Por. valor i educació, 9

 

1. Guerra i virtut?

Com pot haver alguna vinculació entre l’aprenentatge d’una disciplina l’objectiu de la qual és administrar la mort a altre éssers vius, fins i tot a altres éssers humans, i l’adquisició d’alguna mena de millora de l’ànima?

Aquesta és una pregunta del tot pertinent en l’àmbit d’una societat moderna que vincula els seus valors de manera més o menys directa a la Il·lustració, si més no aparentment. Considerem la violència i la seva pràctica organitzada, la guerra, com a mals gairebé absoluts que cal erradicar. I fem bé. Una altra cosa seria quants de nosaltres creiem això veritablement i amb quina fermesa. En el meu cas considero un ideal irrenunciable la pau perpètua demanada per Kant, però el meu pessimisme antropològic el veu lluny. I per aquesta raó comparteixo el desencantat punt de vista expressat pel gran Yves Montand¹, quan definí pacifista com un xai que creu que els llops s’han tornat vegetarians.

Però el Laques fou escrit a l’Atenes del segle IV a. C. I els seus personatges no s’estranyen de la relació entre l’exercici de les armes i el perfeccionament moral. La consciència de la distància històrica i cultural és un principi hermenèutic tan elemental com essencial. El manteniment de l’adequat respecte a la distància és el mitjà que fa possible copsar tan el que no té sentit per a nosaltres per aliè, com, inversament, allò que és igual per a nosaltres, allò universal. Els atenesos del segle IV a. C. discuteixen sobre la conveniència d’aprendre a usar armes amb l’objectiu no només de ser millors guerrers, sinó millors homes. Però no troben sorprenent el debat. I la convicció de que la relació és possible es dona en temps i cultures d’arreu. En una societat tan llunyana com la japonesa del segle XVII, per exemple, no es té cap dubte al respecte. Societat que tampoc seria un model tan distant de la cultura micènica precedent a l’època del diàleg. La πόλις en la que viuen Nícies Laques i Sòcrates, ha estat, uns segles abans, una societat estamental governada per una casta guerrera. Una societat de guerrers opressors i de pagesos oprimits. Sí. Falten els filòsofs-reis. Qui tenia el poder a la πόλις del 1100 a. C. o al Japó del 1600 no era cap casta de savis. Era un grup de brutals guerrers. De botxins. I en aquest joc entre la llunyania i la proximitat una narració de la tradició japonesa sembla útil per a il·luminar la qüestió. Ens ha arribat de diferents fonts de les quals es fa ressò una obra accessible a occident, el relat de l’experiència d’un europeu al Japó a principis del segle XX, Eugen Herrigel, qui recull la història al final del llibre². Herrigel narra la seva instrucció en l’art del弓道 (Kyudo), el tir amb arc, on aprèn que la tècnica marcial no és un fi en si mateix. Tot i que la finalitat original de la tècnica és, òbviament, assolir la destresa en l’ús de l’arc en el camp de batalla, la seva pràctica ha esdevingut un mitjà de perfeccionament espiritual, vinculat a la pràctica del 禅 (Zen), la, literalment, meditació en silenci. La història que Herrigel recull té com a protagonista 柳生宗矩 (Yagyu Munenori) també conegut com a但馬守 (Tajima no kami), possiblement el més gran expert en l’ús del 刀 (katana), del sabre japonès de l’època. En una ocasió un jove de la casta dominant se li adreça per a demanar-li ser el seu deixeble. El mestre li demana, com a condició per a establir una correcta relació mestre-alumne, que li digui quina o quines arts ja domina. El jove aspirant nega posseir cap destresa. Val a dir que això és perfectament possible, no tots els membres de la casta dels 侍 (samurai) eren 武士 (bushi) guerrers. Davant de la insistència del mestre, el jove reconeix que, des de ben petit, ha estat ensinistrat en el domini de la por a la mort i que, ara, ja no sent cap temor. I aleshores el mestre respon que, si és així, què és el que vol aprendre amb ell. Si ja saps morir, aprendre a matar fretura de sentit.

Una altre referència pot ajudar. El nostre rebuig per la guerra, plenament compartit, no ha de distorsionar la nostra comprensió del que llegim en un text remot, distant des del punt de vista històric i cultural. L’epitafi d’Èsquil no al·ludeix a les seves grans victòries en els certàmens tràgics. Diu:

Αἰσχύλον Εὐφορίωνος Ἀθηναῖον τόδε κεύθει ‘

μνῆμα καταφθίμενον πυροφόροιο Γέλας·

ἀλκὴν δ’ εὐδόκιμον Μαραθώνιον ἄλσος ἂν εἴποι,

καὶ βαρυχαιτήεις Μῆδος ἐπιστάμενος.

O sigui, més o menys:

Aquesta tomba amaga Èsquil, fill d'Euforió,
Atenès, mort a Gela, la rica en blat.
Del seu valor que parli el famós bosc de Marató,
i el Mede de llarga cabellera, que bé l'ha provat.

Èsquil volgué ser recordat com a guerrer, no com a poeta. Va estar a Marató.

1. En una ja llunyana nota sobre la «defensa personal» vaig fer esment de la frase i d’un dels molts motius de la meva admiració pel personatge: Legítima defensa, 7

2. Eugen Herrigel, Zen in der Kunst des Bogenschiessens Fischer Scherz, Frankfurt, 2003. Hi ha traducció castellana i catalana, per exemple. El zen i l’art del tir amb arc, Angle Editorial, Barcelona 2021