Abans de començar el curs. Els idiotes arriben puntuals

Apuro el darrer dia de vacances. Després de vint-i-sis anys de no poder-ho fer, enguany he gaudit d’un descans laboral gairebé ininterromput des del dia 1 de juliol. Les famoses i em temo que falses vacances de professor. 60 dies d’inactivitat...o d’activitat alternativa. Otium cum dignitate, segons Ciceró. No sobra recordar que el terme primitiu és otium. Negotium és un derivat negatiu, el negoci és la negació de l’oci que, per tant, és l’essencial, allò propi, digne dels humans. Altrament dit, em podria tirar 60 dies més així. Si aquesta afirmació es considera massa desvergonyida, diré, per a consol dels timorats hipòcrites que la trobin digne d’un gandul -la qual cosa és, d’altra banda, del tot exacta- que no he estat fent no res. En primer lloc perquè és molt difícil fer no res...requereix una capacitat budista que encara no tinc. Però tot arriba a qui sap esperar. He llegit, he escoltat molta música, he viatjat i fins i tot he dinat en un restaurant amb estrella Michelin molt sofisticat perdut al Pirineu d’Osca on es fa una versió hipster de la cuina tradicional que inclou una conferència en cadascuna de les parts del menú per part d’una colla d’amables nois i noies plens de piercings i tatuatges que s’adrecen a una taula de persones de més de 60 anys amb el discutible apel·latius de «chicos»...el dinar, per cert, de primera.

Hom podria suposar que aquesta entrada té com a objecte lamentar el final de les vacances. En absolut. El meu estat d’ànim no és aquest. Una característica exclusiva de l’artesania japonesa és incloure de manera voluntària una petit error en l’execució final de l’obra. Per a culminar la sublim perfecció d’un treball, l’artífex inclou un defecte que serveix per a recordar que cap obra humana és perfecta. Sempre es pot, sempre cal millorar. He recordat aquest tret cultural admirable per analogia amb un fet que no és, ni de lluny, admirable. La serenitat en la qual esperava l’inici del curs ha estat enterbolida per l’aparició, no per habitual menys irritant, dels imbècils de guàrdia. N’hi ha en tots els àmbits de l’activitat humana, però els que pul·lulen en el món educatiu són especialment lamentables. Per ordre:

1. El Pais, habitual corifeu de la renovació pedagògica dóna la paraula a una il·luminada que lluny de demanar perdó per la seva part de responsabilitat en la destrucció del sistema educatiu català en tant que membre del Sanedrí, perdó, del Consell escolar de Catalunya, insisteix en la mateixa corrua de bajanades que han bastit el discurs pedagògic que ha servit de coartada ideològica pretesament progressista d’aquest desballestament. Si algú té ganes de plorar, o d’emprenyar-se, pot llegir les seves estupideses aquí:

2. La segona irrupció és la de l'inefable Bona, el super mestre estel·lar. La seva manera inimitable de confondre conceptes bàsics com ara el d’educació amb altres com ara el d’ensenyament s’acompanya d’una visió pseudo hippy de la professió segons la qual els honrats professors que ens esforcem per instruir racionalment els nostres alumnes no valem per a res des del moment en el qual procurem, amb la més ferma, racional i decent intenció, no esdevenir una mena de gurus de pacotilla. Aquesta confusió sobre el que ha de ser un professor és compartida per la pocavergonya del paràgraf anterior. Descolloneu-vos o agafeu un cabreig monumental, és opcional, llegint això:

3. I de remat, Unesco, la institució que des del costat progressista ha anat del bracet del seu revers tenebrós, l’OCDE, alerta de l’alarmant manca d’aspirants a mestre i professor arreu del món. I els sembla sorprenent. De nou, diversió assegurada, aquí:

 

Futbol, cinema i moral: Pasolini VS Bertolucci

 

Ja he manifestat el menyspreu que sento per Bernardo Bertolucci com a artista i, sobre tot, com a persona. Menyspreu és una forma educada de dir-ho. He llegit declaracions seves que em fan pensar que és un imbècil de proporcions abismals i, ara semblaré un passerell, una mala persona. Si algú hi té interès, aquí: hi trobarà els arguments. Una anècdota sobre la que acabo de llegir no fa més que confirmar la meva tesi. El rodatge de la brutal Salò de Pier Paolo Pasolini, -a qui, per contraposició, estimo com a artista i persona- coincidí en el temps amb el de Novecento, la pesadíssima pel·lícula de Bertolucci. Dos al·legats contra el feixisme que hi ha qui va considerar sobrers en el seu moment. Quina vista. Per tal d’amenitzar la feina Pasolini muntà un partit de futbol entre els equips de les dues produccions. Pasolini jugà. Bertolucci, no. Guanyà l’equip del darrer, gràcies pel que sembla a la inclusió en el seu equip de dos futbolistes professionals camuflats de tècnics de rodatge.

Sobra afegir res. Tots els qui hàgiu jugat a alguna cosa en equip ja m’heu entès. Sempre m’ha semblat evident que hom juga com és.

El racisme a Espanya, 2

 

En les anteriors entrades dedicades a la relació -espúria- entre delinqüència i immigració vaig emprar les dades estadístiques que em van semblar més adients per a reforçar el meu argument, que bàsicament sosté que no hi ha correlació entre aquestes dues variables. En el reportatge de El País que comento s’hi inclouen consideracions que reforcen el que dic. Hi ha, sobre tot a Catalunya, un increment notabilíssim de reclusos estrangers, amb un percentatge desorbitat si el comparem amb el total d’estrangers. I també és un fet que el nombre total de delictes disminueix, tot i augmentar la immigració. Però hi ha més:

“También las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado reproducen patrones discriminatorios. Diversos estudios han documentado la existencia de identificaciones policiales basadas en el perfil racial. Según datos de la FRA, el 52% de las personas negras encuestadas en España afirma haber sido detenida o identificada por la policía únicamente por el hecho de ser negra, una cifra superior a la media europea, situada en el 48%.”

I això ho sabíem fins i tot abans de que ens ho confirmin les estadístiques. Hi ha algú que no entengués el memorable gag inicial de “Torrente, el brazo tonto de la ley”? Un llefiscós personatge, de qui se’ns dona a entendre que és policia, es passeja en cotxe per Madrid i observa tota mena de conductes reprovables amb un somriure als llavis, celebrant la diversió dels joves...fins que veu un immigrant magrebí venent llaunes de cervesa. De tot el que ha vist, és, de llarg, la conducta més innòcua. Però salta del cotxe enfurismat i després d’identificar-se com a policia, agredeix el pobre latero i li pren les cerveses. Estos moros....

Elisa García-España, catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Màlaga, de qui es diu que ha investigat extensament el tema, rebutja l’associació:

“Cuando se relaciona migración y delincuencia hay una intención claramente partidista (…) no me cabe la menor duda de que saben que es mentira, o son unos ignorantes de gran categoría. No es debatible”.

La professora García-España atribueix la relació a la propaganda partidista d’extrema dreta. I opina que els seus responsables són o mentiders o extremament ignorants. Jo crec que hi ha una tercera opció, encara més preocupant. Que siguin les dues coses a la vegada. És a dir, que la potència del seu prejudici i la seva estupidesa no els permeti entendre que menteixen. I si no és el seu cas i realment són uns manipuladors tan hàbils, caldria entendre que sí és el dels seus votants.

I afegeix quelcom que no ens costarà d’entendre -i, potser, compartir-: el procès penal, en qualsevol part del món, és selectiu per naturalesa: no s’aplica de forma neutral ni igualitària, sinó que tendeix a centrar-se en determinats grups socials com a principals objectius de control, vigilància i càstig. En aquest marc, els immigrants solen rebre un tracte més sever per part de la policia i la justícia. A aquesta discriminació operativa s’hi afegeixen barreres estructurals, com l’accés limitat a una defensa legal efectiva o la imposició de mesures cautelars més dures, com la presó preventiva.

“Las estadísticas oficiales de delincuencia no reflejan la delincuencia real del país -advierte-. Responden a otros criterios. Las cifras penitenciarias, por ejemplo, no nos dicen tanto sobre quién comete delitos como sobre cuál es la política criminal del Estado”.

Sense dades que donin suport al que diu la professora -tot i que suposo que les té- només podem pensar si ens sembla correcte. No tenim una situació com la dels Estats Units, no hem tingut cap Rodney King ni cap George Floyd. Però sí una Lucrecia Pérez....crec que és una qüestió de freqüència, de quantitat més que de qualitat. Però Marx ja ens deixà ensenyat que l’error dels antics, en concret d’Aristòtil, fou no entendre que una afecta l’altra i a l’inrevés.

La meva experiència m’inclina a estar d’acord si més no en part. Les escasses -no ens enganyem, tenim el menor contacte possible amb immigrants, o, si més no, amb alguna mena d’immigrants- vegades que hi estem ens donen prou indicis al respecte. Un exemple, de primera mà: grups de joves es diverteixen a una plaça de Gràcia. Alguns beuen alcohol, activitat prohibida a Barcelona. La guàrdia municipal s’hi atansa i tria a qui demanar identificació. A l’únic jove que no és caucàsic que està en un dels grups que, oh sorpresa, no està bevent. El noi és filipí, resident legal i estudiant de batxillerat. És l’únic que no és blanc. La meva implicació en l’afer es limità a redactar el plec de descàrrec de la sanció imposada a un dels nois blancs que es va encarar amb la policia i els va retreure el seu criteri de selecció. Acceptava d’antuvi que era impossible que l’ajuntament retirés la denúncia i que el recurs als tribunals seria llarg i incert. Per tant, l’únic consol al meu abast fou redactar un recurs ferotge, incloent observacions sarcàstiques sobre la deplorable sintaxi i ortografia de la denúncia, una curta però insultant explicació sobre el concepte d’ètnia i el significat del terme caucàsic i altres perles que assolien la fita: l’escrit de descàrrec era molt més punible que l’innocent, honorable, nobilíssim enfrontament verbal d’un noi amb la policia. Com que encara no era idiota del tot, la sintaxi i la terminologia emprades feia improbable que els funcionaris de l’ajuntament entenguessin -de fet llegissin- l’escrit. Un cop desestimat el recurs, vaig pagar els 50 euros de multa -50% de descompte per pagament ràpid-. Els pares ens hem de fer càrrec de les pífies dels nens.

CODA: Si n’és de fàcil mentir, manipular. La foto que encapçala aquesta entrada no mostra delinqüents, sinó nois que acaben de ser capturats per la policia un cop han saltat la tanca de Melilla. No han fet res. O encara no ha fet res, no han tingut temps. Però l’he retallada d’un article sobre delinqüència i immigració.

És Espanya un país racista? M'alegro que em faci aquesta pregunta....

 

D’acord amb la seva línia editorial el diari El País publica un reportatge -així diuen- amb el títol: ¿Es España un país racista? de Daniel Soufi. La raó és, segons ells, que “En los últimos tiempos, España se ha enfrentado recurrentemente al debate sobre si debe considerarse un país racista”. Tant de bo, però em sembla que no ha estat així, encara que es pot suposar que no tenim la mateixa concepció del que és o hauria de ser un debat. I com es podia esperar, en acabar la lectura del paper no se’ns dona una resposta massa clara. Per tal de que aquesta indefinició no es faci nosa, recordem ràpidament que ja sabem la resposta: Sí.

El primer dels consultats, un conegut periodista i activista, Moha Gerehou, no en té dubtes. Hi ha racisme i el que cal fer és pensar com erradicar-lo. I carrega contra professors que tot i que considerar-se a si mateixos d’esquerres, reprodueixen l’esquema racista al qual pertanyen. De manera aparentment inevitable, atès que el racisme no estaria vinculat a una o altra ideologia sinó que seria un tret gairebé intrínsec de la nostra societat. Puc estar d’acord amb aquesta tesi, però si aquest racisme estructural és tan «arrelat», no veig com respondre la petició d’eliminar-lo. Aquesta postura és molt més estesa del que es podria creure. Es considera que el racisme és inevitable al mateix temps que es convida a combatre’l. Fa un parell d’anys em va sorprendre de manera molt negativa la postura que es defensava en un nou reglament sobre «Diversitat, igualtat i inclusió» (DEI) dels Colleges de les universitats de Califòrnia¹. Es convidava el professorat a fer autocrítica sobre les seves postures i manifestacions, amb la intenció de superar possibles conductes inadvertidament racistes. Però hi havia una línia que glaça la sang: «tot professor que declari no «ser racista» està «en la negació». I, inevitablement, «Qui afirmi practicar un ensenyament basat en el mèrit no fa altra cosa que reforçar la ideologia dominant». Deixo de banda de moment aquesta conclusió pedagògica, està prou clar què amaga: la confusió persistent entre la lluita per la igualtat i un igualitarisme basat en la rebaixa de l’exigència acadèmica. És un cas clar del desvarieig Woke. Es pretén combatre la lacra del racisme amb una dosi d’intolerància en la mateixa direcció i sentit contrari. I es fa amb la mateixa manca de rigor lògic de les proclames xenòfobes. Una cosa és que tothom estigui afectat de manera fins i tot inadvertida, inconscient, per l’herència racista del seu marc cultural i una altra molt diferent és dir que algú és racista perquè diu que no ho és. Sens diu: si algú declara que no és racista, ho és, està instal·lat en la negació. L’abast d’aquesta mena de posició és vastíssim. I nefast. En el moment en el qual estem costa exposar aquesta reflexió. Hauria d’estar carregant contra la xenofòbia rampant que difon la ultradreta. Però és molt alarmant veure com pensen els qui hauria de considerar que són del meu bàndol. Resulta corprenedora la qualitat profètica d’obres com The Human Stain, de Philip Roth. Vaig glosar aquest seu caràcter d’avís en ocasió del repulsiu linxament de què fou objecte una coneguda figura del món teatral català, a qui es va destruir amb l’altre mètode habitual, l’acusació d’abusos sexuals². I el paral·lelisme no acaba en la comuna intenció de destruir algú titllant-lo de racista o d’assetjador sexual, També es dona en tots dos models el mateix nefast efecte de perjudicar la noblesa de les respectives causes. No sembla una estratègia massa assenyada atacar els qui si més no es declaren contraris a qualsevol mena de discriminació, enlloc de centrar-se en combatre els qui en són partidaris. O potser és que els qui pertanyen a aquests col·lectius «anti» que carreguen contra els professors i altres sospitosos «liberals» heteropatriarcals han arribat inadvertidament a la mateixa conclusió que jo: no paga la pena discutir amb l’enemic. Però discrepem en el vessant pràctic d’aquesta conclusió. Mentre jo crec que el que cal fer és exigir la repressió dels comportaments xenòfobs -o homòfobs...- el progressisme cancel·lador, sigui per una concepció ingènua de la natura humana, segons la qual es pot «educar» els brètols, sigui per covardia pura i dura, prefereix destruir els qui simpatitzen amb ells. I la primera opció, com ja s’ha dit, implica una flagrant contradicció amb allò que ja han descobert, que no té remei.

Com a compensació del punt de vista segons el qual Espanya és un país racista, l’autor del reportatge exhibeix algunes dades:

“Existen organismos, tanto internacionales como nacionales, que estudian el nivel de racismo en distintos países. Según un informe de 2023 de la Agencia de Derechos Fundamentales de la Unión Europea (FRA), el 30% de las personas negras residentes en España afirma haber sufrido discriminación en los últimos cinco años. Esta cifra sitúa a España entre los países con menor prevalencia de discriminación percibida por afrodescendientes en la UE: ocupa el tercer puesto entre los 13 países analizados. Solo Portugal (17%) y Polonia (19%) presentan porcentajes más bajos.”

Som racistes, però hi ha casos pitjors. Un consol immediatament matisat:

“En el plano interno, la xenofobia constituye el principal motivo de delito de odio en España con un peso de entre el 40% y el 45% del total registrado. Esta realidad se refleja en distintos ámbitos de la vida cotidiana. En el mercado del alquiler, por ejemplo, un informe de Provivienda, asociación que defiende el derecho a la vivienda, denuncia la existencia de prácticas discriminatorias sistemáticas: en 2024, el 99% de las agencias inmobiliarias consultadas aceptaron sin reparos las condiciones racistas impuestas por los propietarios.”

Alguna cosa no quadra. Espanya no és un país excessivament racista..segons les estadístiques. Però en el que l’autor denomina distintos ámbitos de la vida cotidiana….

1. Tout professeur qui declare .....a Le Monde diplomàtique

2. The human stain

 

Immigració i delicte. I 2.

 

Un aspecte preocupant afegit al ja prou greu decalatge entre població reclusa autòctona i estrangera és la composició d’aquesta. 1.661 dels 4048 presos a les institucions penitenciàries catalanes el 2023 eren d’origen magrebí, amb un increment anual del 12%, i 1.148 eren centre o sud-americans, amb un increment de gairebé un 9%. Més de la meitat dels presos (un 69,39%) són magrebins o americans¹, dada que s’explica pel fet que són les dues procedències més nombroses. La comunitat magrebina, per exemple, constava de 241.179 persones, el 16,7% de la població estrangera. Però la població reclusa magrebina suma el 41%. El desfasament és molt notable. Els immigrants de l’UE o de l’Àfrica -exclòs el Magrib, o sigui, sense embuts, els negres- aporten un percentatge de reclusos molt més baix que el que representen les seves respectives poblacions en el total de població immigrant. I encara és més baixa l’aportació asiàtica. És correcte, per tant, dir que engarjolem més magrebins i centre-americans perquè n’hi ha més. Però no ho és del tot. La probabilitat de que en cas de ser víctima d’un furt l’autor del mateix sigui magrebí és molt més alta que la de que sigui d’una altra procedència. Però la probabilitat total de que s’esdevingui el cas és, any rere any, més baixa. La incorrecta exposició de les dades és la base del discurs -si mereix el nom- dels xenòfobs locals: molts delictes són comesos per immigrants, però hi ha menys delictes tot i l’increment de població immigrant.

La percepció social que veu amb prevenció els moros i els panchitos és, en qualsevol cas, desproporcionada. De passada cal notar la disminució de l’agressiu sudaca, progressivament substituït pel nou terme que afegeix la cursileria al menyspreu. I no és menys notable que a despit de les dades, que no són tan distants, el recel, per no dir l’odi que desperten els magrebins sembla molt més comú que no pas el que sentim pels sud-americans. No s’ha sabut de cap convocatòria de cacera de sud-americans. O és un odi d’una altra mena. Hi ha potser una major percepció d’alteritat. Dubto que el comú consulti les dades que comento, sinó que més enllà de la major o menor probabilitat estadística de ser víctima d’un delicte a mans de persones d’aquestes procedències, hi ha una més que probable predisposició negativa prèvia. I desigual. Els magrebins són, sense dubte, vistos amb més antipatia que els sud-americans. Encara que no té cap valor de prova, no puc deixar d’esmentar el que alguns advocats del torn d’ofici diuen sovint. La seva clientela en l’àmbit del delicte menor com els furts és molt sovint magrebina. De fet, són una gran majoria. Hom podria, com és obvi, apel·lar a una hipotètica afinitat cultural més gran en el segon cas. Però tampoc seria massa clara la raó per la qual s’obvia que el nivell de violència que despleguen alguns delinqüents americans és notablement superior al dels magrebins. No tenim notícia de l’existència de bandes organitzades de criminals africans semblants a les temibles maras. Recordem la pintoresca iniciativa del segon Trispartit encapçalat pel senyor Montilla: subvencionar una colla de nois centro-americans perquè enregistressin un disc enlloc de dedicar-se als negocis més habituals. Vaig riure bastant, sobre tot pensant en la impossibilitat metafísica de que es dediqués un sol euro a alguna activitat cultural tamazigh... hi ha diners públics per a Reageton, però no per al Chaabi o el Rai.

Quan intento introduir els meus alumnes en la noció de ciència, comento de vegades que avui en dia estem sotmesos a una determinada i tirànica concepció del que és la ciència. Poso l’exemple dels rànquings d’estil americà que classifiquen els científics segons el nombre de vegades que són citats en la literatura científica. No els sembla malament fer-ho així, per molt que jo provi de desacreditar aquest fal·laciós mètode. Però hi ha una derivada molt útil. Els pregunto quins creuen que són els dos científics nascuts a Espanya que han estat citats més vegades al llarg de la història. No els sembla problemàtic acceptar que un sigui Don Santiago Ramón y Cajal. Però quan afirmo que probablement l’altre és Ibn Rush (Averroes) sol haver alguna sorpresa. No era espanyol, el que feia no era ciència...rebato els arguments: Espanya no existia al segle XIII, el concepte de ciència ha canviat al llarg dels segles...què queda....ah, sí, era un moro...Hi ha un moment gratificant en aquest joc. L’esguard agraït de les alumnes magrebines. I dic bé. No hi ha gairebé mai nois magrebins a Batxillerat.

1. En les taules que he consultat crida l’atenció la pietosa -o hipòcrita- etiqueta conjunta d’«Amèrica Central i del Sud» pensada potser per no estigmatitzar la zona d’on són la majoria....però insinuant la separació. Seria més clar separar Sud-Amèrica de l’Amèrica Central.

Encara sobre immigració i delicte

 

Atesa l’actual velocitat de transmissió de missatges, és molt possible que el gravíssim intent de pogrom de Torre Pacheco sigui oblidat per altres informacions. I en part no pot ser d’una altra manera atesa la magnitud dels escàndols que no deixen d’aparèixer. Però encara que resulti molt difícil mantenir l’atenció, caldria fer-ho. En part per motius d’oportunitat política el cas ha estat molt present als mitjans i es pot admetre una actuació prou ràpida dels poders públics. És obvi que al govern espanyol li ha anat molt bé tenir munició per poder acusar l’oposició conservadora de connivència amb la ultra dreta. I no diria que no tingui raó, si més no en part. Però podem témer que, passat l’efecte demoscòpic, es posi el focus en altres qüestions. El resultat d’aquesta manera de procedir ens resulta familiar. Aquesta mena d’incidents passaran a ser incorporats al conjunt de la coses que passen. I deixaran de tenir l’efecte terrorífic que no haurien de perdre. La immigració no perdrà, en canvi, el seu caràcter de problema greu.

