Por, valor i educació, 11

 

 

 Tècnica, coneixement i virtut

La manca d’acord entre Nícies i Laques farà que Lisis demani l’arbitratge de Sòcrates, qui pregunta tots dos pares si faran cas de la majoria dels presents o bé si, per exemple, fos el cas que s’estigués decidint sobre la preparació física dels nois no farien més aviat cas d’aquell qui millor preparat està, de qui ha après amb algú que en sabia: en concret demana si creurien els presents o algú que hagués estudiat i practicat amb un bon παιδωtriba, un bon mestre de gimnàstica. És a dir, si cal escoltar qui ha rebut un ensenyament per part d’un expert, des de o segons ἐπιστήμη, és a dir, d’algú que sap. Cal retenir que el terme apareix al text. Se sol considerar que la noció d’ἐπιστήμη ha de ser reservada a un pla pretesament superior de coneixement teorètic, però Plató denomina també així un saber tècnic pretesament inferior. En conseqüència, la relació entre el subjecte posseïdor d’un saber i aquest saber, de la mena que sigui, rep, en aquest diàleg si més no, el mateix nom. És molt més problemàtica l’oscil·lació terminològica que trobem en altres diàlegs entre ἐπιστήμη i Φρόνησις. Un exemple notable es dona al Fedó, on el procés que l’ànima experimenta quan es capaç d’examinar separada del cos (79d), en un acte purament intel·lectual, de raonament de la intel·ligència -διάνοια logismὦ (79a)- allò que és pur, sempre existent, immortal i immutable amb el que té parentiu, que podem inferir que són les idees, és denominat Φρόνησις. En la seva traducció catalana¹ Olives trasllada ἐπιστήμη i derivats com tenir una noció i Φρόνησις com coneixement. Però la diferència no sembla massa clara. És possible, d’una banda, que la reserva del terme ἐπιστήμη per al vocabulari epistemològic i Φρόνησις per al discurs ètic derivi de la distinció aristotèlica entre virtut ètica i dianoètica. Però el text platònic ja hi apuntaria? Com observa K.Dorter, al Fedó:

“…...the proper equivalence for virtue, is not knowledge, therefore, but wisdom. Which involves not only knowledge but also the subordination of our lower desires to the rational.”

posició que, segons Dorter, mostra que la tesi segons la qual Plató sempre va seguir la equivalència socràtica entre virtut i coneixement, el famós intel·lectualisme, no és, si més no al Fedó, el cas².

I també és possible que la relació entre els dos conceptes sigui més complexa. Tornant al Laques, convé destacar també, de passada, que Plató no contempla en cap cas alguna cosa així com la possibilitat de l’autodidactisme. Hom aprèn perquè hi ha qui li ensenya. La discussió gira al voltant, precisament, de la figura del qui ensenya, perquè té un saber, una ἐπιστήμη, un saber tècnic però també moral. Perquè allò que s’ha d’aprendre, el valor, és una ἀρετή, una excel·lència de l’ànima, una qualitat moral que si no volem denominar espiritual perquè ens sembla un terme superat, podem dir que és mental, que pot sonar més contemporani. I fins i tot, i aquesta és una notable paradoxa a la qual ens condueix el psicologisme ambiental que tot ho contamina, podem dir que és una qualitat psíquica....de la psicή, o anímica, de l’ànima, que reapareix sota del segrest semàntic del llenguatge de la tradició filosòfica que ha perpetrat una malentesa modernitat.

Quan es proposa la intervenció de Sòcrates, Nícies adverteix que si aquesta es produeix seran ells els examinats. Aquesta advertiment, no gaire amistós, és, en canvi, del tot encertat (encertat, que està en el cert). D’una banda és una referència a l’habitual demanda socràtica d’examen i de l’altra és un avís del que succeirà en el diàleg. L’aprenentatge profitós té com a condició de possibilitat la validació dels qui estan a càrrec de l’ensenyament proposat com a útil. Si són veritables experts, són allò que diuen ser, saben el que diuen saber i allò que saben és útil.

Sòcrates preguntarà si algú dels presents serà digne de la consideració ja demanada, si sabrà el que cal per a ser seguit: 

Eἶ tiς ἆρα ήmωn tecnikός περὶ psicής θerapeian kaὶ oὶός te kalως touto θerapeusai, kaὶ otω didaskaloi agaθoi gegόnasi toutou, skepteon.                      

                                                                                                                                                                                                                     LAKES, 185e

És a dir, més o menys:

"Així doncs cal cercar d’entre nosaltres aquell que és un tècnic en la cura de l’ànima, té capacitat d’ocupar-se’n i ha tingut bons mestres en això."

Si serà un bon mestre que proveirà un bon ensenyament que millori l’ànima, un Tecnikός περὶ psicής terapeian (185e). Literalment, un tècnic de la cura de l’ànima. Un tècnic. I aquella separació -per a nosaltres, els postmoderns o tardo-moderns...- de tècnica i virtut que he estat comentant en les anteriors entrades es mostra aquí amb tota claredat. Se’ns fa estrany el complex tècnic-saber-ànima, ens pertorba que es denomini així algú que pot ser mestre en la cura de l’ànima³. Una prova. Una mostra d’aquesta dislocació contemporània de tècnica i moral. En la seva d’altra banda inobjectable traducció al castellà, Carlos García Gual anota, en aquest moment i de manera que sembla més una disculpa que un aclariment, el següent:

“Utilizo, generalmente, la palabra «técnico» para traducir el término griego tecnikός («experto», «especialista») que designa al profesional que domina una τέχνη («arte», «oficio»), basada en una ἐπιστήμη o «saber» científico determinado”⁴

I com hauria de traduir el terme si no així?⁵.

1. Plató, Fedó, Diàlegs VII, a Escriptors grecs, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1962/2009.

2. Plato’s Phaedo. An interpretation, University of Toronto Press, 1982, nota 21, pp.207-208.

3. Encara que no sigui un tema central al diàleg, apareix el conegut retret platònic a la vinculació de l’aprenentatge i els diners. Amb la seva habitual ironia, Sòcrates admet que ell no ho pot ser perquè no ha tingut mai prou diners per a pagar les lliçons dels sofistes, els únics que li asseguraven que el convertirien en un home kalόν te kagaθόν, honest i bo (286c).

4. Platón, Diálogos I, Gredos, Madrid, 1981, nota a 184a, p.459.

5. Una mica menys honesta sembla la solució de Crexells, que tradueix tecnikός per entès ...

A: Plató, Defensa de Sòcrates, Critó, Eutífron, Laques, Escriptors grecs. Fundació Bernat Metge, Barcelona 1931/2009.