central de l’ensenyament en la preocupació pel benestar emocional de l’alumnat. Preocupació que es tradueix en una blanor del tracte i una rebaixa de l’exigència que tenen com a objectiu esmorteir, si no eliminar, la frustració. Però l’inevitable i paradoxal resultat serà fer impossible assumir-la quan la pobresa intel·lectual i professional la provoquin de manera inevitable en sortir de la bombolla protectora del centre escolar i haver de fer front ja no només al mercat laboral sinó a la vida mateixa.

Un cas que mereix comentari apart és el que s’està fent en la formació professional. Enlloc de l’aprenentatge d’un ofici, d’una professió, es pretén ensenyar només el que cal per a un lloc de treball concret. La finalitat inicial, recordem-ho, formació professional, es degrada, en el nom de l’acord escola-empresa, en la producció de treballadors aptes aquí i ara segons les necessitats puntuals de les empreses que, de pas, ja comencen a treure profit en els períodes de pràctiques dels estudiants. Tindrem aviat un mercat laboral compost per una enorme majoria de treballadors precaris pseudo-autònoms que aniran canviant de feina segons convingui -això els que en trobin- i que rebran, en cada ocasió, el reciclatge formatiu mínim per a rendir en la nova ocupació².

Clar que segurament el que passa és que estic equivocat. La meva noció de l’educació al llarg de la vida és tota una altra, apresa en les dues fonts de les quals he intentat extreure una mica de llum, d’orientació, la tradició filosòfica europea i la tradició marcial japonesa. I resulta que coincideixen, si més no en aquest punt.

En un dels diàlegs apòcrifs de Plató, Sòcrates, que ja és a la presó esperant el dia de la seva mort, apareix tocant la flauta. Algú li pregunta què toca i ell diu que està aprenent una nova cançó. L’interlocutor es sorprèn. A què treu cap aprendre quelcom nou, una nova cançó en aquest cas, quan hom està tant a prop de l’hora de morir ? I Sòcrates respon: Per saber-la abans de morir. Saber-la abans de morir, aquesta és la raó.

En una entrevista a una televisió francesa, li preguntaren a 長嶺 将真 Nagamine Shoshin, (1907-2007), mestre de Karate d’Okinawa, en concret fundador de l’escola 松林 Matsubayashi  dins de l’estil  少林流 Shorin Ryu, si encara s’entrenava. El mestre, que tenia aleshores 98 anys, va respondre que sí, cada dia a les cinc del matí, practicant una hora de katà. Aquí se’l veu en una exhibició al castell de Shuri, l’any 1992, amb 85 anys, executant el Katà Wankan:

L’incrèdul reporter li preguntà la raó: com, a un gran mestre encara li queden coses per aprendre? Nagamine Sensei digué que sí, que encara tenia defectes que polir. En concret dos, la seva mandra i la seva ira.

Per cert, la foto que encapçala aquest text és del mestre quan tenia vora els 50 anys. Per si hi havia dubtes, Nagamine no era un venerable vellet xerraire. Era bo en el que feia, un bon professional, era un guerrer poderós i eficaç. Tradueixo: pegava unes hòsties com pans.

1. Una mostra més de la ignorància devastadora que ens envolta, la confusió en l’ús de termes, en favor dels que sonin més sofisticats. Enlloc de mètodes, emprem metodologies, en concret "Metodologies implementades"

2. Com ens recorda Han-Joon Chang, prestigiós professor de Cambridge a 23 Things They Don't Tell You About Capitalism Penguin Books Ltd. London, 2010. (Traducció espanyola: 23 cosas que no te cuentan sobre el capitalismo Debate. Madrid, 2012) l’obsessiva persecució del dividend en el turbocapitalisme actual no passa ja per la millora de resultats, que sembla inabastable, sinó per la reducció de costos. I allà on es poden retallar sense pietat és en la mà d’obra i en els proveïdors, especialment els petits, més indefensos.