Com deia en la presentació d’una anterior entrada, què passa si, en demanar el parer dels experts, apareix la dissensió? En una situació ideal, aquesta possibilitat no hauria d’existir. Però és el cas, fins i tot en contextos pretesament regits per la ciència. Si és així, l’oposició entre saber i opinió esdevé problemàtica. La diversitat de les opinions és del tot coherent, és intel·ligible. Però com entendre la diversitat de les opinions dels experts? I sobre tot, perquè és tan important?
Petit excursus. Els experts educatius
El docte professor i amic Joan Nonell -no necessàriament en aquest ordre- a qui ja vaig assenyalar com el culpable de la meva insistència en la lectura del Laques, té la gentilesa del tot immerescuda de citar elogiosament aquella entrada d’aquest blog que ja tenia com a tema la noció d’expert en la seva brillant anàlisi de la figura de l’expert educatiu. El seu escrit opera filosòficament, platònica. No consisteix en una mera diatriba -que seria perfectament possible i justificada- sinó que la pura consideració racional de la figura ens la desvela en la seva iniquitat pregona. És norma d’aquest blog no dir el que altres ja han dit i de millor manera de la que jo seria capaç. Em limito per tant a indicar la conveniència de llegir el que diu, aquí: Experts, virtut i educació, afegint només que el desastrós efecte dels experts educatius contemporanis en la institució escolar és possible precisament per la seva pretesa exterioritat. Dit més clarament, com he repetit sempre que se m’ha preguntat sobre el tema, un expert en educació és algú que mai ha trepitjat una aula o que mai tornarà a trepitjar-la.
L’opinió dels experts...sobre altres experts
Al Laques es produeix una divergència de la resposta dels experts que opinen sobre altres -pretesos- experts. Més endavant també aquests experts seran objecte d’impugnació per part de Sòcrates. Anem al cas: Nícies advoca per l’aprenentatge de la tècnica de l’ús de les armes coneguda per ὁπλομαχία mentre que Laques discrepa i desacredita tan la tècnica mateixa com la persona que es presenta com a experta. Cal retenir la naturalesa dual de l’objecció. No és vàlida ni la tècnica ni el mestre que l’ensenya. Una tècnica podria valer però no el que es presenta com a mestre. Però si la tècnica no val, el pretès mestre és un farsant. És a dir, pot haver un fals mestre d’una tècnica real, digna de ser apresa, però no a l’inrevés. Un expert veritable ensenya un saber veritable.
Una discussió sobre tècnica i moral
En una lectura que es voldria humanista es dissociaria la discussió prèvia sobre la qualificació purament tècnica dels experts que han d’ensenyar una disciplina qualsevol de la que segueix ara, un cop que ha estat enunciat el principi de que la millora que es pot adquirir en aprendre és una millora de l’ànima. Una millora psíquica o espiritual, com es vulgui dir, i, per tant, moral. Veurem que no és així. El text no permet separar la discussió «tècnica» de la posterior reflexió moral, són una. Hi ha aquí dues consideracions que cal retenir per entendre la unitat de la discussió, el lligam intern entre la deliberació sobre l’aprenentatge tècnic i la subseqüent reflexió sobre la naturalesa moral de tot aprenentatge fins i tot d’aquell que se’ns ha presentat com merament tècnic. La primera consideració. Per a una mentalitat contemporània pot resultar sorprenent que es vinculi l’aprenentatge de l’ús d’armes amb una pretesa millora de l’ànima. A la fi, si hom aprèn el maneig d’un arma, hom aprèn a matar. I en un primer moment és així. Les armes serveixen per a matar, animals o homes. La segona: el vocabulari emprat per Plató indica que tant en el primer cas, la discussió sobre la conveniència de l’aprenentatge d’una tècnica particular, com en el segon, la deliberació sobre la naturalesa de la millora de l’ànima, estem tractant el mateix problema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada