Orfandat, 1

 

En un dels seus excel·lents relats, Mariana Enríquez fa dir a un dels seus personatges que ésser orfe consisteix en tenir a casa dues urnes amb cendres i no saber què fer-ne. Aquesta lapidària -mai millor dit- sentència expressa, de fet descriu, amb una sinècdoque precisa, un estat d’ànim que ens és conegut a molts. Tot i que en esdevenir a determinada edat es pot dur amb una mínima elegància. Algun dia provaré de compartir amb els improbables lectors d’aquestes notes la manera en la qual vaig participar en l’acte de desfer-nos de les cendres dels meus pares, intentant que no em quedi un relat massa humorístic, afany difícil si tenim em compte l’aspecte delirant que tingué tot plegat.

Quatre anys llargs després, sembla que puc ara dir alguna cosa de la mort del meu pare. He necessitat tot aquest temps per a sufocar l’ira que em va provocar el que va passar aquells dies, sense haver-ho aconseguit del tot. I de forma paradoxal, ha estat una nova onada d’ira, d’odi, que m’ha envaït darrerament, la que ha fer possible aquest intent de reflexió. Com si el fet de poder dirigir la meva ràbia contra determinats personatges m’hagués procurat una calma que no sentia abans. Suposo que tenir clar a qui voldries liquidar et proveeix d’una certa fredor.

El vespre del dia 3 de maig de 2020, diumenge, en ple període de confinament estricte decretat arrel de la pandèmia del COVID19, la meva mare, farta i superada per l’estat cada cop més calamitós de salut tant física com mental del meu pare, va demanar una ambulància per tal que l’ingressessin en algun hospital. Em donà temps d’arribar quan els sanitaris ja eren a l’escala. Semblaven astronautes, o millor aquells militars protegits amb equips NBQ que apareixen en les pel·lícules americanes de catàstrofes sanitàries. Recordo haver pensat en The Andromeda’s strain, la terrorífica pel·lícula de Robert Wise. Els vaig preguntar on pensaven dur el meu pare. La resposta, fou honesta, esfereïdora...No lo sabemos...uns segons després em van aclarir que anirien provant a diversos centres sanitaris atès que estaven tots col·lapsats i que, a més, no era un un ingrès per COVID...Ras i curt, i és així, en les urgències mèdiques hi ha preferències, més justificades si es vol en situacions d’emergència. I una epidèmia ho és, naturalment. La perspectiva era, per tant, la següent: en el cas que algun hospital l’admetés, el meu pare es quedaria en un passadís esperant un més que improbable ingrés. I calia decidir. I ho vaig fer. I potser em vaig equivocar. Després de signar el corresponent document em vaig responsabilitzar de que el meu pare es quedés a casa. Obvio la discussió amb la meva mare. Convé recordar que hi teníem una infermera, que és qui em va trucar dues vegades el següent dimecres, pels volts de l’una del migdia. La primera per avisar-me de que el meu pare estava molt malament i la segona, 10 minuts després, quan ja estava arribant, per dir que no calia que corregués. En arribar acabava de morir. Vaig tenir l’oportunitat d’estar uns minuts sol amb el cos sense vida del meu pare. Deixo les habituals i convencionals consideracions sobre l’aspecte d’un ésser estimat un cop mort. Ho dono per sabut. N’hi ha prou amb recordar que aquell inevitable prejudici occidental denominat dualisme és del tot efectiu. Et passa pel cap el pensament o potser només el sentiment: això no és ell....acompanyat de la remor que brunzia en el fons de la meva consciència....l’hauria haver ingressat...l’hauria d’haver ingressat.......i de remor deriva remordiment.

Va costar unes hores que aparegués algú a certificar la defunció. Era una noia molt passerella que suposo enrolada per la manca d’efectius del moment. L’escena em va fer pensar un cop més en la feina que tindrien avui en dia Berlanga i Azcona. La pregunta:¿de qué se ha muerto? me la podria haver fet Pepe Isbert. I vaig respondre segons aquesta línia: pensava que me lo ibas a decir tú.... Per tal de no fer sang, i de no fer pagar a qui no en tenia cap culpa, li vaig proposar una solució mínimament racional, fer-li una relació de les diverses afeccions del meu pare i que ella destriés la més adient. I així férem. Ni recordo què dimonis diu el puto certificat, més enllà del que era innegable i que en cert sentit no necessitaria cap confirmació: el meu pare era mort. Sí, com ha dit una de les persones que concentren el meu odi en referència a l’espantosa quantitat de gent gran que va morir durant la pandèmia...se iban a morir igual.....

Por, valor i educació, 17

 

Una -aparent- digressió: coratge i sexe

En la primera de les entrades dedicades al valor i al seu aprenentatge:Por, valor i educació, 1, ja vaig apuntar el que considero un error clamorós, l’associació del valor amb el sexe. O el gènere, com sembla que cal dir ara. La confusió es pot produir per l’ús en el text del Laques i en general en la literatura grega del terme ἀνδρεία -o del terme virilitas entre els romans- per a referir-se al coratge. Deia aleshores el que hauria de ser una obvietat per a qualsevol persona que pensi sense deixar-se condicionar més de l’imprescindible per la inevitable càrrega dels prejudicis: hi ha homes covards, extremadament covards, i dones d’un coratge immens. Però no es tracta tampoc de fer ara una lectura des de la «perspectiva de gènere» o una lectura feminista per a contrarestar-ne una de masculina -o masclista, si som precisos en l’ús dels antònims-. I cal estar al cas de les imbecil·litats que s’han emès en els darrers temps respecte d’aquest tipus de qüestions. S’ha proposat, pel que sembla, excloure del cànon de filòsofs que cal estudiar tots els qui siguin exponents d’una postura «heteropatriarcal» o, directament sexista. I entre els damnificats pel foc purificador està, naturalment, Plató. Que ja ha estat, dit de passada, proto-nazi, pre-soviètic, ultraconservador i, en general, precursor de tota una munió de postures execrables. I sense cap pretensió de bastir una defensa de Plató com en el seu moment feren alguns professors britànics desacreditant la «lectura» babaua que feu Popper de República, em limitaré a dir que si hi ha algun filòsof que ha deixat clar que la distinció entre homes i dones -ah, perdó, i tots els altres «gèneres» que han aparegut a l’espècie- era, en termes tan epistemològics com morals, del tot irrellevant, ha estat Plató. I en qualsevol cas, si conservéssim una mínima honestedat intel·lectual, hauríem de negar que, com se sol dir, un error en corregeix un d’anterior. Si una lectura masculina -o masclista- és un error, una femenina -o feminista- seria l’error invers, no la seva correcció.

Però no vull defugir la dificultat. I si una lectura «de gènere» ofereix elements aclaridors, si millora la nostra comprensió del text i, així la nostra comprensió del que hi ha, sense més, cal estudiar-la amb el mateix interès que altres esforços hermenèutics que hem aprofitat. En un excel·lent llibre, Plato and the hero, Courage, Manliness and the Impersonal Good¹, la professora Angela Hobbs, estudia amb exemplar coneixement dels textos el problema de l’heroisme en Plató. I analitza amb sagacitat i des d’un enfocament que declara expressament feminista les dificultats de la comprensió de la reflexió moral platònica al voltant del concepte de valor. Hobbs pertany a aquest nombrós grup d’estudiosos anglosaxons que estudien de manera molt brillant els diàleg platònics segons el principi hermenèutic de respecte a la forma dramàtica. Els diàlegs no són tractats, obvietat aquesta que no ho és tant si s’examina com se segueix tractant l’obra de Plató a molts manuals. I per tant cal insistir. Són obres de teatre on la situació, els personatges i el decurs de la discussió són tant importants com la suposada doctrina que s’exposa. Hobbs presta atenció, per exemple, a la intenció dels personatges, a allò que quan estudiàvem literatura -ho dic bé, en passat- se’ns deia que era la psicologia dels mateixos. Se’ns indicava, a més, com element de modernitat que en una obra literària es pogués copsar la complexitat del caràcter dels personatges, tot valorant que no fossin mers esquemes portadors d’algun missatge². Així, tampoc escapa a Hobbs la necessitat de distingir el punt de vista de Sòcrates del de Plató. Només els qui segueixin identificant-los seguiran instal·lats en la convicció de que la lectura de diàlegs com el Laques s’esgota en l’acceptació de l’ἀπορία com a resolució única del diàleg. Hi ha altres elements que resulten de la lectura total del diàleg. En el cas que ens ocupa, és particularment brillant la distinció que Hobbs estableix entre la refutació socràtica de les concepcions del valor proposades i la perplexitat que aquesta refutació provoca no en Sòcrates sinó en el mateix Plató. I en aquest sentit apunta cap a la distinció entre l’oposició socràtica a la concepció més emocional del valor com a pura resistència (Laques) i a la purament racional com a coneixement del temible (Nícies) i la posició platònica on les dues definicions queden absorbides en una concepció més completa.

1. Angela Hobbs: Plato and the hero, Courage, Manliness and the Impersonal Good, Cambridge University Press, Cambridge, 2000

2.Un exemple més de dues tesis a les quals he arribat amb els anys: d’una banda, la dificultat, si no impossibilitat- de cloure la querella entre antics i moderns amb una resposta definitiva i, de l’altra, el reconeixement d’un encert de Nietzsche, dins, com és habitual en ell, d’un error majúscul. En aquest cas, l’encert és la connexió entre Sòcrates i Eurípides.