Després d’una demostració de l’art de l’ὁπλομαχία, es vol saber i es pregunta Nícies i Laques, experts en la guerra, si l’aprenentatge en aquest art seria beneficiós per a l’educació dels fills de Lísies i Milèsies, fills de gran homes que no són ells mateixos grans homes. I es suggereix que opini Sòcrates, que té, si d’educació es tracta, quelcom a dir. L’oportunitat de preguntar Sòcrates és defensada per Laques, que la fonamenta en el fet que s’ha mostrat valerós en combat. Apareixen aquí dues consideracions que no es poden negligir, ni en aquest ni en cap altre diàleg platònic.
Experts i professionals. Una part de la veritat
Cal retenir el tractament platònic del mestratge diguem-ne professional. Encara que l’anàlisi dialògica de determinats postulats, en aquest cas, les opinions de dos experts en la guerra, acabi demostrant llur insuficiència, és per aquestes opinions per on cal començar. La distinció essencial entre δόξα i ἐπιστήμη es pot establir només a partir de l’examen de la primera, que ens ve donada, ja hi és, abans de qualsevol possible avenç científic. Però a més d’aquesta consideració general de les opinions rebudes hi ha un aspecte que es sol menystenir i sobre el qual ens pot il·luminar un altre text. El llibre I de República fou escrit abans que la resta del diàleg i pres per separat funcionaria com a diàleg «aporètic». Ja he comentat prèviament que una lectura que es basa només en l’aparent absència d’una conclusió impedeix la consideració dels diàlegs entesos com a un tot, que sí permet un copsar un ensenyament més enllà de l’aporia. En el cas del Trasímac, -així podríem titular el llibre I de República- hi hauria una opinió final en la qual tots els assistents coincidirien en un acord de mínims. La tesi de que l’ἀρετή, com diu Stanley Rosen1, consisteix en minding own business, en fer-se càrrec dels afers propis i deixar als altres els dels altres. I encara seguiríem Rosen més enllà en la seva lectura segons la qual al final del diàleg aquesta tesi segueix essent considerada com a veritable, si més no en part. Cal que la πόλις estigui constituïda per homes i dones que saben el que fan cadascun en el seu camp. Potser algú consideraria que es tracta d’un principi molt modest, indigne de la grandesa -jo diria més aviat de la grandiloqüència- de la Filosofia Política. Però el menysteniment d’una afirmació tan simple està a la base de debats tan estèrils com el que enfronta els partidaris d’una escola formadora de valors i els qui consideren que la funció essencial de la institució escolar és formar treballadors o professionals. No són aspiracions excloents. Cal retenir aquesta acceptació simultània de tesis que semblen contràries per a entendre més plenament moltes de les coses que passen en els diàlegs i que evidentment tenen lloc al Laques, com provaré de demostrar. Es pregunta sobre una qüestió a qui té el reconeixement social d’expert. I encara que el decurs del diàleg faci aparèixer la insuficiència del saber dels experts, convé diferenciar entre aquesta insuficiència i la falsedat. Potser ajudi a entendre el que dic una comparació volgudament anacrònica, contrafàctica: Plató és, en aquest sentit, hegelià. La veritat és el tot al qual s’arriba per la Aufhebung, la superació de les veritats parcials anteriors, però també la seva conservació. En un -si es vol mínim- sentit, l’opinió de Nícies i la de Laques són veritables, formen part de la veritat.
La identitat entre el discurs i l’acció
Cal exigir una correspondència entre el que es diu i el que es fa, entre el discurs que es vol prescriptiu i l’acció que se n’hauria de derivar. I aquesta exigència es dona en un doble pla. El més bàsic: cal que l’expert pugui fer allò sobre el qual teoritza i, sobre tot, allò que pretén ensenyar. La importància d’aquesta exigència es reflecteix en el relat de Laques sobre el ridícul que feu l’expert mestre en l’art marcial en un combat real (183a-184a). Qui hagi tingut alguna experiència en aquest camp haurà comprovat la sorprenent quantitat de mestres i experts que ensenyen tècniques del tot ineficaces en el combat real, per no dir, directament, que ensenyen veritables pallassades. El segon pla, més general, més elevat, pertany a la reflexió ètica i apareix quan el coratge es considera un valor. Aquesta transposició és del tot clara: si l’aprenentatge d’una tècnica marcial millora els qui l’aprenen, no és una mera adquisició tècnica, produeix un benefici per a l’ànima.
1. Plato’s Republic. A study, Yale Univesity Press, 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada