Por, valor i educació, 17

 

Una -aparent- digressió: coratge i sexe

En la primera de les entrades dedicades al valor i al seu aprenentatge:Por, valor i educació, 1, ja vaig apuntar el que considero un error clamorós, l’associació del valor amb el sexe. O el gènere, com sembla que cal dir ara. La confusió es pot produir per l’ús en el text del Laques i en general en la literatura grega del terme ἀνδρεία -o del terme virilitas entre els romans- per a referir-se al coratge. Deia aleshores el que hauria de ser una obvietat per a qualsevol persona que pensi sense deixar-se condicionar més de l’imprescindible per la inevitable càrrega dels prejudicis: hi ha homes covards, extremadament covards, i dones d’un coratge immens. Però no es tracta tampoc de fer ara una lectura des de la «perspectiva de gènere» o una lectura feminista per a contrarestar-ne una de masculina -o masclista, si som precisos en l’ús dels antònims-. I cal estar al cas de les imbecil·litats que s’han emès en els darrers temps respecte d’aquest tipus de qüestions. S’ha proposat, pel que sembla, excloure del cànon de filòsofs que cal estudiar tots els qui siguin exponents d’una postura «heteropatriarcal» o, directament sexista. I entre els damnificats pel foc purificador està, naturalment, Plató. Que ja ha estat, dit de passada, proto-nazi, pre-soviètic, ultraconservador i, en general, precursor de tota una munió de postures execrables. I sense cap pretensió de bastir una defensa de Plató com en el seu moment feren alguns professors britànics desacreditant la «lectura» babaua que feu Popper de República, em limitaré a dir que si hi ha algun filòsof que ha deixat clar que la distinció entre homes i dones -ah, perdó, i tots els altres «gèneres» que han aparegut a l’espècie- era, en termes tan epistemològics com morals, del tot irrellevant, ha estat Plató. I en qualsevol cas, si conservéssim una mínima honestedat intel·lectual, hauríem de negar que, com se sol dir, un error en corregeix un d’anterior. Si una lectura masculina -o masclista- és un error, una femenina -o feminista- seria l’error invers, no la seva correcció.

Però no vull defugir la dificultat. I si una lectura «de gènere» ofereix elements aclaridors, si millora la nostra comprensió del text i, així la nostra comprensió del que hi ha, sense més, cal estudiar-la amb el mateix interès que altres esforços hermenèutics que hem aprofitat. En un excel·lent llibre, Plato and the hero, Courage, Manliness and the Impersonal Good¹, la professora Angela Hobbs, estudia amb exemplar coneixement dels textos el problema de l’heroisme en Plató. I analitza amb sagacitat i des d’un enfocament que declara expressament feminista les dificultats de la comprensió de la reflexió moral platònica al voltant del concepte de valor. Hobbs pertany a aquest nombrós grup d’estudiosos anglosaxons que estudien de manera molt brillant els diàleg platònics segons el principi hermenèutic de respecte a la forma dramàtica. Els diàlegs no són tractats, obvietat aquesta que no ho és tant si s’examina com se segueix tractant l’obra de Plató a molts manuals. I per tant cal insistir. Són obres de teatre on la situació, els personatges i el decurs de la discussió són tant importants com la suposada doctrina que s’exposa. Hobbs presta atenció, per exemple, a la intenció dels personatges, a allò que quan estudiàvem literatura -ho dic bé, en passat- se’ns deia que era la psicologia dels mateixos. Se’ns indicava, a més, com element de modernitat que en una obra literària es pogués copsar la complexitat del caràcter dels personatges, tot valorant que no fossin mers esquemes portadors d’algun missatge². Així, tampoc escapa a Hobbs la necessitat de distingir el punt de vista de Sòcrates del de Plató. Només els qui segueixin identificant-los seguiran instal·lats en la convicció de que la lectura de diàlegs com el Laques s’esgota en l’acceptació de l’ἀπορία com a resolució única del diàleg. Hi ha altres elements que resulten de la lectura total del diàleg. En el cas que ens ocupa, és particularment brillant la distinció que Hobbs estableix entre la refutació socràtica de les concepcions del valor proposades i la perplexitat que aquesta refutació provoca no en Sòcrates sinó en el mateix Plató. I en aquest sentit apunta cap a la distinció entre l’oposició socràtica a la concepció més emocional del valor com a pura resistència (Laques) i a la purament racional com a coneixement del temible (Nícies) i la posició platònica on les dues definicions queden absorbides en una concepció més completa.

1. Angela Hobbs: Plato and the hero, Courage, Manliness and the Impersonal Good, Cambridge University Press, Cambridge, 2000

2.Un exemple més de dues tesis a les quals he arribat amb els anys: d’una banda, la dificultat, si no impossibilitat- de cloure la querella entre antics i moderns amb una resposta definitiva i, de l’altra, el reconeixement d’un encert de Nietzsche, dins, com és habitual en ell, d’un error majúscul. En aquest cas, l’encert és la connexió entre Sòcrates i Eurípides.