La raó de que la correcta determinació del concepte de valor sigui decisiva és l’existència de la por, del terror. Plató la dona per sabuda i no inclou la seva elucidació en la seva meditació sobre la possibilitat tant de definir el coratge com d’establir la possibilitat del seu ensenyament.
Por: Torbament de l’ànim, especialment sobtós i fort, en presència d’un perill real o imaginari.
Aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s’esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitja.
Es considera, de manera prou unànime, que la por és una emoció, és a dir, una alteració de l’ànim. Més conflictiva sembla la consideració sobre el caràcter positiu o negatiu d’aquesta alteració. Mentre algunes definicions inclouen la nota «negativa», en d’altres es reconeix el caràcter adaptatiu de la por, la seva necessitat biològica. El caràcter positiu o negatiu de la por i de qualsevol altra emoció pot ser considerat de dues maneres diferents que tanmateix alguns tractaments semblen confondre. D’una banda es pot tractar de determinar la natura de la por des d’un punt vista científic, mitjançant el que ens pugui dir la química, la biologia o la psicologia. En aquest sentit gairebé podríem considerar que com a mecanisme fisiològic i psíquic que permet la supervivència tindria un caràcter positiu. Però en aquesta manera de comprendre es pot escolar alguna consideració moral. Sembla imprescindible formular un judici moral sobre el caràcter de les emocions i l’actitud que cal que mantenir al respecte. Des de la perspectiva purament cognoscitiva, caldria situar la reflexió moral en un altre lloc. En el seu lloc. Per tant, aquí caldria entendre que «positiu» significa, exclusivament, favorable a la permanència de l’organisme, a la seva supervivència. Més complex seria determinar si és saludable. Mentre sembla poc discutible que els animals sobreviuen -sobrevivim- en entorns hostils gràcies en part a la capacitat d’espantar-nos, no estaria tant clar que el cocktail hormonal -bàsicament adrenalina i cortisol- que inunda el corrent circulatori quan tenim por sigui massa saludable. El coneixement obtingut mitjançant la investigació científica de l’estat psicofísic del terror enumera els seus efectes químics i físics en l’organisme: dilatació de les pupil·les per a veure millor, increment del ritme cardíac, eixamplament dels bronquis per a una major absorció d’oxigen, desviament de sang i glucosa als òrgans vitals i als músculs esquelètics, vasoconstricció als membres...... efectes que tensen l’organisme, el preparen per a una resposta davant, per exemple, de l’agressió: millor visió, més flux de sang als òrgans vitals i menys a les extremitats (una mossegada d’un animal o una ganivetada -d’una altra mena d’animal- rebudes en una extremitat en estat de tensió produeix una hemorràgia menor que en estat de relax), etcètera. Efectes que tensen, que estressen. I aquí estaria el problema, la mala premsa de l’estrès. El concepte d’estrès apareix per primera vegada en la teoria del fisiòleg Hans Seyle sobre la Síndrome General d’Adaptació, nom amb el qual designava la resposta de l’organisme a estímuls ambientals que produeixen un estat de tensió física i nerviosa, que són estressants. I es pot acceptar que hi ha prou base empírica per a afirmar que l’excés d’estímuls d’aquesta mena o, i és un aspecte sobre el que caldrà tornar, una defectuosa capacitat de reacció a aquests estímuls, són factors de risc per a la salut. S’ha pogut fins i tot establir una correlació entre l’excés d’estrès nerviós i la caiguda del sistema immunitari. Però si entenem correctament la funció biològica de l’estímul caldrà concloure que la seva existència és necessària per a un correcte funcionament de l’organisme. Altrament dit, l’organisme necessita esser estimulat, estressat, per a persistir gràcies a les respostes adequades a les estimulacions rebudes. I aquest fet revela que aquestes respostes orgàniques, aquells canvis fisiològics i psíquics en principi agressius que he enumerat abans com a efectes de la por són indispensables per a la supervivència. Per tant són «positius» en aquest estricte sentit: el de la supervivència. Si no ens espanta res, algun dels perills no percebuts com a tals ens matarà.
Però, com ja he apuntat, l’excés d’estimulació o de resposta als mateixos és «negatiu», és malsà. D’aquí la suposo que compartida sorpresa que em produeix que hi hagi qui sostingui que li agrada passar por. I no és un fenomen, residual, patològic, està tant estès com per a haver cridat l’atenció de la ciència: "Pasar miedo: ¿porqué nos gusta tanto?
Que ha intentat explicar la raó per la
qual la por pot esdevenir una suposada font de plaer. No he vist
resultats convincents, més enllà de explicacions vagament
sociologistes. Em sembla que més enllà de l’evident efecte
negatiu per a l’organisme que resulta d’administrar-li dosis
extra de terror, per imaginari que sigui, no es compensa amb
l’eventual raig de dopamina, és a dir, de plaer químic que pugui
produir. El gust pel terror és, en si mateix, una patologia. Crec.
