Suposo que molts ciutadans de Catalunya -com jo mateix- han sabut fa unes poques hores de l’existència d’una conselleria de Justícia i de la titular del negociat, l’honorable Gemma Ubasart1, a la que he vist per televisió expressant la seva preocupació per la tensió que es viu en els centres penitenciaris catalans. Pel que sembla, les protestes dels funcionaris provoquen aquesta situació perquè els interns romanen tot el dia confinats a llurs cel·les. No hi hi dubte de que és una situació que no es pot desitjar, però potser caldria recordar-li a l’honorable Consellera que les protestes no són capricioses, tenen una causa immediata molt concreta: l’assassinat d’una cuinera de la presó de Mas d’Enric, a El Catllar, a mans d’un reclús. Ja m’adono de la meva incorrecció política, en haver dit reclús, presó o assassinat, però tant se me’n fot. Cap persona dotada d’una mínima capacitat racional pot desitjar que es maltracti els reclusos, es cregui o no que un dels objectius d’un sistema penal és la reinserció. La raó és més simple, un elemental sentit de l’autoconservació. És a dir, per si es donés el cas que nosaltres mateixos acabéssim essent usuaris del sistema penal. Quan encara tenia esma, provava de convèncer els meus alumnes d’ètica de la immoralitat de la pena de mort. Tasca difícil, perquè la gran majoria n’eren convençuts partidaris. En un d’aquells debats, en un llunyà curs de primer de BUP, es va produir un gag fenomenal. Un tal Carlos M. va oferir la seva mediació entre les dues postures enfrontades, la defensa del Talió dels alumnes contra el meu abolicionisme. La seva memorable intervenció:
- ¿Y porqué no hacemos cómo los moros? Les cortamos una mano...
No vaig poder estar-me de contestar:
- Coño, ya habló M., el liberal de la clase…
Hi havia dos arguments que finalment funcionaven millor. Un era anàleg al proposat respecte al tracte que cal donar als presos: no vull que hi hagi pena de mort perquè no me la puguin aplicar a mi. L’altre, força més ombrívol, ominós, però efectiu: per a segons quines accions, la mort sembla un càstig escàs. Com es pot veure, a l’hora de discutir no he tingut manies, he estat més deixeble de Gòrgies que no pas de Plató.
Està clar doncs que advoco per un tracte humanitari i respectuós per als presos. Potser tampoc cal que tinguin cinc àpats al dia quan tants conciutadans que no han comès cap delicte tiren amb un de sol, quan el fan, ni que tinguin accés a determinades comoditats vedades al comú, que no se les pot permetre.
Però també cal garantir la seguretat dels funcionaris que custodien els presos. Sempre he pensat que la Generalitat va cometre un error clamorós en exigir el traspàs de la gestió de les presons, animada potser pel mite de la nostra superioritat en qualsevol àmbit. Fa uns anys es va plantejar als líders dels partits independentistes la qüestió de si en una eventual Catalunya independent tindríem exèrcit. El sr. Puigdemont va dir que no. El sr. Junqueras va dir que sí, però amb un model català propi..... o sigui, millor. Miri, no. No hi ha models d’exèrcit a la carta. Des del primer terç del segle XIX tots els exèrcits del món segueixen, amb matisos, naturalment, el model organitzatiu de l’exèrcit prussià, que posà en peu Gneisenau. En el cas que ens ocupa passa el mateix. Segurament no hi ha cap model carcerari perfecte, però és ben segur que n’hi ha de millors que el nostre2.
El que sí queda clar és que aquesta tensió que tant preocupa l’honorable Consellera ja no afecta la víctima, que, per si algú s’ha perdut, diria que és la senyora assassinada. I es verifica una vegada més el dictum marxià: la repetició en història és en forma de farsa: coneixem el nom d’una consellera quan apareix a fer el ridícul. El passat mes de setembre varem descobrir el nom de l’honorable Consellera de Cultura, en llegir un seu repugnant tweet ocasió de la mort de Joan Ollé. Si algú té estòmac aquí té un relat dels fets: La taca humana
I resulta que ve al cas recordar-la. La cadena pública de ràdio va destacar un corresponsal a la recent cerimònia dels Oscar. Atès que no estava acreditat, va fer la retransmissió des d’una habitació d’hotel a Los Angeles. Ho podria haver fer des de casa seva, diria, sense malbaratar recursos públics. Però la cosa millora. Suposo que per alleugerir l’avorriment, va rebre la visita de la Consellera de Cultura. Con un par.
Per si algú no ho sap, el sou d’un conseller de la Generalitat és de 136.177,50 euros anuals. Es pot comprovar aquí: Taules retributives dels alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya
1. A la foto, la segona per l’esquerra, ballant amb les preses de Brians. Que guai
2. El meu preferit és el japonès, on els reclusos treballen durant una jornada laboral completa i cobren el sou acumulat en sortir, en un règim disciplinari molt estricte però sense maltractes i, sobre tot, sense aquella inactivitat pregona i tòxica dels nostres presos. I sense massa problemes. La formació que reben els vigilants inclou, per exemple, ensinistrament en l´ús del Tanbo -bastó curt- de la policia, que els permet reduir qualsevol intent d’agressió (no n’hi ha, els interns estan prou assabentats...). He rebut classes d’un titulat per la policia de Tokyo i dono fe de l’eficàcia del sistema. Va anul·lar tots els intents d’agressió que vaig iniciar i em va reduir com va voler. Disciplina, Respecte i Eficàcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada