S’ha discutit molt sobre qui o què imita i què fa de model. Diria que és un trajecte d’anada i tornada; això sí, no sempre amb el mateix nivell. Havia decidit no compartir cap reflexió sobre «l’actualitat» i vomitar en solitari, en silenci. Però potser aquesta excepció mitiga l‘odi africà que no em deixa tranquil.
I. De la vida a l’art
En una de les seves excel·lents, devastadores novel·les ambientades a la València governada per un del exemples més desvergonyits de cleptocràcia que hem pogut veure, crec que és a «Crematorio» o «En la orilla», Rafael Chirbes presenta l’escena d’un «dinar de treball» als afores de València al qual assisteixen polítics i empresaris -de la construcció, òbviament-, al qual el protagonista es veu obligat a assistir si vol tenir alguna «oportunitat de negoci», dit sigui amb el vocabulari saltataulells dels economistes. Sí, són aquest dinars que es fan evidentment entre setmana, que duren tres i quatre hores, on es fumen cigars dels cars i es beu whisky de malta de 30 anys i que acaben, en un gran nombre d’ocasions, en el prostíbul més proper. La presència femenina és per tant, diferida. A aquests dinars no s’hi va amb la dona, i en tot cas si hi ha dones serà després. I no seran les legítimes, suposo que això s’entén.
Ara bé, atès que el gènere dels «dinars de de treball» està molt estès, es poden observar variacions compositives. Una prou abundant: de vegades davant de la paella o de l’arrosset caldós de llamàntol només seuen dues persones. Una és membre del gremi dels mascles amb algun poder. L’altra és la senyora o senyoreta que el senyor s’endurà a llit després del puro i copa preceptius. De manera força convenient des d’un de vista logístic, la senyora sol ser una empleada o aspirant, en un exemple precís del que, emprant de nou el llenguatge econòmic, tant privat de moralitat, podríem denominar economia d’escala. No solament s’explota la dona a la feina, sinó que, se n’extreu una plusvàlua extra d’altres habilitats i parts de l’anatomia. I és que el capitalisme, com diuen els argentins, «no tira puntada sin nudo»....
Val a dir que ni la corrupció ni el costum de tirar-se les subordinades és exclusiu de València, naturalment. Recordo com en una ocasió que dinava a la mítica Fonda Europa sentíem morts de riure una conversa delirant d’una taula propera. Una dona tractava de convèncer un home bastant més vell de que, atesa la magnitud de l’àpat que el senyor s’havia administrat -no és sorprenent la fam que conserven alguns avis?-, i cito, «mejor no te tomes la pastillita...»
II. L’itinerari invers
Com se sol dir, tothom té un passat. I no sol ser massa edificant. En l’impagable vídeo que encapçala aquesta entrada es pot patir la diguem-ne interpretació que perpetra el trio Marengo del tema «Y sólo tu» amb el qual un tal Bacchelli havia representat Espanya al concurs d’Eurovisió, l’any 1981, en qualitat de preseleccionats per a l’edició de 2011. No caldrà glosar el vessant musical de l’assumpte, tampoc estem parlant de Bruckner. No, el que demana un comentari és l’estètica, per dir-ho d’alguna manera, visual del muntatge. El trio en qüestió canta -també per dir-ho així- el seu amor a una dona que es passeja lànguida per una platja sota la se suposa atenta mirada dels tres gamarussos. No seguiré amb la meva anàlisi iconològica. Això ho han de poder llegir els nens. Passo directament a la conclusió. Hi ha alguna connexió entre la putrefacció moral i política i l’horror estètic. No és una hipòtesi, afirmo que existeix. Si més no en alguns llocs, ambients, van de la mà.
