Podem suposar que la causa del desastre que admet la Consellera és la indicada, el baix nivell de la renda de moltes famílies, no serà corregida. Segons IDESCAT1, el 28,6% dels infants de Catalunya estan en risc de pobresa. Sobta la precisió, i sobre tot la xifra. Gairebé 3 de cada 10 nens.....400.000 nens.....Hòstia puta.... I a més se’ns adverteix de que és un fet que es cronifica. En realitat és pitjor, augmenta, malgrat la decisió -obligada- de molts joves de no tenir fills perquè no s’ho poden permetre. L’any 2008 era un 18,5, el 2010, un 23,8. Entre 2003 i 2010 va governar el Tristpartit. A final d’aquell any accedeix al govern Artur Mas. Sigui quina sigui l’orientació ideològica del govern, els resultats són prou homogenis. Si provem de ser una mica equànimes recordarem que a l’invent del govern PSC-ERC-IU li va esclatar a la cara la crisi financera i que el posterior govern de CiU va aplicar l’austericidi de la mà del PP. Sigui per la via de la malaptesa, de la purga neoliberal, o de la combinació de totes dues, el resultat és el mateix. Allò que tècnicament es designa com a fam de la llarga. No ens hauria de sorprendre, per tant, que llevat d’una tímida i vaga demanda de més «recursos» per part del partits de l’esquerra, demanda que ja fa temps que no és més que un mer formulisme, el tema de la pobresa infantil, tot i ser reconegut com a factor explicatiu dels mals resultats acadèmics, no aparegui en els debats al respecte.
Per no estendre’m més, i en aplicació d’un dels principis d’aquest Blog, no provaré de dir el que ja ha estat dit i millor dit. En el seu comentari al llibre Devaluación contínua2 del professor Navarra, el docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Jordi Ramírez destacava que Navarra explica amb molt encert que l’escola no pot resoldre els problemes que no són propis de l’escola. I hi diu amb claredat: «Si de vint alumnes cap no esmorza, no hi ha cap pràctica educativa que pugui ser de gaire profit.». Res a afegir. En el llunyà mes d’octubre de 2022, vaig dedicar una sèrie d’entrades a l’equívoc concepte d’«utilitat» aplicat a l’educació. Intentava posar al descobert la inadequació de l’alternativa entre un ensenyament inspirat en la Il·lustració, dirigit a la formació espiritual de l’alumnat i un ensenyament merament «tècnic» pensat en termes de pura capacitació laboral i professional. En la darrera d’aquestes entrades recordava una de tantes coses que vaig aprendre del meu pare: era el seu parer, molt brechtià segons el professor Ramírez3, que la moral comença en els 2000 euros al mes. Fàcil analogia: l’educació, com l’ètica, és un luxe per a qui té l’estomac buit. I encara que l’escola sí pot fer alguna cosa que ajudi l’alumnat a prosperar socialment i econòmica -una escola seriosa, no el model demencial que patim en el nostre temps- no pot corregir les condicions materials d’inici. No els podem treure de pobres. I tampoc no seria la nostra feina. Potser, en canvi, sí afectaria la tasca dels governants, de qui podem suposar que tenen alguna, mínima si es vol, responsabilitat en aquest camp.
1. Totes les dades, aquí: Població en risc de pobresa o exclusió social. La taxa total de població en risc de «pobresa o exclusió social» és el 24,7%.
Navarra Ordoño, Andreu, Devaluación continua, informe urgente sobre alumnos y profesores de secundaria;Tusquets Editores, Barcelona 2019
3. En aquell context esqueia el comentari que em feu Jordi, tot recordant Brecht: Erst kommt das Fressen. Dann kommt die Moral, (primer ve menjar, després la moral)
El text sencer aquí: Darrera nota sobre la "utilitat"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada