El misteri de PISA, i 6

Segons llegim a la premsa l’honorable Consellera del ram ha proposat la creació d’una comissió d’experts que ens digui el que cal fer:

Hi haurà un coordinador tècnic, dos docents, quatre persones de direccions de centre, tres membres d’entitats pedagògiques, quatre perfils “clau”, un representant de les famílies i un representant del món local. Dels quatre perfils considerats “clau”, tres seran docents jubilats de prestigi i un que col·labori amb l’àmbit universitari de Magisteri.

No té massa sentit discutir la -d’altra banda delirant- composició de la suara dita comissió d’experts. Directors, perfils «clau» (????), dos professors, jubilats, representants de les «entitats» pedagògiques....només falta el Bombero Torero i potser algun pallasso. El que esgarrifa no és la composició d’una aital comissió salvadora sinó el mecanisme mateix.

S’atribueix -probablement de forma espúria- a Napoleó la dita segons la qual si un problema es pot solucionar es soluciona i si no es pot es crea una comissió. Ho digués o no Napoleó, la sentència em sembla considerablement encertada. Afegiria una apreciació perfectament personal, per tant d’escàs o nul valor: Si una cosa no té solució no és un problema. Però el cert és que el desastrós -desastrós, sí, desastrós, no mediocre- resultat de les proves PISA a Catalunya té solució. I des d’un punt de vista estrictament tècnic és relativament senzilla. ES podrien prendre unes poques i elementals mesures:

1. Un moderat retorn a l’ensenyament estructurat. És a dir, una recuperació de la divisió dels ensenyaments en matèries o assignatures que es poden coordinar i impartir amb un plantejament interdisciplinari en els darrers cursos, no en els primers.

2. Un programa d’estudis sensat, amb una gradació de la dificultat i amplada dels estudis que respecti el que sabem sobre el ritme de maduració dels nens. La qual cosa implica establir diversos nivells per edats als qual no s’hauria d’accedir sense haver assolit de manera mínima el nivell anterior. En aquest sentit, ha quedat demostrat que la tradicional «barrera» entre estudis primaris i secundaris al voltant dels tretze anys era essencialment correcta.

3. Un horari lectiu racional, segurament més breu que l’actual, que permetés els nens fer una mínima tasca de repàs personal -els maleïts «deures»...- i tenir una estona considerable de lleure. Més clar: temps per al joc, la vagància i l’avorriment.

4. Un treball intens en les primeres etapes escolars per a garantir dues coses: Que tots els nens que en siguin capaços aprenguin a llegir i que l’abisme entre els nens amb un vocabulari ric i un de paupèrrim es redueixi com abans millor. Més tard dels set anys ja fem tard.

5. Restabliment de l’autoritat docent i de la disciplina a les aules.

No són propostes innovadores. No són complexes ni complicades. Segueixen el principi enunciat per una vell conegut orate que estava al negoci i deia, amb la claredat abassegadora dels pirats, que en educació potser ningú sap què funciona però tothom sap què no funciona.

Tranquils. No es farà res d’això. S’insistirà en les mateixes propostes que ens han conduït a la situació actual. I per al proper mastegot PISA ja trobarem un boc expiatori que no siguin els immigrants o els pobres. Per cert, si a algú encara li interessa que es miri el quadre que encapçalava l’anterior entrada. Es tracta d’una gràfica extreta de l’informe PISA que relaciona renda i resultats acadèmics. Espanya està en la mitjana. No hi ha cap prova de que els mals resultats a PISA estiguin més relacionats amb el nivell de renda a Espanya que en la resta de països. He insistit en la brutal situació de pobresa de centenars de milers de nens catalans. I en el desvergonyiment dels polítics en emprar aquesta dada per a espolsar-se les puces de la responsabilitat de la gestió educativa. Doncs bé. També és una mentida. Els resultats serien gairebé tant desastrosos com són ara sense tants pobres.

El misteri de PISA, 5

 

No creguin que el govern no pensa fer res al respecte. Ja ha anunciat tot un seguit de mesures. I la creació d’una comissió d’experts. Ens podem preguntar qui ha assessorat fins ara les polítiques del Departament...

Les deu mesures

1. Pacte per unes polítiques educatives "resilients", en forma d'acord entre les forces polítiques del Parlament per prendre mesures que durin almenys dos mandats i que tinguin dotació econòmica per "revertir les retallades de fons".

M’abstindré de comentar l’ús de l’adjectiu resilient. En els nostres dies no hi pot haver cap comunicació pública que no inclogui paraules com aquesta, o implementar, inclusió...

Voldria creure que alguna d’aquestes retallades de fons a revertir forma part de les que es van aplicar al professorat a partir del 2008 i que encara estan vigents (A Catalunya, no així a la resta de l’estat). Aquesta mesura em suscita dubtes més profunds, en concret dos: la intenció de formalitzar un pacte que inclou mesures és una mesura? Un govern, ell solet, no pot revertir les retallades que ha aplicat ell mateix? Largo me lo fiáis, Sancho....

2. Treballar conjuntament amb les entitats i la comunitat educativa per millorar la inclusió dels alumnes vulnerables. Es tindran en compte les conclusions de la comissió d'estudi sobre el desplegament d'un sistema educatiu inclusiu constituïda el 2021.

Això no ho haurien d’estar fent ja ara? Hem de creure que es farà? La comissió sobre el tema -tornarem, em temo, sobre el tema de les comissions- es va crear el 2021.....Largo.......L’al·lusió a les entitats, subterfugi del pervers mecanisme consistent en encolomar serveis socials que hauria de prestat l’estat a organitzacions privades, té un aire misteriós molt amè. Les «entitats», ja vaig dir que la solució requeria l’agent Mulder...

Un apunt personal: l’expressió comunitat educativa em recorda sense remei al Sindicato Vertical. La reunió de sectors que poden tenir interessos contraposats en una única estructura per a desactivar-los.

3. Pacte amb el món local per aconseguir una educació a 0-3 universal i gratuïta, amb acords concrets i compromisos econòmics.

Una altra fal·làcia. Si l’estat decideix que cal una educació universal -o sigui obligatòria...- quina responsabilitat pertoca als ajuntaments (aquest esotèric món local esmentat)?

4. Pacte per una educació a temps complet, com fa Portugal, que serveixi per enriquir els alumnes amb activitats extraescolars amb valor curricular.

Més pactes amb ves a saber qui (més entitats) per a una educació a temps complet. Fins quina hora és això? Jornada Intensiva, dáte por jodida.

Dit de passada: ja som un dels països on la canalla es tira més hores fosa de casa, amb més hores de, estava a punt de dir classe però no és més que permanència, a l’escola. No sembla que castigar-los amb més hores del que pugui ser una activitat extraescolar amb valor curricular» (sic.) sigui una ocurrència massa brillant. També aprecio el sarcasme quan tota aquesta colla d’experts solen blasmar els deures com a cosa diabòlica. Però ens apropem a la veritat. Deures no, que els fan a casa, encara ens emprenyarien. No, millor més hores al centre escolar, i per a compensar que durant el temps lectiu no foten ni brot, més temps lectiu disfressat. Pobres nens catalans, entre pares, experts i polítics estan apanyats.

Cal però destacar la novetat: El model ja no és Finlàndia, és Portugal. Sí, just ara que han tombat les sensates mesures del ministre Crato i han tornat a la innovació pedagocràtica. De traca i mocador. Per la propera crisi proposo seguir el model de Krypton.

5. Millora de la formació dels docents amb un canvi en el pla d'estudis del grau universitari. "Portar a les facultats allò que es treballa als centres escolars", ha dit Simó.

Per fi! Encara no havíem tret el mantra! La formació dels docents. Però la Consellera s’ha superat, ha millorat l’astracanada. La millora passa per portar el que es treballa als centres escolars a les facultats. Els mateixos centres on estudien els alumnes que han obtingut aquest pèssims resultats? Segur?

6. Acord de país per impulsar una nova agència d'avaluació del sistema educatiu, així com potenciar les polítiques educatives i la recerca educativa, tal com recull la Llei d’Educació de Catalunya.

També hi haurà canvis de fons en el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu.

Consideració prèvia. Quan els nostres polítics diuen que una llei, un pacte, etc, són «de país» volen dir que són molt importants? Perquè sempre havia pesant que una llei promulgada o un pacte qualssevol eren d’aplicació aquí, no pas per exemple a Zimbabwe (per a sort dels seus habitants).

La famosa Agència anunciada des de la promulgació de la LEC? O és una altra? Des que es va proposar, fa una pila d’anys, ja es va recordar als genis del Departament que la forma en al qual es pensava posar en marxa aquest invent tenia un defecte de base colossal. Si no és una organisme separat del que estableix els programes, estem davant d’un cas típic de jutge i part. No passa res. 10 anys més. Largo.....

7. Millora del model d'acollida, basant-se en el pla pilot d'aules d'acollida a l'ESO que s'està fent en centres de Barcelona i que el curs que ve es vol exportar a la resta del país. Es dotarà de reforços les aules d’acollida a partir del curs 2024-2025 i es faran canvis en la formació continuada del català.

És el mateix Consorci que ha eliminat un munt d’aules i hi n’ha retallat la dotació de personal? Com que estem analitzant un text esotèric, podem suposar que és un altre.

8. Intensificació dels programes de lectura i matemàtiques que fan servir escoles i instituts per assegurar els "bàsics": focalitzar en la comprensió lectora i les matemàtiques canviant la manera d'ensenyar, si cal, i fent tutories individuals als centres que ho requereixin.

Hom suposa que les mesures que estem comentant tenen com a objectiu la millora dels resultats acadèmics. Aquesta -la vuitena de deu!- És la primera que parla del tema. I gairebé seria millor que no hi fos. És difícil no patir una isquèmia llegint aquestes parides. Els resultats en comprensió lectora publicats fa uns mesos i els de matemàtiques obtinguts a PISA són demolidors. Tot i així volem intensificar els programes que han conduït a aquest resultat?

Però on la Consellera em toca la fibra és en la proposta de canviar la forma d’ensenyar...Sempre he pensat que la tesi segons la qual un conseller, ministre...ha de ser un expert en l’àrea que gestiona és, com a mínim, discutible. I cal dir que alguna experiència al respecte ens indica el seu perill. Mai he participat en el conegut joc «Aquest és el pitjor conseller que hem tingut» perquè no es pot guanyar: Laporte, Gil, Pujals, Maragall, Rigau, Bargalló, Cid, Cambray...un veritable All Star. No veig la diferència en el nivell de destrucció produïda pels que eren del gremi i els que no. Ara bé com a mínim haurien de tenir algun adlàter, ajudant, mamporrero o com ho vulguem dir que els ajudés a no pixar massa fora del test. Canviar la forma d’ensenyar...i què hem estat fent, senyora? Més innovació, més programes, més comprensivitat, més inclusió, més projectes, més competències? Aquesta passió pel canvi gratuït està tan arrelada en el nostre país que ningú no sembla massa sorprès quan ens diuen que tenim una gran tradició d’innovació educativa. Els qui creguin que cal considerar que la regla fonamental del raonament és el principi de no contradicció són uns fachas.

9. Pla de reducció de l'abandonament escolar per arribar al nivell europeu, entorn del 10%.

Això serà fàcil. Mitjançant l’aprovat per junts i el famós asterisc ja hem avançat. Podem regalar el títol de l’ESO a més gent. Només cal recordar el mecanisme, provat amb èxit l’avaluació final del curs 2019-2020. Van aprovar l’ESO algunes papereres.

10. Pla d'educació afectivosexual i de prevenció i lluita contra l'assetjament escolar.

Que no falti. El petit fet sense importància de que tanta mediació, tant expedient de reparació emocional dels agressors i la resta de mecanismes que impedeixen la sanció dels alumnes «disruptius» -tradueixo, en català en diem malparits- estigui produint una generació d’agressors masclistes no ens ha de fer perdre la il·lusió.