Por, valor i educació, 6

 

Segueixo amb la lectura del Laques:

La primera resposta la dona Nícies (181d-182e), que considera que l’aprenentatge de la tècnica marcial és profitós per diverses raons. La primera és una afirmació que tots haurem fet alguna vegada si se’ns ha demanat l’opinió sobre alguna manera d’emprar el temps que no veiem massa clara: mentre fan això no fan una altra cosa, possiblement pitjor. En segon lloc i d’acord amb la tradició grega és un bon aprenentatge perquè és atlètic. En tercer, és útil per al combat i encoratja a aprendre més, a passar del combat individual al govern de les formacions¹. Un possible ascens del particular a l’universal i, a la vegada, un accés a l’educació política. Conclusió: és útil i entretingut per a l’home lliure, el torna confiat i valerós. Laques afirma que cal convenir que «tot és bo de saber», si és un saber, naturalment. Els traductors -i excel·lents com ara García Gual o Crexells- solen usar el terme ciència en aquest passatge, amb la justificació de l’aparició de la forma passiva de ἐπίσταμαι. Però l’original usa el verb μανθάνω, que es pot traduir amb més exactitud per aprendre. És a dir, el que sosté Laques és que quelcom és bo d’aprendre si en ésser ensenyat sobre aquest quelcom s’aprèn alguna cosa. Notem de passada que els grecs ja sabien que aprendre és transitiu, és a dir que té un objecte que no és el mateix aprendre. Que hi pugui haver un saber -polièdric o divers segons l’obtingui la Filosofia, la psicologia o la neurologia- sobre l’acte de l’aprenentatge no és el mateix que la pretensió de l’anti-pensament pedagògic contemporani de que l’expressió aprendre a aprendre tingui significat, és a dir, que no sigui absurda.

Una -obligada- digressió hermenèutica

En la lectura dels diàlegs primerencs cal deixar de banda alguns components hermenèutics que semblen veritables tics: la reiterada afirmació de que en un determinat diàleg un terme no té «sentit tècnic» o el curiós costum de determinats estudiosos de renyar Plató pel seu escàs rigor terminològic. O, en tercer lloc, el mecanisme invers al primer, afegir càrrega semàntica a una traducció per fer-la «més filosòfica», que és el que s’esdevé en la traducció d’aquest passatge. Exemple del primer error: quan apareix en un diàleg «de joventut»² el terme εἶδοV o el terme ἰδέα. Sembla que alguns estudiosos saben que en algun moment -i quin va ser- Plató va decidir que aquests dos termes, que signifiquen aspecte, aparença o forma, es convertissin en termes filosòfics. Així, quan llegim, a Eutífron 5d:

- Recorda doncs, que jo no t’he invitat a dir-me una o dues d’entre les moltes accions pies, sinó que et demano quina és la forma (εἶδοV) per la qual totes les accions pies són precisament pies. Car tu mateix has dit que hi ha un sola forma...

S’insisteix en que aquí el terme encara no es refereix a una idea platònica. De fet, Crexells tradueix essència. Si apareix en diàlegs més tardans, com el Fedó, aleshores el terme sí denomina la idea. Es pot fer una lectura evolutiva de Plató -s’ha fet i crec que ja ha donat de si el que podia donar, tot i que segueix dominant en molts manuals- però sense forçar el text. Tornaré sobre aquest problema.

Plató empra εἶδοV/ἰδέα en textos separats per desenes d’anys. Empra un terme comú de la llengua grega com d’altra banda fa tothom que escriu. S’escriu en una llengua i es diu el que aquesta llengua permet dir. Com denominar en grec allò que tenen en comú molts? Allò que és u però es dona en molts? Amb el terme εἶδοV o ἰδέα. Potser cal recordar que Plató no escrivia per a una remota posteritat d’estudiosos, sinó que s’adreçava als seus contemporanis. I ells devien entendre. Si més no, podien. D’una banda, sembla que Gadamer encerta en dir que la Filosofia no té un llenguatge propi i, de l’altra, costa veure quina diferència essencial hi ha en la noció de la unitat en la pluralitat -un «ésser u entre molts»- en el text de l’Eutífron i en el del Fedó, més enllà de que el segon cas hi hagi un desenvolupament explícit del concepte, hi hagi una «teoria»³.

El segon error: A molts traductors i estudiosos els molesta l’escàs rigor terminològic dels diàlegs. És cert que Plató li canvia el nom a moltes coses o que dona a un mateix terme molts sentits. I per això sembla estar el savi de torn, per a dir coses com «aquí hi hauria de dir X» o «aquí X no hauria de designar això». En suma, per a indicar on s’equivoca Plató. Es menysté així un fet essencial. Llegim textos dramàtics, on parlen personatges diversos, no sempre filòsofs -afortunadament, crec- on els arguments i els mots van i venen, canvien. Que se sàpiga, Plató no va escriure cap tractat ni cap manual, tipus d’obres on sí cal exigir una fixació dels conceptes emprats, una mínima univocitat.

En el fragment que ens ocupa, apareix el tercer tic. La frase que Plató atribueix a Laques diu que tot allò que sigui un aprenentatge real és bo. No diu més. I no sembla poca cosa. Als traductors si els ho sembla, raó per la qual fan dir a Laques coses com, per exemple:

«És cosa difícil, Nícies, de dir de cap ciència que no convé d’aprendre-la».

Estem parlant de i amb experts. Però Laques no és un un epistemòleg. És un soldat.

1. El que sosté Nícies pot ser fals, però no és cap disbarat. El pensament militar -perdó per l’oxímoron- de diverses cultures i èpoques ha sostingut que, en l’essencial, l’art del combat individual i el de la guerra són isomòrfics, es regeixen pels mateixos principis tàctics i estratègics.

2. Sobre els diàlegs anomenats de «joventut», el que es digué en la primera entrada d'aquesta  sèrie: Por, valor i educació , 1

3. Sí és que existeix una «Teoria de les idees».....