El racisme a Espanya, 6

 

Es recorda a l’article que la noció de racisme ha evolucionat un cop desacreditada la seva pretesa base biològica. No són tan optimista al respecte. El terme raça i els seus derivats gaudeixen d’una mala salut de ferro, com se sol dir. Les mateixes autoritats que amb un grau més o menys creïble de bona intenció diuen combatre el racisme segueixen emprant el terme a tort i a dret. Hom es passa hores demostrant la impossibilitat lògica i conceptual de la seva aplicació a l’espècie humana i veu, avorrit, que el terme treu el cap a les primeres de canvi.

Però aquesta persistència en l’error no és en ella mateixa el més greu. El que ens ha de preocupar és un fenomen que l’articulista destaca, al meu parer, amb encert:

“Hoy, ese discurso persiste bajo nuevas formas, como el racismo diferencialista: no niega que todos los seres humanos tengan igual valor, al menos de forma expresa, pero rechaza su mezcla, alegando la supuesta incompatibilidad de sus culturas, religiones o modos de vida. Es, como explica el filósofo francés Étienne Balibar en “Raza, nación y clase” (Traficantes de Sueños, 1988), “un racismo sin razas”. Un modelo en el que la cultura funciona como si fuera una naturaleza inmutable.”

És a dir: un cop eliminada la fonamentació pseudocientífica del racisme, el que s’amaga sota aquest nom persisteix. No és Balibar, el deixeble d’Althusser, l’únic que ho ha detectat. Des d’altres àmbits que no són el del punt de vista filosòfic es constata el mateix. El ja esmentat Bethencourt, en la seva reconstrucció històrica del fenomen, arriba a la mateixa conclusió. Seguim menystenint els altres però emprem mecanismes de discriminació cultural. Els altres no són inferiors a causa de la seva deficient configuració física i mental. No són inferiors per motius genètics, sinó ambientals, culturals. S’ha acomplert l’amenaça de la qual de manera molt subtil advertia per exemple Lévy-Strauss. I allò que cal considerar més terrible no és que aquells poders que ja havien decidit mantenir la jerarquia entre els pobles hagin aprofitat la noció excloent de cultura que ha posat en circulació el relativisme cultural acríticament postulat per les ciències socials. El pitjor és la manera del tot irracional amb la qual s’ha articulat aquesta postura. L’aposta persistent pel que Alain Finkielkraut¹ denominà la dissolució de la cultura, és a dir la substitució de la cultura entesa com a cultiu de l’esperit -Bildung- per la noció absoluta i absolutista de cultura com a marc mental de la tribu no ha acabat amb la discriminació, amb la jerarquia. L’ha legitimada d’una nova forma un cop l’anterior teoria que la fonamentava havia estat rebatuda. Enlloc de tancar els homes en races, els hem tancat en cultures. D’aquí a establir-ne la corresponent classificació jeràrquica no hi ha ni un pas. Va en ella mateixa. Una analogia educativa pot servir per a il·lustrar la tesi. És obvi que les classes dominants no han tingut mai massa interès en facilitar l’accés a la instrucció i la cultura de les classes populars. És completament comprensible que el poder polític o econòmic prefereixin una majoria illetrada i inculta. El que ja no s’entén amb tanta claredat és la manera contumaç i del tot idiota amb la qual determinats sector socials que es presenten com a progressistes han col·laborat amb entusiasme privar del coneixement i la cultura a les classes populars. Aquest programa té dos coautors que han operat en un acord gairebé total: el poder econòmic i el seu serf, el poder polític d’una banda, i l’irracionalisme antiintel·lectualista de l’esquerra de l’altra. Un exemple concret, amb noms. Resulta del tot esfereïdora la coincidència de les polítiques educatives de l’OCDE i els de l'UNESCO, per molt que la primera representi la visió economicista més descarnada i la segona la suposada pretensió de facilitar l’accés universal a la cultura i l’educació. A nivell local, aquesta coincidència va més enllà. Una institució reaccionaria assessora l’acció educativa d’unes autoritats pretesament progressistes². I, a sobre, els cobra el servei!

Òbviament tota aquesta mena de disquisicions són del tot residuals, minoritàries. El comú és aliè, en la seva ignorància general, als debats entre relativisme cultural i universalisme, entre l’exaltació romàntica de la diferència ètnica i la defensa il·lustrada de la unitat essencial del gènere humà. La població, en general, es manté en la convicció de que els altres són diferents i segurament pitjors. Ja vindrà, quan convingui, la corresponent manipulació. En el cas espanyol aquesta situació resulta del tot evident. Al ciutadà espanyol mig no li fan massa gràcia els negres, els moros, els panchitos....i resulta relativament fàcil emprar aquest racisme difús, això que l’article qualifica de la instrumentalització del racisme:

“Los incidentes en Torre-Pacheco han recordado a ese episodio³. Javier de Lucas, catedrático emérito de Filosofía del Derecho y Filosofía Política en la Universidad de Valencia, explica que, más allá de la novedad que supone el auge de la ultraderecha en Europa y la propagación de noticias falsas a través de redes sociales, lo que subyace al racismo es una estructura económica que necesita una mano de obra sumisa e invisible, legitimada por un discurso que convierte a los migrantes en amenaza. “Se quiere reducir todo el problema a una cuestión de racismo cuando lo que hay detrás es la explotación en los campos de plástico de Almería o en los cultivos intensivos de melón y lechuga en el Campo de Cartagena. Una mano de obra explotada que se pretende mantener sepultada en un espacio social invisible”. El racismo no es el fin sino el medio.”

Sembla una diagnosi correcta. Però parcial. El professor De Lucas esmenta la realitat subjacent que precedeix i fa possible la maniobra. Però no la presenta com és. El racisme té una base econòmica. Però no n’és una conseqüència. És una realitat preexistent que es pot emprar. Però no és aquesta opinió que em sembla més discutible:

“De Lucas alerta sobre el error de tomarse al pie de la letra las declaraciones más extremas de algunos líderes políticos, como la diputada de Vox Rocío de Meer, que llegó a proponer la expulsión de ocho millones de inmigrantes. “No es una propuesta real. Ese tipo de mensajes están diseñados para provocar, generar miedo y polarizar el debate”. Según el catedrático, quienes sostienen este discurso no buscan realmente deportar a millones de migrantes, entre otras cosas porque muchos sectores económicos dependen de esa mano de obra. “Lo que se pretende no es expulsarlos, sino consolidar la idea de que su presencia supone una amenaza”. Esa retórica, señala, responde a una lógica estratégica: se crea artificialmente un problema -lo que los sociólogos llaman un “problema-obstáculo”- para luego presentarse como los únicos capaces de gestionarlo y ofrecer una solución.”

El professor De Lucas aprecia en personatges com la diputada ultra que esmenta un grau de racionalitat que caldria demostrar. Potser té raó i els antropoides de Vox només pretenen sembrar el pànic i embrutar el debat amb propòsits merament electorals. Tant de bo. Però no es pot descartar que aquestes propostes tinguin més abast del que el professor afirma. D’una banda, una mínima perspectiva històrica ens ensenya que algunes atrocitats s’han comès després de ser anunciades. En aquest sentit és plenament vigent l’anàlisi que feu Alexandre Koyré⁴ sobre la naturalesa de la mentida política. De vegades ha consistit en proclamar una intenció ben real, la veritat de la qual només era copsada pels que estan al cas. I tampoc es pot descartar que propostes d’aquest tipus, per nauseabundes que siguin, puguin tenir un suport popular major del que pensem i volem. Pensem sinó en les projeccions de vot d’aquesta gent.

1. Finkielkraut, A.; La derrota del pensamiento. Editorial Anagrama,Barcelona, 2004

2. Em refereixo, naturalment, a la infame Fundació Bofill, protagonista de la falsa paradoxa que consisteix en presentar totes les seves propostes com una eina per al progrés de l’educació popular quan en realitat poden ésser incloses en el programa educatiu més ultraconservador que puguem pensar.

3. L’article es refereix al brutal assassinat de Lucrecia Pérez l’any 1992 i, sobre tot, als incidents estil Ku Klux Klan a El Ejido l’any 2000

 4. Es pot  saber més sobre el tema aquí: Koyré sobre la mentida

El racisme a Espanya, 5

 

Segons el professor Toasijé hi ha, en relació al racisme, elements profundament arrelats en l’estructura social, en part lligats a la posició geogràfica:

“España es el país europeo más cercano a África. Tras la expulsión de los musulmanes en el siglo XV, se consolidó un discurso antiafricano que ya venía gestándose. Tiene unas raíces racistas muy profundas y antiguas, imposibles de comparar con otros países donde la presencia africana ha sido más marginal”.

Potser el professor es refereix a la definitiva eliminació del darrer reducte de poder polític musulmà a la península, la conquesta del regne nazarí de Granada en 1492. Si no és així atribueixo el flagrant error cronològic de la cita a la proverbial manca de cura -i la ignorància galopant que la provoca- dels periodistes i correctors de diaris. Tot i que la persecució i la conversió forçosa començaren abans, l’expulsió dels moriscs, que és, suposo, la veritable referència històrica a una expulsió de musulmans, es produí durant el regnat de Felip III, entre 1609 i 1614. Però tampoc és massa rellevant. Al segle XV ja es va expulsar els jueus. I en qualsevol cas sembla clar que el fenomen es dona. La conversió d’un terme merament descriptiu com mauro, de pell bruna, en el terme despectiu moro és una prova merament semàntica d’una opinió molt estesa i arrelada en la mentalitat popular. També convé recordar que aquesta mena de sentiments d’odi es poden donar -i atiar, quan convé- sense la presència física de la minoria objecte de l’odi general. Un exemple, més terrible pel fet de tenir un vessant còmic: No se sol recordar que la República Espanyola va enviar un representant a la lamentable conferència d’Evian, celebrada entre el 6 i el 15 de juliol de 1938. Hi van participar delegats oficials de 32 països. Per qui no estigui al cas -o estigués dormint aquell dia a la classe d’Història- recordarem que l’objectiu de la conferència era trobar països disposats a acollir els jueus que l’Alemanya de Hitler tenia la intenció de deportar. Per a eterna vergonya universal, només un país, la Republica Dominicana del ferotge, infame Rafael Leónidas Trujillo, es va oferir a acollir 100.000 deportats. En aquest context destaca la raó adduïda pel l’enviat espanyol, Salvador de Madariaga. L’insigne historiador afirmà que la República Espanyola no podia assumir cap contingent per motius obvis, estant com estava en plena guerra civil. I perdent-la, a més. Però és més instructiu recordar una altra afirmació de Madariaga. Espanya no podia acollir jueus perquè ja era un país prou antisemita sense tenir-ne...imaginin què passaria si n’hi haguessin!... Sabem que el professor Madariaga no era un antisemita. El que passa més aviat és que no es feia massa il·lusions sobre la tolerància dels seus compatriotes...

Es pot admetre que la proximitat geogràfica és un factor determinant en l’existència del fenomen de l’odi a l’altre. Recordem el cèlebre narcisisme de les petites diferències observat per Freud en examinar les relacions de veïnatge entre els pobles. Com més propers -i semblants-, més fàcil sembla menystenir i fins i tot odiar els altres. En oposició dialèctica a aquest tret podem considerar que també es dona amb freqüència el fet aparentment contrari: odiar algú a qui no sols no coneixem sinó que fins al moment en que esclata la ràbia, ni tan sols sabíem que existia. Entre tots dos extrems, l’exemple de la reflexió de Madariaga: els espanyols odien uns jueus que no han vist des de fa més de 400 anys o uns moros que també han desaparegut. Per sota de la diversitat de l’experiència humana de l’alteritat hi ha un factor que no canvia. Podem creure que s’odia el més proper, el conegut, o bé el llunyà, l’ignot. El que no canvia és l’odi. Estic d’acord per tant amb la tesi del professor Toasijé, el discurs “anti” ja s’estava gestant, tot i que, pels motius ja explicats en les anteriors entrades, no se’l pot qualifica de racista. I no sobra recordar que això no significa que no fos un discurs aberrant, repulsiu.

Si, com sembla, o si més no com em sembla a mi, aquesta humana incapacitat per a la tolerància és constitutiva, potser només podem aspirar a mantenir aquesta hostilitat sota control. El màxim a què podria aspirar el progrés moral de la humanitat en aquesta qüestió seria a una civilitzada contenció del fàstic que ens produeix l’altre. I a una severa repressió dels discursos que tractin d’atiar-lo. Repressió, no discussió. Cal recordar als defensors del relativisme com a base epistemològica de la tolerància que si com a mostra de tal tolerància s’accepta tota mena de discurs es cau en la paradoxa de que en realitat, si tot val, no hi ha res a tolerar.

Aleshores, si jo encerto, com es pot qualificar la visió dels perseguidors de jueus o musulmans del segle XV? O dels agosarats exploradors que es troben els indis i dubten de -de fet, neguen- llur humanitat? En la seva mai prou celebrada obra sobre l’Holocaust, Raul Hilberg¹ ja apunta una sinistra semblança entre el llenguatge dels Estatutos de limpieza de sangre de Castella i Aragó i el de les lleis d’higiene racial de Nuremberg. Un examen més prefund del tema el fa Christiane Stallaert en el seu magnífic Ni una gota de sangre impura². Stallaert mostra amb molta contundència la similar preocupació malaltissa per la cohesió social i la recerca de la solució en l’eliminació brutal de la diversitat ètnica, obsessió que es tradueix en un aparell burocràtic al servei de l’execució d’un projecte de neteja ètnica per iniciativa de l’Estat i emparat per la llei. El paral·lelisme del llenguatge de la documentació legal de les dues èpoques és molt notable. Les acusacions de brutícia, d’animalitat, la comparació amb malalties i plagues, la sospita histèrica de rituals secrets aberrants. I també és molt acusada la semblança de les mesures legals adoptades sobre tot aquelles destinades a manllevar els perseguits de qualsevol mena d’estatut legal. Quina és la única o si més no la més rellevant diferència? Els brutals redactors dels Estatutos no tenen la base científica a la qual apel·len els racistes decimonònics o els legisladors nacional-socialistes. No saben el que és una «raça». Basteixen un discurs fòbic tan deformat i repugnant com els dels seus hereus però els falta l’aportació teòrica.

1. The Destruction of the European Jews, Yale University Press, 1961. Traducció espanyola La destrucción De Los Judíos Europeos, Akal, Madrid 2020

2. Ni una gota de sangre impura: La España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara: La Espana Inquisitorial y La Alemania Nazi Cara a Cara, Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2006

El racisme a Espanya, 4

 

El cas espanyol és, com en tants altres aspectes, singular. Segons l’articulista, el denominat «racisme científic» dels segles XVIII i XIX no tingué gairebé implantació a Espanya. Cert. És una conseqüència positiva, una de les poques, d’una llarga i nefasta tradició, l’aïllament de la cultura espanyola, la seva separació de l’esdevenir cultural, filosòfic i científic europeu¹. Tanmateix, aquesta peculiaritat no lliura Espanya de la general aversió pels altres. L’autor de l’article que comento cita Antumi Toasijé, historiador i autor de Memoria negra: retratos de figuras afro de la historia de España (Universitat de Granada, 2023), segons el qual:

“El odio racial español adoptó sobre todo un carácter religioso: La idea de limpieza de sangre estuvo muy presente. Se decía que ciertos pueblos habían sido maldecidos por Dios. Era un racismo de orden ético y moral, que asumía la inferioridad espiritual de algunos colectivos”.

No es pot dubtar de la veritat d’una part de la tesi. L’odi cap a jueus, musulmans, gitanos...és una invariant en la història d’Espanya. Discrepo de l’adjectiu «racial» per dos motius, la precisió terminològica i el rigor cronològic, sense els quals el pas de la Res Gestae, d’allò que passà, a la Res gestarum, el relat que descriu, organitza i interpreta els fets, esdevé impossible. I així esdevé també inabastable acomplir la definició d’Història que el pare de la ciència històrica a Alemanya, Leopold Von Ranke, proposà: explicar «wie es eigentlich gewesen», com fou de fet, com fou realment. Insisteixo en el que ja vaig intentar explicar en l’anterior entrada. l’actitud hispànica envers aquestes minories és aberrant, vomitiva, però no «racista» en un sentit estricte. L’expressió racismo de orden ético y moral és imprecisa, per no dir inexacta, falsa. El racisme és una doctrina moderna que té com a objectiu fonamentar de manera pretesament científica un fenomen anterior. Repeteixo: l’odi és sempre anterior.

Una reflexió que en mereixi el nom ha d’incloure els possibles arguments que puguin contradir o si més no matisar la tesi que es pretén defensar o demostrar. Així, cal prestar atenció a les veus qualificades que identifiquen la rabiosa persecució hispànica de les minories ètniques amb el racisme. Fa uns quants anys una gran part de la historiografia espanyola va saltar com una molla a rebatre el llibre Origins of the Inquisition in Fifteenth Century Spain (NYRB Collections, New York, 2001) de Benzion Netanyahu, especialment la tesi segons la qual la persecució dels jueus per part dels Reis Catòlics consistí bàsicament en el que avui consideraríem una neteja ètnica de manual. Provaré de no caure en els vicis que cometen tant Netanyahu com els seus detractors. I caldrà també aparcar, si es pot, una primera reticència que pot produir la notícia sobre els postulats polítics del professor Netanyahu, un sionista radical de dretes partidari declarat de l’Eretz Israel i, per tant, de la deportació massiva dels àrabs de Palestina i oblidar també els seus articles d’una xenofòbia galopant al diari Hayarden. Tot i així, i per molt objectiu -si objectiu sembla massa ambiciós, diguem imparcial- que vulgui ser, o precisament per provar de ser-ho, sí sembla rellevant recordar que aquests repulsius articles s’escriuen en la mateixa època en que es vomiten els exabruptes antisemites a publicacions com Der Stürmer, signades per tarats com Julius Streicher. Tampoc puc deixar de recordar que Netanyahu (nom de ploma i guerra, es deia Benzion Mileikowsky) militava a l’organització de Vladímir Yevgénievich Jabotinsky qui, malgrat el seu sionisme radical, fou capaç d’arribar a un acord secret amb Simon Petliura, màxim dirigent de l’exèrcit nacionalista ucrainà, responsable de brutals pogroms, per a lluitar contra els bolxevics...També haurem de fer abstracció del fet que el segon fill del professor Netanyahu és l’execrable Bibi Netanyahu, el responsable de l’actual massacre de Gaza. No farem els pares responsables del que fan els fills...o no del tot.

Les principals objeccions dels historiadors espanyols també han de ser revisades amb cura. Moltes d’elles supuren un ressentiment patriòtic de cristiano viejo que fa ferum. Convé limitar l’escrutini a les (més) racionals. Així, encerta per exemple Antonio Domínguez Ortiz² en observar el desigual tractament de les fonts que fa Netanyahu. Al costat d’una minuciosa i rigorosa anàlisi de totes les fonts que convenen a la seva tesi, es troba una omissió prou clamorosa d’aquelles que podrien contradir-la. I algunes són de molt pes, per no dir imprescindibles. A l’oblit de fonts que no concorden amb les seves tesis, cal afegir alguns altres defectes que no són merament metodològics, com ara l’exageració del nombre de víctimes del Sant Ofici, la confusió sobre el seu caràcter, més religiós que polític, o l’afirmació de la popularitat de la Inquisició, més que discutible.

Dit això, el que sosté Netanyahu és, en un determinat i essencial aspecte, cert. S’odiava els jueus, els moros, els gitanos, de manera general i intensa³. El que no existia era una justificació racista, per la senzilla raó de que el concepte encara no s’havia inventat. O, si més no, encara no era socialment i política operatiu. Crec que el més aproximat a la veritat seria dir que aquest sentiment difús i estès en totes les capes de la societat espanyola no tenia encara una fonamentació racional, una base teòrica. El racisme serà la doctrina que aporti aquesta base que ja no tindrà arrels religioses. Serà la confirmació que algú podia necessitar. I aportarà, a més un avantatge molt notable. Estalviar la construcció de relats justificadors per a cada cas. Amb el concepte de raça, els occidentals sabem que podem sotmetre o destruir tots els pobles que no són nosaltres. Serà el còmode trajecte cap al retorn a l’origen, a la tribu. Els que no són com nosaltres no són humans.

1. La «tibetanització» que, segons digué Ortega, patí la cultura espanyola després de la Guerra Civil no fou la primera ocasió en que es produïa la clausura cultural. I potser a un lector jove li pot semblar una exageració però són fenòmens reals i amb conseqüències devastadores i de llarga durada. Quan estudiava -és un dir- a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona als anys vuitanta, la facultat comptava amb un Departament de Metafísica compost en la seva majoria per tomistes. No neotomistes a l’estil de Maritain, no, tomistes, seguidors de Sant Tomàs. Recordo, als anys 80 del segle passat. Aquesta exhibició d’anacronisme delirant procurava moments de diversió molt celebrats. Assistir, estupefactes, a una diatriba plena d’insults per part del catedràtic, el tal Canals contra...Duns Scot! O escoltar a classe un dels seus sequaços, un perla que crec que es deia Forment que vociferava alteradíssim quan l’alumnat reia mentre ell anotava a la pissarra l’escala dels éssers angèlics: «Esto es una verdad cómo un puño!»....en una facultat de Filosofia....

2. Domínguez Ortiz, Antonio: Revista de la Inquisición, 1999, 8: 275-346

3. I ja posats, a qualsevol foraster. Només cal revisar el que les fonts ens mostren sobre l’odi brutal que han despertat sempre a Catalunya els gavatxos....

El racisme a Espanya, 3

 

Segueixo amb la reflexió que em provocà la lectura de l’article de El País que es preguntava sobre l’existència de racisme a Espanya. El que s’hi destaca a continuació és la tesi ja molt consolidada de la naturalesa proteica del fenomen del racisme. Se’ns recorda que l’hostilitat envers l’altre ha pres diverses formes al llarg del temps. El menyspreu que grecs i romans senten per aquells a qui no entenen, aquells que barbotegen, que -probablement amb la mateixa arrel- són bàrbars, a qui Aristòtil considera esclaus per naturalesa, es transforma en l’horror que desperten els salvatges, els homes -si ho són- de la silva, la selva, més endavant. Horror provocat pels salvatges hagin estat vists o no, que és el més freqüent¹. Caldria precisar que no es pot parlar de racisme stricto sensu fins ben entrada l’Edat Moderna. La consideració de l’altre ha consistit essencialment en un ventall d’actituds no massa positives que van des del menysteniment a l’odi. Però la noció falsament biològica de raça aplicada a la humanitat no apareix amb nitidesa fins al segle XVIII. Raça és un concepte que apareix en la ciència biològica, que té la seva utilitat, suposo, en determinats àmbits d’aquest disciplina, però que no és aplicable a l’espècie humana. «El racisme», com recorda l’insigne genetista François Jacob, «no és un concepte biològic». L’autor de l’article no fila tan prim i empra el terme pertot i per a tot, de tal manera que titlla de racisme tota forma de discriminació des de l’antiguitat clàssica fins al nostre temps, reconeixent que «La discriminación racial, en efecto, ha ido mutando a lo largo del tiempo”. Cita així autors com Benjamin Isaac², qui defensa les arrels clàssiques de la ideologia racista tot i reconèixer que no hi havia una teoria racial de base biològica. Considero que aquesta extensió en el temps del terme racista és errònia. Evidentment això no significa cap mena de justificació de les doctrines basades en l’essencialisme (sic.) d’altres temps. Per a il·lustrar-ho amb una analogia senzilla: sempre m’ha semblat clar que Franco no era un feixista -probablement no sabia ni què significava el terme feixisme-, la qual cosa no exonera el seu règim de la seva naturalesa criminal. Altrament dit: l’odi per l’altre és una xacra espantosa sigui racista o no, com Franco fou un assassí tarat, feixista o no³.

Encara més. Aquest ja conegut esquema temporal bàrbar - salvatge - home de raça inferior no és exactament lineal ni unidireccional. Entre els segles XVI i XVII es produí, per causes d’origen divers, amb un gran pes de consideracions de caire teològic, una inversió molt notable de la consideració dels indígenes que havien estat «descoberts» a Amèrica. De la mà del mil·lenarisme present per exemple en la teologia dels predicadors franciscans, per exemple, se’ls considera els bons salvatges, els innocents amb qui reconstruir l’església. Es passa de l’aplicació dels esquemes mentals previs -bàrbar, salvatge- a una construcció conceptual nova que doni raó de la novetat americana, de camí a la posterior noció il·lustrada d’humanitat. És a dir que si més no en l’àmbit de la cultura occidental ha pogut aparèixer una visió positiva de l’altre, excepcional en el seu moment però que amb el temps ha donat, en una concepció del tot laica, un cert resultat. Resulta evident el lligam entre el Bon salvatge mil·lenarista, conseqüència de la decisió política, embolcalla d’arguments teològics, de que els indis són homes, amb l’abstracció il·lustrada del bon salvatge, la concepció rousseauniana de la innocència de l’home natural i la ingènua consideració dels salvatges de la qual ha fet ostentació l’antropologia cultural. Possiblement com a mecanisme de compensació psicològica i moral dels horrors colonials, Occident ha produït un model epistemològic de comprensió de l’altre basat en el relativisme cultural que defensa la cultura dels prèviament menyspreats -i massacrats, en molts casos- salvatges.... Però, com tot model relativista, la seva manca de consistència lògica és clamorosa. En primer lloc no ens permet emetre valoracions de la cultura dels altres precisament perquè és una altra cultura. El final d’aquest trajecte és ja conegut: en el nom del respecte a la cultura aliena es produeix una involuntària però no menys nociva substitució de la taxonomia racial desacreditada per la ciència per una nova compartimentació de la humanitat, entitat que s’esvaeix en la boira de la diversitat cultural. Sobre aquest perill ja advertí en el seu moment Lévy-Strauss que també recordà, amb tota la cautela possible, que el normal -ell emprà el terme «natural», suposo que en aquest sentit, és a dir, per a designar allò que hom troba arreu, en tota cultura estudiada- entre els salvatges, els homes primitius, com es vulgui dir, és sentir hostilitat per les altres tribus, en una gradació que va des del simple menyspreu a l’odi, arribant fins i tot a la negació de la humanitat dels altres. Quantes tribus, de fet, s’auto-denominen amb termes que es poden traduir com a homes, designació que implica l’exclusió dels altres de la humanitat? I en contraposició a aquesta natural tendència a la negació de la comunitat humana la cultura europea produeix la noció d’humanitat universal que no fou però d’aplicació immediata: els mateixos revolucionaris que proclamen la igualtat mantenen la legalitat de l’esclavitud i del tràfic de negres. Però malgrat tot, la noció d’una humanitat única, s’ha imposat contra allò que precisament i amb propietat podem denominar racisme. Tot i que, com el mateix Lévy-Strauss, recordava, aquesta noció ha estat, en temps no massa llunyans, en discussió. Al mateix temps que el pensament de matriu il·lustrada defensava una concepció igualitària de la humanitat, la ciència natural nascuda del mateix impuls produïa una antropologia basada en la distinció racial, resultat tant de l’irracionalisme romàntic defensor de la identitat ètnica, tribal o nacional com de la distorsió del darwinisme⁴.

En els nostre temps només un ignorant o un imbècil pot seguir defensant la tesi de la distinció racial. Però segons aquella molt notablement anti-il·lustrada tendència que es detecta en les ciències socials i que és preeminent en els enfocaments postmodernistes, cal rebutjar una noció com la d’humanitat en tant que construcció imposada per occident. Hi ha qui oblida que només es pot ser relativament relativista. Les conseqüències polítiques d’aquests modes de pensar són lamentables. Ens quedem, per exemple, sense cap autoritat moral per rebutjar les pràctiques innegablement brutals observades en algunes poblacions no occidentals. Si no hi ha una cosa tal com la humanitat ja no cal ni preocupar-se per la moral. No pot haver una moral -que és, ha de ser, per definició, universal- si la única realitat universal és la indefugible, la insuperable distància, la diferència radical. Però al mateix temps es demana el respecte per uns drets humans que es consideren universals. Si apliquem el mateix argument del respecte a la diferència no podem admetre que es postuli una cosa tal. No hi pot haver un dret universal.

1. Sobre la gairebé del tot fictícia concepció medieval del salvatge convé llegir Richard Bernheimer: Wild Men in the Middle Ages a study in art, sentiment, and demonology Harvard University Press, Cambridge, 1952

2.The Invention of Racism in Classical Antiquity, Princeton University Press, 2004

3. En aquest sentit sembla més ajustada l’explicació que ofereix Francisco Bethencourt a Racisms: From the Crusades to the Twentieth Century, Princeton University Press, 2015, que redueix l’abast temporal del fenomen racista: de l’Edat Mitjana, amb el primer gran xoc intercultural -les Creuades- fins ara. Tampoc estic d’acord en qualificar de racisme la discriminació religiosa, per repulsiva que resulti. Ara bé, Bethencourt afina la proposta en localitzar el veritable inici de la persecució racista en els inicis de l’Edat Moderna i en un lloc determinat: l’Espanya dels Reis Catòlics on es du a terme un veritable projecte d’homogeneïtzació ètnica. També resulta convincent la tesi de que només es pot parlar de racisme en presència d’un pla d’explotació o espoli d’alguna minoria.

4. Donem per bona la tesi segons la qual cal diferenciar la teoria de la Selecció Natural proposada per Charles Darwin i el Darwinisme social de Spencer i altres, producte no només del prejudici i determinats postulats ideològics sinó també de la comissió de grollers errors metòdics com ara l’aplicació de conceptes operatius en un domini, en aquest cas la biologia, a un altre, com la història i l’economia, on són inadequats. Però la potència del prejudici no pot ser obliterada: la lectura dels comentaris absolutament infames que el mateix Darwin feu en el seu diari sobre els aborígens de la Terra del Foc en serien prova suficient.

Abans de començar el curs. Els idiotes arriben puntuals

Apuro el darrer dia de vacances. Després de vint-i-sis anys de no poder-ho fer, enguany he gaudit d’un descans laboral gairebé ininterromput des del dia 1 de juliol. Les famoses i em temo que falses vacances de professor. 60 dies d’inactivitat...o d’activitat alternativa. Otium cum dignitate, segons Ciceró. No sobra recordar que el terme primitiu és otium. Negotium és un derivat negatiu, el negoci és la negació de l’oci que, per tant, és l’essencial, allò propi, digne dels humans. Altrament dit, em podria tirar 60 dies més així. Si aquesta afirmació es considera massa desvergonyida, diré, per a consol dels timorats hipòcrites que la trobin digne d’un gandul -la qual cosa és, d’altra banda, del tot exacta- que no he estat fent no res. En primer lloc perquè és molt difícil fer no res...requereix una capacitat budista que encara no tinc. Però tot arriba a qui sap esperar. He llegit, he escoltat molta música, he viatjat i fins i tot he dinat en un restaurant amb estrella Michelin molt sofisticat perdut al Pirineu d’Osca on es fa una versió hipster de la cuina tradicional que inclou una conferència en cadascuna de les parts del menú per part d’una colla d’amables nois i noies plens de piercings i tatuatges que s’adrecen a una taula de persones de més de 60 anys amb el discutible apel·latius de «chicos»...el dinar, per cert, de primera.

Hom podria suposar que aquesta entrada té com a objecte lamentar el final de les vacances. En absolut. El meu estat d’ànim no és aquest. Una característica exclusiva de l’artesania japonesa és incloure de manera voluntària una petit error en l’execució final de l’obra. Per a culminar la sublim perfecció d’un treball, l’artífex inclou un defecte que serveix per a recordar que cap obra humana és perfecta. Sempre es pot, sempre cal millorar. He recordat aquest tret cultural admirable per analogia amb un fet que no és, ni de lluny, admirable. La serenitat en la qual esperava l’inici del curs ha estat enterbolida per l’aparició, no per habitual menys irritant, dels imbècils de guàrdia. N’hi ha en tots els àmbits de l’activitat humana, però els que pul·lulen en el món educatiu són especialment lamentables. Per ordre:

1. El Pais, habitual corifeu de la renovació pedagògica dóna la paraula a una il·luminada que lluny de demanar perdó per la seva part de responsabilitat en la destrucció del sistema educatiu català en tant que membre del Sanedrí, perdó, del Consell escolar de Catalunya, insisteix en la mateixa corrua de bajanades que han bastit el discurs pedagògic que ha servit de coartada ideològica pretesament progressista d’aquest desballestament. Si algú té ganes de plorar, o d’emprenyar-se, pot llegir les seves estupideses aquí:

2. La segona irrupció és la de l'inefable Bona, el super mestre estel·lar. La seva manera inimitable de confondre conceptes bàsics com ara el d’educació amb altres com ara el d’ensenyament s’acompanya d’una visió pseudo hippy de la professió segons la qual els honrats professors que ens esforcem per instruir racionalment els nostres alumnes no valem per a res des del moment en el qual procurem, amb la més ferma, racional i decent intenció, no esdevenir una mena de gurus de pacotilla. Aquesta confusió sobre el que ha de ser un professor és compartida per la pocavergonya del paràgraf anterior. Descolloneu-vos o agafeu un cabreig monumental, és opcional, llegint això:

3. I de remat, Unesco, la institució que des del costat progressista ha anat del bracet del seu revers tenebrós, l’OCDE, alerta de l’alarmant manca d’aspirants a mestre i professor arreu del món. I els sembla sorprenent. De nou, diversió assegurada, aquí:

 

Futbol, cinema i moral: Pasolini VS Bertolucci

 

Ja he manifestat el menyspreu que sento per Bernardo Bertolucci com a artista i, sobre tot, com a persona. Menyspreu és una forma educada de dir-ho. He llegit declaracions seves que em fan pensar que és un imbècil de proporcions abismals i, ara semblaré un passerell, una mala persona. Si algú hi té interès, aquí: hi trobarà els arguments. Una anècdota sobre la que acabo de llegir no fa més que confirmar la meva tesi. El rodatge de la brutal Salò de Pier Paolo Pasolini, -a qui, per contraposició, estimo com a artista i persona- coincidí en el temps amb el de Novecento, la pesadíssima pel·lícula de Bertolucci. Dos al·legats contra el feixisme que hi ha qui va considerar sobrers en el seu moment. Quina vista. Per tal d’amenitzar la feina Pasolini muntà un partit de futbol entre els equips de les dues produccions. Pasolini jugà. Bertolucci, no. Guanyà l’equip del darrer, gràcies pel que sembla a la inclusió en el seu equip de dos futbolistes professionals camuflats de tècnics de rodatge.

Sobra afegir res. Tots els qui hàgiu jugat a alguna cosa en equip ja m’heu entès. Sempre m’ha semblat evident que hom juga com és.

El racisme a Espanya, 2

 

En les anteriors entrades dedicades a la relació -espúria- entre delinqüència i immigració vaig emprar les dades estadístiques que em van semblar més adients per a reforçar el meu argument, que bàsicament sosté que no hi ha correlació entre aquestes dues variables. En el reportatge de El País que comento s’hi inclouen consideracions que reforcen el que dic. Hi ha, sobre tot a Catalunya, un increment notabilíssim de reclusos estrangers, amb un percentatge desorbitat si el comparem amb el total d’estrangers. I també és un fet que el nombre total de delictes disminueix, tot i augmentar la immigració. Però hi ha més:

“También las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado reproducen patrones discriminatorios. Diversos estudios han documentado la existencia de identificaciones policiales basadas en el perfil racial. Según datos de la FRA, el 52% de las personas negras encuestadas en España afirma haber sido detenida o identificada por la policía únicamente por el hecho de ser negra, una cifra superior a la media europea, situada en el 48%.”

I això ho sabíem fins i tot abans de que ens ho confirmin les estadístiques. Hi ha algú que no entengués el memorable gag inicial de “Torrente, el brazo tonto de la ley”? Un llefiscós personatge, de qui se’ns dona a entendre que és policia, es passeja en cotxe per Madrid i observa tota mena de conductes reprovables amb un somriure als llavis, celebrant la diversió dels joves...fins que veu un immigrant magrebí venent llaunes de cervesa. De tot el que ha vist, és, de llarg, la conducta més innòcua. Però salta del cotxe enfurismat i després d’identificar-se com a policia, agredeix el pobre latero i li pren les cerveses. Estos moros....

Elisa García-España, catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Màlaga, de qui es diu que ha investigat extensament el tema, rebutja l’associació:

“Cuando se relaciona migración y delincuencia hay una intención claramente partidista (…) no me cabe la menor duda de que saben que es mentira, o son unos ignorantes de gran categoría. No es debatible”.

La professora García-España atribueix la relació a la propaganda partidista d’extrema dreta. I opina que els seus responsables són o mentiders o extremament ignorants. Jo crec que hi ha una tercera opció, encara més preocupant. Que siguin les dues coses a la vegada. És a dir, que la potència del seu prejudici i la seva estupidesa no els permeti entendre que menteixen. I si no és el seu cas i realment són uns manipuladors tan hàbils, caldria entendre que sí és el dels seus votants.

I afegeix quelcom que no ens costarà d’entendre -i, potser, compartir-: el procès penal, en qualsevol part del món, és selectiu per naturalesa: no s’aplica de forma neutral ni igualitària, sinó que tendeix a centrar-se en determinats grups socials com a principals objectius de control, vigilància i càstig. En aquest marc, els immigrants solen rebre un tracte més sever per part de la policia i la justícia. A aquesta discriminació operativa s’hi afegeixen barreres estructurals, com l’accés limitat a una defensa legal efectiva o la imposició de mesures cautelars més dures, com la presó preventiva.

“Las estadísticas oficiales de delincuencia no reflejan la delincuencia real del país -advierte-. Responden a otros criterios. Las cifras penitenciarias, por ejemplo, no nos dicen tanto sobre quién comete delitos como sobre cuál es la política criminal del Estado”.

Sense dades que donin suport al que diu la professora -tot i que suposo que les té- només podem pensar si ens sembla correcte. No tenim una situació com la dels Estats Units, no hem tingut cap Rodney King ni cap George Floyd. Però sí una Lucrecia Pérez....crec que és una qüestió de freqüència, de quantitat més que de qualitat. Però Marx ja ens deixà ensenyat que l’error dels antics, en concret d’Aristòtil, fou no entendre que una afecta l’altra i a l’inrevés.

La meva experiència m’inclina a estar d’acord si més no en part. Les escasses -no ens enganyem, tenim el menor contacte possible amb immigrants, o, si més no, amb alguna mena d’immigrants- vegades que hi estem ens donen prou indicis al respecte. Un exemple, de primera mà: grups de joves es diverteixen a una plaça de Gràcia. Alguns beuen alcohol, activitat prohibida a Barcelona. La guàrdia municipal s’hi atansa i tria a qui demanar identificació. A l’únic jove que no és caucàsic que està en un dels grups que, oh sorpresa, no està bevent. El noi és filipí, resident legal i estudiant de batxillerat. És l’únic que no és blanc. La meva implicació en l’afer es limità a redactar el plec de descàrrec de la sanció imposada a un dels nois blancs que es va encarar amb la policia i els va retreure el seu criteri de selecció. Acceptava d’antuvi que era impossible que l’ajuntament retirés la denúncia i que el recurs als tribunals seria llarg i incert. Per tant, l’únic consol al meu abast fou redactar un recurs ferotge, incloent observacions sarcàstiques sobre la deplorable sintaxi i ortografia de la denúncia, una curta però insultant explicació sobre el concepte d’ètnia i el significat del terme caucàsic i altres perles que assolien la fita: l’escrit de descàrrec era molt més punible que l’innocent, honorable, nobilíssim enfrontament verbal d’un noi amb la policia. Com que encara no era idiota del tot, la sintaxi i la terminologia emprades feia improbable que els funcionaris de l’ajuntament entenguessin -de fet llegissin- l’escrit. Un cop desestimat el recurs, vaig pagar els 50 euros de multa -50% de descompte per pagament ràpid-. Els pares ens hem de fer càrrec de les pífies dels nens.

CODA: Si n’és de fàcil mentir, manipular. La foto que encapçala aquesta entrada no mostra delinqüents, sinó nois que acaben de ser capturats per la policia un cop han saltat la tanca de Melilla. No han fet res. O encara no ha fet res, no han tingut temps. Però l’he retallada d’un article sobre delinqüència i immigració.

És Espanya un país racista? M'alegro que em faci aquesta pregunta....

 

D’acord amb la seva línia editorial el diari El País publica un reportatge -així diuen- amb el títol: ¿Es España un país racista? de Daniel Soufi. La raó és, segons ells, que “En los últimos tiempos, España se ha enfrentado recurrentemente al debate sobre si debe considerarse un país racista”. Tant de bo, però em sembla que no ha estat així, encara que es pot suposar que no tenim la mateixa concepció del que és o hauria de ser un debat. I com es podia esperar, en acabar la lectura del paper no se’ns dona una resposta massa clara. Per tal de que aquesta indefinició no es faci nosa, recordem ràpidament que ja sabem la resposta: Sí.

El primer dels consultats, un conegut periodista i activista, Moha Gerehou, no en té dubtes. Hi ha racisme i el que cal fer és pensar com erradicar-lo. I carrega contra professors que tot i que considerar-se a si mateixos d’esquerres, reprodueixen l’esquema racista al qual pertanyen. De manera aparentment inevitable, atès que el racisme no estaria vinculat a una o altra ideologia sinó que seria un tret gairebé intrínsec de la nostra societat. Puc estar d’acord amb aquesta tesi, però si aquest racisme estructural és tan «arrelat», no veig com respondre la petició d’eliminar-lo. Aquesta postura és molt més estesa del que es podria creure. Es considera que el racisme és inevitable al mateix temps que es convida a combatre’l. Fa un parell d’anys em va sorprendre de manera molt negativa la postura que es defensava en un nou reglament sobre «Diversitat, igualtat i inclusió» (DEI) dels Colleges de les universitats de Califòrnia¹. Es convidava el professorat a fer autocrítica sobre les seves postures i manifestacions, amb la intenció de superar possibles conductes inadvertidament racistes. Però hi havia una línia que glaça la sang: «tot professor que declari no «ser racista» està «en la negació». I, inevitablement, «Qui afirmi practicar un ensenyament basat en el mèrit no fa altra cosa que reforçar la ideologia dominant». Deixo de banda de moment aquesta conclusió pedagògica, està prou clar què amaga: la confusió persistent entre la lluita per la igualtat i un igualitarisme basat en la rebaixa de l’exigència acadèmica. És un cas clar del desvarieig Woke. Es pretén combatre la lacra del racisme amb una dosi d’intolerància en la mateixa direcció i sentit contrari. I es fa amb la mateixa manca de rigor lògic de les proclames xenòfobes. Una cosa és que tothom estigui afectat de manera fins i tot inadvertida, inconscient, per l’herència racista del seu marc cultural i una altra molt diferent és dir que algú és racista perquè diu que no ho és. Sens diu: si algú declara que no és racista, ho és, està instal·lat en la negació. L’abast d’aquesta mena de posició és vastíssim. I nefast. En el moment en el qual estem costa exposar aquesta reflexió. Hauria d’estar carregant contra la xenofòbia rampant que difon la ultradreta. Però és molt alarmant veure com pensen els qui hauria de considerar que són del meu bàndol. Resulta corprenedora la qualitat profètica d’obres com The Human Stain, de Philip Roth. Vaig glosar aquest seu caràcter d’avís en ocasió del repulsiu linxament de què fou objecte una coneguda figura del món teatral català, a qui es va destruir amb l’altre mètode habitual, l’acusació d’abusos sexuals². I el paral·lelisme no acaba en la comuna intenció de destruir algú titllant-lo de racista o d’assetjador sexual, També es dona en tots dos models el mateix nefast efecte de perjudicar la noblesa de les respectives causes. No sembla una estratègia massa assenyada atacar els qui si més no es declaren contraris a qualsevol mena de discriminació, enlloc de centrar-se en combatre els qui en són partidaris. O potser és que els qui pertanyen a aquests col·lectius «anti» que carreguen contra els professors i altres sospitosos «liberals» heteropatriarcals han arribat inadvertidament a la mateixa conclusió que jo: no paga la pena discutir amb l’enemic. Però discrepem en el vessant pràctic d’aquesta conclusió. Mentre jo crec que el que cal fer és exigir la repressió dels comportaments xenòfobs -o homòfobs...- el progressisme cancel·lador, sigui per una concepció ingènua de la natura humana, segons la qual es pot «educar» els brètols, sigui per covardia pura i dura, prefereix destruir els qui simpatitzen amb ells. I la primera opció, com ja s’ha dit, implica una flagrant contradicció amb allò que ja han descobert, que no té remei.

Com a compensació del punt de vista segons el qual Espanya és un país racista, l’autor del reportatge exhibeix algunes dades:

“Existen organismos, tanto internacionales como nacionales, que estudian el nivel de racismo en distintos países. Según un informe de 2023 de la Agencia de Derechos Fundamentales de la Unión Europea (FRA), el 30% de las personas negras residentes en España afirma haber sufrido discriminación en los últimos cinco años. Esta cifra sitúa a España entre los países con menor prevalencia de discriminación percibida por afrodescendientes en la UE: ocupa el tercer puesto entre los 13 países analizados. Solo Portugal (17%) y Polonia (19%) presentan porcentajes más bajos.”

Som racistes, però hi ha casos pitjors. Un consol immediatament matisat:

“En el plano interno, la xenofobia constituye el principal motivo de delito de odio en España con un peso de entre el 40% y el 45% del total registrado. Esta realidad se refleja en distintos ámbitos de la vida cotidiana. En el mercado del alquiler, por ejemplo, un informe de Provivienda, asociación que defiende el derecho a la vivienda, denuncia la existencia de prácticas discriminatorias sistemáticas: en 2024, el 99% de las agencias inmobiliarias consultadas aceptaron sin reparos las condiciones racistas impuestas por los propietarios.”

Alguna cosa no quadra. Espanya no és un país excessivament racista..segons les estadístiques. Però en el que l’autor denomina distintos ámbitos de la vida cotidiana….

1. Tout professeur qui declare .....a Le Monde diplomàtique

2. The human stain