Encara sobre el tema penal. Record i refutació de Lombroso

 

El meu pare era un home educat. Se sol dir molt o extremadament educat, però estic gairebé convençut de que no és una qualitat amb graus. Hom és educat o no ho és. En les escasses ocasions en que havia de mal parlar d’algú emprava expressions iròniques que només podien ferir si la persona al·ludida tenia un nivell mínim de raciocini i lectura. No solia ser el cas, per la qual cosa podíem somriure sense témer l’altercat. Les dues expressions que emprava amb més freqüència eren, bé declarar amb to serè que tal o qual era un altre portador de valors eterns, bé comentar la possibilitat de que Lombroso no hagués errat massa.

Ezechia Marco Lombroso, (Verona, 6 de novembre de 1835- Torino, 19 d’octubre de 1909), més conegut per Cesare Lombroso, és considerat el pare de la criminologia moderna. Cal dir que l’antropologia forense ha descartat de manera concloent la seva classificació tipològica dels malfactors. Tot i així, els avenços en la disciplina que avui denominem neurociència han reintroduït una, no per desagradable menys contrastada, explicació de la relació entre la conducta antisocial, delictiva o directament sociopàtica i l’herència genètica¹.

De fet, però, el meu pare es referia a una de les aportacions menys rescatables de l’obra de Lombroso, la tesi segon la qual es podia establir una connexió entre la forma del crani i la fesomia dels delinqüents i llur propensió al delicte. Suposo tothom informat de la bateria inacabable d’estupideses proferides pels antropòlegs dels segle XIX, explicades i rebatudes amb rigor, precisió i humor per S.J, Gould². Un exemple del nivell podrem dir que oligofrènic d’algunes tesis formulades en el si de la ciència decimonònica és el debat entre partidaris de la relació entre el volum del crani i la intel·ligència. Els defensors d’aquesta relació al si de l’Acadèmia francesa de ciències aportaren triomfants la dada definitiva: el volum inusualment prominent del cap del gran Champollion. En resultar impossible obtenir una mesura directa del cap de la glòria nacional, aconseguiren que el barretaire que assortia Monsieur Champollion ens en fes un amb la forma que tenia guardada. Podem imaginar l’escena: una munió de doctes savants emprovant-se el barret i comprovant, uns complaguts i altres contrariats, que els tapava la cara. Enmig de la discussió podem destacar un argument massivament fal·laciós, insultant, tan clamorós de fet que els meus alumnes de primer de Batxillerat el van detectar de seguida com a tal fal·làcia a classe. Un partidari de la relació de volum cranial i intel·ligència proclamà que havia observat que els detractors de la tesi tenien el cap petit.....I no només els imbècils matriculats queien en aquestes ximpleries. Llegim sinó el que un savi més o menys eminent, Philippe Brocca, arribà a dir:

«Podem preguntar-nos si la petita grandària del cervell femení depèn exclusivament de la petita grandària del seu cos. Tiedemann ha proposat aquesta explicació. Però no hem d’oblidar que les dones són, per regla general, una mica menys intel·ligents que els homes, una diferència que no hem d’exagerar, però que és, tanmateix, real. Per tant, ens és permès suposar que la grandària relativament petita del cervell de la dona depèn en part de la seva inferioritat física i en part de la seva inferioritat intel·lectual»³

Les mesures cranials i les descripcions facials de Lombroso tenen aproximadament el mateix valor. Tot i així, no puc evitar la pregunta: algú tindria tractes amb un tipus amb l’aspecte del de la foto?

1. Si l’improbable lector se’n vol fer una idea, pot trobar, en aquesta ja llunyana entrada d’aquest Blog amb el títol: Societat i càstig un comentari més extens al respecte, una referència bibliogràfica així com un enllaç a una conferència del tot aclaridoraa càrrec del professor A. Tobeña.

2. Sobre tot a The mismesure of man, W.W.Norton & CO, New York, 1996 (Hi ha versió en castellà: La falsa medida del home, Crítica, Barcelona, 2010 i a The Panda's Thumb: More Reflections in Natural History, W.W.Norton & CO, New York, 1980-1992 (Versió en castellà, El pulgar del panda, Herman Blume editores, Barcelona, 1983

3. El text és citat per S.J.Gould a The panda’s thumb

Consideració de la imbecil·litat com a tipus penal

 

 

En l’exercici de les meves funcions com a representant sindical del professorat em vaig trobar moltes vegades en una situació delicada en haver d’aclarir a professors que es consideraven -amb raó- maltractats per les direccions dels centres on treballaven que les conductes d’aquells directors responsables de l’abús eren completament reprovables però només des d’un punt de vista moral. No es podia, en la major part dels casos, emprendre accions legals contra el malparit o malparida de torn. No pensi el lector que he estat abduït per la incorrecció gramatical woke, només vull fer constar que les dones en l’exercici de càrrecs de responsabilitat, encara que siguin tan cutres com el de la direcció d’un institut, poden mostrar un nivell de mala llet perfectament equiparable al dels seus companys masculins, o com redimonis es digui ara. La igualtat és un principi indefugible. Sovint vaig haver de recordar que la mala educació en les seves múltiples formes, la grolleria, el capteniment tirànic, el plaer rancuniós i miserable extret de molestar els altres, no estava inclosa al codi penal. Conscient del problema, el legislador ha imposat una sèrie notable de restriccions a la possibilitat de que un treballador -si més no en l’àmbit de l’administració pública- pugui acusar un seu superior d’assetjament laboral o psicològic. Si qualsevol cas de tracte maleducat es pogués considerar punible tindríem empaperada una quantitat alarmant de gent. Altrament dit, que el nostre cap sigui un borde integral, un abusador a petita escala, un manipulador....no és un delicte. Segons com ni tan sols és una falta. I tampoc és cap delicte que sigui un imbècil.

I està bé que sigui així. Només des del trogloditisme de determinades posicions polítiques -per així dir- es sosté la rabiosa i constant demanda d’increment de tipus penals i d’enduriment de les penes associades als ja existents. Tot i així, de vegades costa no sumar-se a aquesta mena de clams irracionals. En concret a mi em sembla -de manera ocasional però amb una freqüència que creix, no ens enganyem- que potser caldria castigar ambdues coses, la mala educació i l’estupidesa. Ras i curt, de vegades em sembla convenient que es tipifiquin com a delicte aquestes dues conductes. En qualsevol cas, però, em calma la constatació de que encara que sense la duresa que un demanaria, aquestes conductes acaben comportant algun càstig.

I posats a triar, el que més urgent sembla és penalitzar els imbècils. Però com he dit abans, el fet de que acaben pagant altres burrades precisament gràcies al nivell homèric de llur estupidesa em fa considerar que incloure-la en el codi penal tampoc corre gaire pressa.

Un error, un de tants que es van acumulant al llarg del temps, que vaig cometre en acabar la carrera -segons com es miri, un error en ella mateixa- fou incorporar-me voluntàriament al servei militar. Cal dir, com a atenuant, que a canvi de passar-les putes durant els primers sis mesos, l’altra meitat del servei, ja com a alferes de complement, era retribuïda. Com a conseqüència d’haver superat, de manera un tant inexplicable, la «formació» rebuda, em vaig trobar exercint un càrrec de nom inevitablement pompós: cap de plana major d’una bateria d’artilleria de muntanya a la Brigada Urgell 42. Tradueixo: responsable de topografia, comunicacions i càlcul de tir. Se suposava, precisament, que triar l’arma artilleria tenia un avantatge: els oficials amb qui hauria de conviure durant sis llargs mesos eren -insisteixo en el caràcter hipotètic de la tesi- una mica menys brètols que els seus homòlegs d’infanteria. Si més no sabien aritmètica i una mica de trigonometria. Sempre he volgut donar suport a la tesi sostinguda per Plató, Boeci i Ignatius Reilly segons la qual hi ha una relació directa entre geometria i ordre moral. El cas és que aquells individus no eren especialment il·lustrats, però sabien algunes coses. Una d’elles resulta del tot pertinent en el tema que ens ocupa. Teníem uns aparells de ràdio que funcionaven prou bé atenent al fet que eren uns equips americans de segona de l’època de la guerra del Vietnam, els cèlebres AN-PRC (Army Navy Portable Radio Comander), aquelles ràdios de motxilla que hom ha vist en nombroses pel·lícules. Però hi havia una norma restrictiva essencial del seu ús. Estava prohibit emetre per ràdio determinats missatges, de fet els essencials, com ara les dades de posició i les anomenades «ordres de foc», és a dir les instruccions de quins objectius havien de ser atacats. Per transmetre aquests missatges, calia esperar a que es tirés la línia telefònica entre el comandament, la plana major i les peces (els obusos). Aquesta maniobra tenia un aspecte francament divertit. Un cop havies pres una posició, enviaves dos artillers, un amb la motxilla del cable i un altre amb una pala per estendre i enterrar la línia amb les peces, mentre esperaves que dos altres desgraciats arribessin corrent des del comandament amb una altra línia. Podia passar, a mi de fet em va passar, que si havies fet bé l’emplaçament i havies camuflat el tros de camió que dúiem, els dos pobres soldadets que venien corrent no et veiessin....

I la raó d’aquest esforç aparentment ridícul era clara i la sabíem tots. No es poden emetre missatge sensibles per via aèria. I aquest elemental principi es coneix des d’abans de la Segona Guerra Mundial. Fins i tot els militars, als qui no prendríem com a model de saviesa, n'estan al cas. Si l’enemic vol escoltar una conversa important, haurà de prendre’s la molèstia de punxar físicament la línia.

Passem a l’aplicació actual: si volem comunicar alguna cosa secreta, i en el cas de que aquesta acció no sigui una contradictio in adiecto com una catedral, no ho podem fer per telèfon mòbil. No sé si potser caldria incloure aquesta rellevant informació en el manual -si és que en tenen- dels càrrecs públics amb tendències cleptòmanes. De res.