I en aquest sentit resulta rellevant seguir amb el problema de la tant difosa com inexacta afirmació de la relació entre l’increment de immigrants i el de delinqüència. Si ens fixem en Catalunya, el que es pot deduir de les dades de les que disposem, en el problema de la relació entre la criminalitat i la presència d’estrangers el cas català és lluny de la situació general que mostren les dades acumulades de tot l’estat.

L’any 2002 havia a les presons catalanes 5.000 convictes de nacionalitat espanyola i 2.000 estrangers a les presons catalanes. El nombre d’espanyols empresonats augmenta fins als 6.000 l’any 2009. En aquell any, els presos estrangers són poc menys de 5.000, per a un total de gairebé 11.000. Des d’aquell any la xifra de presos espanyols no ha deixat de baixar. Entre 2012 i 2016 la xifra dels estrangers també baixava, en una proporció similar. Però des d’aquell any, no ha deixat d’augmentar, fins l’any 22, l’any del sorpasso: 3994 espanyols per 4048 estrangers. Més convictes estrangers que espanyols. No tinc dades posteriors, però res fa pensar en un canvi de tendència. Repeteixo la comparació feta fa uns dies amb les dades espanyoles. A Catalunya hi vivien l’any 22 7.792.611 persones. A 1 de gener del 23 constaven 1.361.981 residents estrangers. Mostrem-ho amb més claredat:

		reclusos
Total Població	7.792.611	8042
Població espanyola	6.430.630	3994
Població estrangera	1.361.981	4048

No estaborniré l’improbable lector amb una nou allau de xifres i percentatges perquè està prou clar amb una simple proporció:

Població espanyola: 82,52% - reclusos: 49,66%

Població estrangera: 17,48% - reclusos: 50,34%

Així doncs a Catalunya es trenca l’equilibri estatal entre percentatge de població total i població reclusa considerats segons procedència. Una fracció de menys del 18% aporta més del 50% dels reclusos.

L’altre aspecte a considerar és, recordo, si la taxa de delinqüència ha augmentat al ritme amb que ho ha fet la immigració. Si es consulta l’excel·lent recull estadístic que ofereix el cos de Mossos d’Esquadra, per exemple aquí:, es pot comprovar, de nou, que no és així. La taxa de criminalitat no augmenta, fins i tot disminueix en alguns tipus. L’especificitat catalana és la molt major velocitat amb la qual s’està produint la substitució dels delinqüents de producció autòctona pels importats. Lamentable, sí, però exacte. I negar-ho no duu enlloc.

No hi ha manera de predir si aquest serà el cas a la resta de l’estat, sobre tot en aquests llocs on, segons s’ha dit amb una manca de respecte per les dades que no és més que una mentida repugnant, els pobres ciutadans nadius són assaltats pràcticament cada cop que surten de casa. Una de les frases més decididament falses -i subnormals, ho sento- que he sentit l’ha perpetrat un alt càrrec de Vox a Múrcia en dir que els murcians no es pregunten si els robaran sinó quan els robaran. Cap localitat de Múrcia està ben situada en el rànquing de criminalitat estatal, que encapçalen, altres localitats (algunes turístiques, òbviament). I, sense sorpresa, hi ha cinc poblacions catalanes en el Top Ten:

Les dades són les que són. En alguns llocs de Catalunya la probabilitat de ser víctima d’un delicte són molt més elevades. I, lamentablement, la de que el responsable de l’atac sigui estranger també. Ens podem preguntar si les properes convocatòries de cacera de magrebins tindran lloc a Catalunya. Perquè la crida s’ha fet des d’aquí. Si més no, la policia ha detingut un individu a Mataró acusant-lo de difondre la convocatòria per Telegram. Pel que s’ha vist és un tipus que sempre va amb roba militar i que no va ser admès per fer de segurata. Patètic...però l’aspecte risible d’aquesta mena d’arreplegats no és, no ha de ser motiu d’alleujament. L’òrgan demoscòpic de la Generalitat pronostica una forta pujada de la intenció de vot de Vox i d’Aliança Catalana: en el pitjor dels casos un 18% de vots i 25 escons. No és AfD, de moment. Però els va força bé. Hi ha altres senyals alarmants, com una recollida de signatures en l’inevitable Change.org exigint més «seguretat» a L’Hospitalet o algunes manifestacions ultres precisament a Mataró. No es pot oblidar que el percentatge de població immigrada a totes dues ciutats és tant o més alt que Torre Pacheco (al voltant del 30%(. Com a Rocafonda, Mataró, elevat pels mitjans progressistes a exemple d’integració, pel fet poc usual de ser on ha nascut i crescut el nou ídol del Barça, noi de procedència africana exaltat per molts individus que no tenen cap problema en titllar de negre de merda un jugador del Real Madrid, de la mateixa manera que seguidors del Madrid que idolatren el seu jugador negre li digueren de tot menys guapo a la figura culé. Fa poc temps la RAE admeté com a nova entrada al seu diccionari en la categoria de neologisme el terme aporofobia, que posà en circulació Adela Cortina els anys 90. És un encert quant que designa un concepte que podem entendre i emprar per a designar una realitas, en aquest cas l’odi al pobre, al desvalgut. El mateix estúpid que es deixa més de 100 euros en una samarreta amb el nom de Lamine Yamal, escup l’expressió puto moro a les primeres de canvi.

Delinqüència i immigració: I la "veritat"?

 

La premsa progressista s’ha llençat a publicar articles plens de dades per tractar de rebatre la tesi defensada pels partits dretans i ultres segons la qual hi ha una correlació entre l’increment de la inseguretat i el de la població immigrant. Com ho he expressat educadament, és molt possible que cap d’aquests vociferants hominoides entenguin que parlo d’ells. Tindré una gest de cortesia: he dit que la premsa d’esquerres nega que els moros i els negres estiguin robant, violant i matant els pobres espanyols. Cal dir dues coses sobre el que afirmen diaris com El País i El Diario. La primera és que a grans trets tenen raó, és a dir, no es dona una tal correlació. La segona és que si la seva intenció és convèncer el públic -determinat públic- de quelcom que, tot i ser d’una evidència clara, no és ni serà acceptat per aquest mateix públic, només aconseguiran una cosa: refermar la convicció dels qui ja sabíem que això era així sense obrir els ulls de cap cec, ignorant o fanàtic.

He dit que tenen raó a grans trets. Però la defensa de la tesi que mantenen incorre en un error freqüent, greu, lamentable: l’ús de dades incompletes. Es citen les dades i correlacions que interessen i s’obvien -o directament s’oculten- aquelles que poden matisar o relativitzar les conclusions que es pretén afirmar. Un superficial repàs de les informacions publicades permet detectar aquest error. Segons l’edició digital de El País, d’ahir, 16 de juliol:

«En España se registraron 2,4 millones de hechos delictivos en 2024, frente a los 2,2 millones del año 2010. Es una subida del 7%, similar al aumento de la población en ese período (4,5%). La tasa de criminalidad —el número de crímenes por cada 1.000 habitantes— está prácticamente plana. Hubo un bajón claro en los años de la pandemia, que luego se ha revertido.

Desde 2010, los delitos anuales han pasado de 48 a 50 por cada 1.000 personas. Además el aumento se puede atribuir por completo a una nueva categoría delictiva: las “estafas informáticas”. Si las excluimos, la tasa de criminalidad habría bajado un 10% desde 2010.”

No hi ha res a objectar en aquestes dades. Als efectes del que pretenc exposar, convé destacar que, com diu l’anterior text, si s’exclouen els delictes informàtics, la taxa de criminalitat no sols no ha augmentat des de 2010 sinó que de fet ha caigut un 10%. Allò que usualment és considerat delicte pel comú, els furts, robatoris, agressions al carrer...disminueix de manera continuada, malgrat la percepció social, que com en molts altres casos es pot considerar força errònia. Cal, però, matisar -sempre convé matisar- i no quedar-se en l’habitual blasme del prejudici popular. La disminució de la taxa de crims no és uniforme. En alguns indrets, augmenta. I si es separen els delictes per categories apareixen detalls rellevants:

Hi ha alguns tipus de delicte que disminueixen: els furts (20%), els robatoris amb força a habitatges, vehicles i establiments (40%) i els de vehicles (50%). Els robatoris amb violència han caigut al 1,2 per mil, la meitat que al 2012 (2,1). Però tota estadística permet lectures divergents: la taxa d’aquesta mena de delictes és molt alta en comparació a altres països de l’entorn. De fet és el doble que a Itàlia o Alemanya.

Altres delictes augmenten. És el cas obvi del tràfic de drogues: 14.391 delictes el 2010, 21.533 el 2024, un 50%. La policia matisa l’augment, també es persegueix més. Molts dels meus alumnes de primer de batxillerat detectarien immediatament la fal·làcia per manca de proves que es comet aquí. La raó de que es detectin i castiguin més casos és que n’hi ha més. I és també el cas de les agressions sexuals: 21.159 delictes el 2024, més del doble que el 2010. Aquest increment del 100% es manté en els casos d’agressió «greu» que segons l’estadística són els que «inclouen penetració». Diria que és el que abans de la darrera i confusa reforma del Codi Penal es tipificava com a violació. El Ministeri de l’Interior opina que aquest increment s’explica en part perquè aquests delictes es denuncien més que abans. Pot ser.

Sense aportar cap dada més el periodista s’afanya a concloure:

Estos datos dicen que el aumento de la población de origen inmigrante —que aumentó un 50% desde 2010— no ha ido acompañado de un estallido de criminalidad. No hay un vínculo evidente entre ambos fenómenos.”

Així doncs, en general, els delictes no augmenten. Però què hi ha de l’altra mantra dels alarmistes i dels xenòfobs, la pretesa inacció policial, judicial i política davant de l’allau de crims que ens assola? Doncs tampoc: al juliol de 2024, a Espanya hi havia 58.937 reclusos. 40.402 espanyols i 18.535 estrangers. Des de 2020 la dada de presos nacionals ha crescut un 2,9% (era de 39.262 persones en 2020) i la d’estrangers un 16% (la xifra era de 15.918 reclusos en 2020) per a un total de 55.180. Ras i curt: tot i que disminueix el nombre del delictes, es tanca més gent. També pot ser que la pressió policial sigui la causa de la disminució. Però no està provat. Seguim l’ensenyament de Sant David Hume i maneguem la noció de causa amb cura.

El que cap lectura benintencionada pot ocultar és que mentre que el 19,14% de la població espanyola és estrangera, el 31,4% dels usuaris dels sistema penitenciari són estrangers. Eludir aquesta dada no servirà per altra cosa que per a donar munició als patriotes. El que cal fer és explicar la dada pensar si hi ha causes sobre les que es pugui actuar. La desproporció relativa entre delinqüents autòctons i importats no és massa exagerada: al voltant de 38 milions d’aborígens produeixen uns 40.000 reclusos, el 0’15% del total mentre que de 9 milions d’estrangers en surten una mica més de 18.000, el 0,20%. És a dir hi ha un percentatge semblant de població reclusa en els dos grups. Però hi ha una diferència important: el creixement: Mentre que en quatre anys els presos espanyols han augmentat un 2,9%, (1.140), en el mateix període les presons espanyoles allotgen 2.617 presos estrangers més, un increment del 16%. I és una diferència molt considerable, un 13,1%, que no es pot explicar només per l’increment de població immigrant. En resum, a Espanya hi ha una tendència a l’increment sostingut de població reclusa especialment intens en la població estrangera.

I aquesta és una dada rellevant. Cal dir-ho: augmenta sobre tot el nombre de convictes estrangers. I tampoc sobra saber que un percentatge elevadíssim d’aquests presoners són magrebins, de fet, marroquins.

El que sembla que està passant: s’està produint una substitució de delinqüents nacionals per estrangers. Més clar encara. Determinades àrees d’activitat delictiva que ja existien quan no havia població immigrant són ara en mans d’estrangers. Sobre tot, naturalment, les de poc valor afegit com els furts, els robatoris violents a particulars i altres d’aquest nivell. És rellevant saber que aquesta substitució no es dona en altres tipus de delictes, com ara les agressions sexuals. Creixen els condemnats espanyols per aquesta mena de crims i disminueixen els estrangers. Tradueixo per als curts de gambals, perdent de nou el temps: no hi ha un allau de moros violant blanques.

Ja fa uns quants anys, un antic membre dels serveis secrets espanyols reconvertit en periodista explicava que algunes activitats delictives que implicaven molta violència estaven passant a mans de delinqüents vinguts de fora. Es referia al grau de brutalitat que són capaços de desplegar els criminals de l’Europa de l’est, inabastable per als chorizos nacionals. Però tot i que aquesta afirmació fos certa, el fenomen no tindria gran rellevància estadística: Espanya no és Mèxic o Guatemala. Els delictes comesos per estrangers són majoritàriament de poca volada. Els estrangers han substituït aquella colla que ens pegava pals quan jo era petit, en l’era daurada d’allò que se’n deia navajeros, quinquis, quillos i altres noms despectius que evidentment tenien un biaix racista, en identificar en bloc, com a gitanos, els pallassos que, brandant unes navalletes birrioses, ens prenien el rellotge -aquella merdeta de Casio que ens havia comprat l’àvia- o els cinc duros que dúiem per comprar-nos gelats. Algun dia explicaré el que els va passar als dos retardats que ho van provar amb mi anys després al carrer Aribau quan em dirigia a la Filmoteca que en aquell temps estava a la Travessera de Gràcia. No cometré l’error que tracto d’explicar: hi havia gitanos que atracaven, però ni de bon tros eren majoria. Suposo que l’analogia amb els fets actuals és prou clara i només hi insistiria si volgués seguir amb l’esforç d’explicar-me de manera més planera per tal de m’entenguessin els tarats que convoquen caceres de magrebins, que no és el cas.

Unes línies més amunt he emprat una qualificació pròpia del llenguatge dels timòcrates del nostre temps, els economistes. He dit delictes de «poc valor afegit». Von Clausewitz digué allò de que la guerra era la continuació de la diplomàcia per altres mitjans. De manera anàloga podem dir que en certa manera la delinqüència és una extensió gairebé inevitable de l’activitat econòmica legal. Si més no en el nostre model turbo-capitalista. I si estirem una mica el raonament veurem que de la mateixa manera que es veuen pocs espanyols asfaltant carreteres o recollint fruita, tampoc en queden gaires en el negoci del crim de baixa qualificació professional. Hi ha manguis -un altre terme de la meva època- marroquins o centro-americans, prenent el lloc dels locals. Però no hi ha persones d’aquestes procedències en l’àmbit dels delictes econòmics de gran volada.

No és una qüestió de raça. Com sempre, és la classe. És la classe, imbècils.....

Reflexio misantròpica: Si no se'ls pot educar....

 

I

En una divertida escena de Dirty Harry, la pel·lícula de Don Siegel (1971) que va encimbellar Clint Eastwood, el nou company de l’inspector Callaghan (Clint Eastwood) pregunta als policies de la comissaria la raó del seu mal nom. Un dels policies li respon, jocós, que no s’ha d’amoïnar: l’avantatge és que l’inspector Callaghan no fa distincions, odia tothom per igual, anglesos, italians...Poc convençut, el nou company de Callaghan -d’origen mexicà- pregunta, preocupat, què pensa dels mexicans. La fantàstica resposta de Callaghan és, en la versió espanyola, un fulminant «por los mexicanos siento un odio especial...» Seguida d’una ganyota burleta adreçada als veterans.

Contra el que s’ha dit en una exhibició d’ignorància clamorosa, Clint Eastwood no és ni ha estat mai un racista. És evident que no és exactament un progressista, però ha estat un ferm enemic del racisme, com ho proven moltes escenes de les seves pel·lícules. Remeto a dues: la conversa amb el cap dels convictes negres a Escape form Alcatraz (també dirigida per Don Siegel, 1979) rematada amb ironia: «odio els negres...» i la memorable escena del sopar a l’hotel i la posterior baralla a White hunter, black heart (Clint Eastwood, 1990). «Hem jugat les prèvies pels jueus, ara jugarem les finals pels negres» diu el personatge que interpreta Eastwood, després d’insultar una mala puta antisemita i abans d’agafar-se a hòsties amb el repulsiu racista que dirigeix l’hotel.

La postura d’Eastwood respecte del problema racial és inequívoca, també fora de l’escena. Ha defensat que les dues úniques aportacions americanes a la cultura universal són el Western i el Jazz, El gènere cinematogràfic és un camp en el qual la presència negra és residual -que jo recordi, només un altre il·lustre reaccionari, John Ford, va atorgar un paper protagonista -i positiu- a un negre en un western, Woody Strode a Sergeant Rutledge (1960), convenientment rebatejada a Espanya com El sargento negro, per si de cas l’audiència nacional no entenia el cas. N0 es pot dir el mateix del Jazz, que és una creació fonamentalment negra, on l’aportació blanca, per valuosa que sigui, sempre és secundària. I Eastwood ha mostrat sempre una autèntica veneració pels mestres de la música negra. Fins i tot en temps on aquesta admiració pública podia ser una font de problemes. En aquest sentit, crec que no es reconeix i celebra amb justícia les poques celebritats blanques que sempre van mostrar en públic la seva admiració i fins i tot la seva amistat i amor per persones negres, com fou el cas de Frank Sinatra o de Marilyn Monroe.

Però com hem dit abans, la postura sobre la igualtat entre races no té perquè ser conseqüència d’un inexistent progressisme o d’una concepció antropològica roussoniana, bonista. Diria més aviat que Eastwood ha de ser, en el camp de les idees polítiques, el que podríem considerar un conservador. A aquesta impressió podem afegir una altra que deriva del to general de les obres més importants de la seva etapa de vellesa. S’hi detecta una ombrívola consideració de la natura humana, que si no arriba a ser nihilista, sí es podria qualificar, com a mínim, de gnòstica. Eastwood ofereix una visió força pessimista dels afers humans que pot de vegades quedar parcialment oculta sota el sentit de l’humor que encara conserva. Amb aquesta desendreçada digressió només pretenia dir que no cal ser un militant d’esquerres per veure les coses d’aquesta manera. Diria que el pessimisme antropològic pot també ser la base d’una concepció igualitària de la humanitat. Som tots iguals perquès som tots uns fills de puta sense remei. Per cert, aquesta seria la tesi sobre la qual Hobbes basa la seva teoria del contracte social: els homes són tots iguals, perquè si n’hi ha un de més feble, es pot aliar amb altres per matar el més fort. El que ens iguala no és altra cosa que la universal capacitat de matar-nos. I de la possible veritat del dictum hobbessià em convenç que el filòsof més antagònic a ell que hom pugui pensar, Plató, diu, en el fons, el mateix. Si acceptem la possibilitat de que en la seva major part l’escriptura platònica es desplega des de la ironia -i a aquestes alçades no veig alternativa a aquesta lectura- podem entendre que el suposat projecte polític de Plató no ho és, sinó que més aviat és un advertiment sarcàstic contra la pretensió de bastir una πόλις justa, fita només abastable mitjançant la prèvia reforma de l’ànima, meta del tot impossible i que només provocaria, en ser intentada, el corresponent bany de sang.

II

La misantropia és un grau superior a altres odis diguem-ne sectorials propis de ment limitades, com ara la misogínia o el racisme. La τέχνη διαλεκτική, el procediment dialèctic establert per Plató, es pot practicar en sentit descendent, quan es cerca la definició d’un εἶδος , per διαίρεσις (divisió), o bé ascendent, per σύνοψις, quan es passa d’una classe, de l’εἶδος, al γένος (gènere) al qual pertany. L’odi o, si més no, el desengany que produeix el continuat comerç amb l’espècie, la humanitat, la misantropia, seria des d’aquest punt de vista, una classe més àmplia que les modalitats d’odi particulars -misogínia, xenofòbia...- l’odi que els desgraciats senten per les dones, els negres, els suïssos o el seguidors de Boca Juniors, per dir alguna cosa. Més ample i més noble. Lamentar la condició humana pot no ser un estat que puguem assimilar a la saviesa, però en algun moment del camí cap a ella s’hi passa, s’hi ha de passar, de fet. I en cas de poder superar el disgust que produeix la conducta humana, el màxim al que podem aspirar és a un distanciat menyspreu i, els dies que siguem més proclius a l’amabilitat, a una moderada commiseració. L’opinió negativa sobre la naturalesa humana no permet al misàntrop fer tries. Tan miserables són els costums del poble X que es blasmen histèricament com els propis. Per cert, necessitaria tenir clar quines són aquestes essències nacionals del poble espanyol que estan en perill. Si són alguns dels costums i creences que sospito que són, tant de bo desapareguin........

III

No és racional ser racista o masclista o enemic de cap subgrup humà definit per sigui quina sigui la taxonomia -essencialment i normal imbècil- que s’apliqui. En concret, el racisme és una opinió -no mereix ni aquest nom- refutada pel coneixement obtingut en la investigació científica. Hi ha un aspecte de la concepció de la ciència que defensa Popper que comparteixo: crec que és correcte dir que, si més no en part, el progrés de la ciència consisteix més en la refutació de determinades teories que no pas en la proposta de noves explicacions. Com he comprovat enguany, es pot fer entendre fins i tot a la majoria d’un grup d’alumnes de quart d’ESO -recalco que a una majoria, no pas a tots- que la noció de raça és inaplicable a l’espècie humana. És una explicació que es pot desenvolupar en uns pocs minuts dotant-la d’una evidència abassegadora per qualsevol persona amb un coeficient mínim i que escolti amb un nivell també mínim d’atenció. Convé doncs preguntar-se perquè encara hi ha racistes o, fet encara més greu, perquè se segueix emprant el terme raça per a referir-se a l’espècie humana. Potser perquè, com he dit, no tothom escolta, no tothom entén. Si persisteix la xenofòbia malgrat l’esforç de la ciència i l’educació caldrà trobar altres mitjans per a erradicar-la. Si hi ha qui no pot o no vol ser educat, la única via que roman oberta és la dissuasió, la prohibició i el càstig. Quan un ramat de tarats es citen per «caçar moros» el que cal és caçar-los a ells. I cal també assegurar-se de que en les institucions que tenen la missió de protegir les persones, els òrgans polítics, judicials i policials, no hi hagi qui, pel motiu que sigui, identificació amb el missatge o esperança de treure’n profit, faci costat, atiï o permeti aquestes opinions i actes. El grau de duresa de l’eliminació d’aquests elements està obert a discussió, no debades en un estat democràtic tenen drets fins i tot aquells que menystenen el dret. Però l’eliminació com a tal no té alternativa.