La reflexió de l’anterior entrada al voltant d’una possible relació entre l’expertesa en la guerra i alguna forma d’elevació espiritual és, me n’adono, insuficient, problemàtica, i pot semblar una apologia sense justificació. Caldrà tornar-hi. Però cal prèviament ampliar el focus cap a la consideració de l’expert, del tècnic, en general, i la seva -hipotètica- relació amb la virtut. Hi ha una aparent dificultat en vincular l’àmbit de l’expertesa tècnica i el del creixement moral en una cultura que els ha dissociat.
Tècnics inhumans, homes de lletres ignorants
Un dels trets més catastròfics de la nostra tradició educativa és la divisió entre lletres i ciències, originada probablement a l’edat mitjana, quan els estudis de les Scholae ja es dividien en Trivium (Gramàtica, Dialèctica i Retòrica) i Quadrivium (Aritmètica, Geometria, Astronomia i Música). Però entenc com a un error la progressiva separació que es va anar establint: els estudiants medievals cursaven tots dos programes. L’exponencial creixement dels coneixements disponibles que s’ha produït d’ençà la revolució científica fa inevitable la seva compartimentació en més i més especialitats. Tot i així, seguiria essent possible un programa d’estudis amb el qual els estudiants assolissin una base comuna, mínima si es vol però sòlida, en els dos grans àmbits de la cultura occidental, el de la ciència natural i el de les ciències socials i les humanitats. I per tal d’evitar la dissolució, el col·lapse de la nostra cultura, aquesta base comuna sembla imprescindible. Però em temo que avancem en sentit oposat. Cada cop es separen abans els estudis, de tal manera que des de ben aviat el sistema educatiu -si més no el nostre- malda per produir, d’una banda, tècnics illetrats i, de l’altra, pseudo-humanistes incapaços de resoldre una equació de primer grau. Mentre el sistema productiu encara demanda tècnics en les ciències formals i naturals, sembla que els qui han estudiat ciències socials i disciplines humanístiques ja no serveixen per a res, si no és que es constitueixen en pobres imitacions dels tècnics «de ciències». En els instituts catalans, sempre tan innovadors, aquesta tendència està molt avançada. El Batxillerat «social» i l’«humanístic» en menor mesura, han esdevingut el refugi dels fugitius de les matemàtiques i, si hem de creure el testimoni dels estudiants mateixos, dels ganduls i els inútils1. La revenja dels humanistes ha consistit en tornar l’esguard de menyspreu als qui s’han format en ciències, considerant-los poc més que una colla de bàrbars mancats d’una veritable educació superior, formats en un saber si més no amoral.
La legió dels experts
En paral·lel a la conversió de l’estat democràtic en un règim merament demoscòpic, hem vist com el que seria desitjable, la consideració per part del governants del punt de vista de la ciència, ha degenerat en un mer brandar informes i estudis fets a mida del poder de torn per una munió aparentment inesgotable d’experts que són capaços de legitimar les decisions d’aquest poder, o de qualsevol altre. L’estat pericial2. Així, el desprestigi moral dels tècnics es veu acompanyat per la sospita sobre la solvència intel·lectual i ètica dels experts. Dit de passada, l’equiparació que fa el públic de les opinions entenimentades i les imbecil·litats més clamoroses és en part conseqüència d’aquest fenomen. La proliferació d’opinadors auto-presentats com a experts o la constant al·lusió a ells per part de polítics, periodistes i altres membres dilectes del multitudinari grup dels dispensadors de foscor redueix la figura al nivell epistemològic de l’astrologia, l’endevinació i altres arts que de manera inaudita tenen encara -o potser més que mai- qui les escolti.
La relació entre tècnica o expertesa i virtut moral es presenta, per tant, com a sospitosa. Ho demostra el fet que existeixi una considerable producció teòrica al voltant de l’ètica de la praxi científica, com si aquesta separació impostada de la tècnica i la moral ja hagués estat acceptada pels mateixos tècnics i científics, que semblen necessitar una construcció ètica pròpia. Caldria tenir molt clar que aquesta manera de pensar o de procedir ens condueix a la catàstrofe moral. Si hi ha alguna cosa com una ètica ha de ser universal. O potser sóc massa kantià.
Però sobreviu un efecte semàntic curiosíssim. El sentit atribuït al terme virtut que, desproveït de qualsevol relació amb el seu origen en el vocabulari moral, designa una qualitat o capacitat positiva en qualsevol àmbit. Així, quan algú sap com fer diners, és un virtuós de les finances o, si juga molt bé al futbol, és un virtuós de la pilota. Hi ha un romanent de la relació entre ἀρετή i τέχνη. Perquè la separació entre la tècnica i la virtut es dona ara i aquí, però ni sempre ha estat així, ni era així entre els grecs ni té perquè ser-ho si és possible una determinada purificació dels termes, dels conceptes.
1. Insisteixo. Això ho diuen els alumnes de batxillerat, no jo. I sempre atents a les necessitats de la clientela, les autoritats educatives estatals ja han dissenyat un model nou de batxillerat « general» encara més bàsic que els actuals, una mena de cinquè d’ESO per a aquest segment del mercat. Engendre que servirà per a poder allargar l’estada d’uns quants indocumentats als instituts fins als 18 anys.
2. Manllevo la terminologia del docte professor, músic i amic -no necessàriament en aquest ordre- Ferran Sáez. Veure: El crepuscle de la democràcia, llibres a l’abast, Edicions 62, Barcelona, 1999
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada