El misteri de PISA, i 6

Segons llegim a la premsa l’honorable Consellera del ram ha proposat la creació d’una comissió d’experts que ens digui el que cal fer:

Hi haurà un coordinador tècnic, dos docents, quatre persones de direccions de centre, tres membres d’entitats pedagògiques, quatre perfils “clau”, un representant de les famílies i un representant del món local. Dels quatre perfils considerats “clau”, tres seran docents jubilats de prestigi i un que col·labori amb l’àmbit universitari de Magisteri.

No té massa sentit discutir la -d’altra banda delirant- composició de la suara dita comissió d’experts. Directors, perfils «clau» (????), dos professors, jubilats, representants de les «entitats» pedagògiques....només falta el Bombero Torero i potser algun pallasso. El que esgarrifa no és la composició d’una aital comissió salvadora sinó el mecanisme mateix.

S’atribueix -probablement de forma espúria- a Napoleó la dita segons la qual si un problema es pot solucionar es soluciona i si no es pot es crea una comissió. Ho digués o no Napoleó, la sentència em sembla considerablement encertada. Afegiria una apreciació perfectament personal, per tant d’escàs o nul valor: Si una cosa no té solució no és un problema. Però el cert és que el desastrós -desastrós, sí, desastrós, no mediocre- resultat de les proves PISA a Catalunya té solució. I des d’un punt de vista estrictament tècnic és relativament senzilla. ES podrien prendre unes poques i elementals mesures:

1. Un moderat retorn a l’ensenyament estructurat. És a dir, una recuperació de la divisió dels ensenyaments en matèries o assignatures que es poden coordinar i impartir amb un plantejament interdisciplinari en els darrers cursos, no en els primers.

2. Un programa d’estudis sensat, amb una gradació de la dificultat i amplada dels estudis que respecti el que sabem sobre el ritme de maduració dels nens. La qual cosa implica establir diversos nivells per edats als qual no s’hauria d’accedir sense haver assolit de manera mínima el nivell anterior. En aquest sentit, ha quedat demostrat que la tradicional «barrera» entre estudis primaris i secundaris al voltant dels tretze anys era essencialment correcta.

3. Un horari lectiu racional, segurament més breu que l’actual, que permetés els nens fer una mínima tasca de repàs personal -els maleïts «deures»...- i tenir una estona considerable de lleure. Més clar: temps per al joc, la vagància i l’avorriment.

4. Un treball intens en les primeres etapes escolars per a garantir dues coses: Que tots els nens que en siguin capaços aprenguin a llegir i que l’abisme entre els nens amb un vocabulari ric i un de paupèrrim es redueixi com abans millor. Més tard dels set anys ja fem tard.

5. Restabliment de l’autoritat docent i de la disciplina a les aules.

No són propostes innovadores. No són complexes ni complicades. Segueixen el principi enunciat per una vell conegut orate que estava al negoci i deia, amb la claredat abassegadora dels pirats, que en educació potser ningú sap què funciona però tothom sap què no funciona.

Tranquils. No es farà res d’això. S’insistirà en les mateixes propostes que ens han conduït a la situació actual. I per al proper mastegot PISA ja trobarem un boc expiatori que no siguin els immigrants o els pobres. Per cert, si a algú encara li interessa que es miri el quadre que encapçalava l’anterior entrada. Es tracta d’una gràfica extreta de l’informe PISA que relaciona renda i resultats acadèmics. Espanya està en la mitjana. No hi ha cap prova de que els mals resultats a PISA estiguin més relacionats amb el nivell de renda a Espanya que en la resta de països. He insistit en la brutal situació de pobresa de centenars de milers de nens catalans. I en el desvergonyiment dels polítics en emprar aquesta dada per a espolsar-se les puces de la responsabilitat de la gestió educativa. Doncs bé. També és una mentida. Els resultats serien gairebé tant desastrosos com són ara sense tants pobres.