Por, valor i educació , 7

 

Aprenentatge, tècnica, utilitat

La rèplica de Laques a Nícies és tècnica, com ho era l’afirmació d’aquest. Parlen d’una tècnica, des del punt de vista del professional, no des d’una aproximació científica ni filosòfica. Sabem de la dificultat de la traducció de determinats termes. Estic emprant el terme tècnica perquè provo d’escriure en català l’any 2024, però al text no apareix τέχνη, sinó, com ja he dit, el verb μανθάνω i derivats. τέχνη (producció, fabricació material, acció eficaç) és un terme problemàtic perquè Plató l’empra per aquesta mena d’accions i també per a referir-se a la retòrica, o a la dialèctica, per exemple. I el que diu Laques és que si aquesta tècnica (este aprendizaje diu García Gual, més exacte, aquesta ciència diu Crexell, més aventurat) és, com sosté Nícies, útil, és bo aprendre-la. La noció sobre la que pivota l’objecció de Laques és la d’utilitat. Moltes exposicions de la Filosofia socràtica, deixant de banda el caràcter ineludiblement fantasiós de l’explicació d’un pensament del que no tenim cap referència directa, contenen un lloa de l’oposició de Sòcrates a la identificació entre virtut i utilitat, en nom d’un concepte de la moral més elevat. No sóc qui per a negar la tesi, però sí em permetré matisar-la. M’autoritza la imatge de Sòcrates que es desprèn de la lectura de testimonis diferents al de Plató, com ara el de Xenofont, així com el fet de que les escoles socràtiques «menors» mantingueren posicions que podem qualificar de més escèptiques, utilitaristes o hedonistes que les del Sòcrates platònic. I també el sarcasme de Plató. En la discussió del Protàgores entre el famós sofista i Sòcrates es produeix una inversió total de les postures de tots dos. Si a l’inici és Protàgores qui defensa el relativisme i l’utilitarisme, al final és Sòcrates qui sembla identificar virtut i utilitat. No és tan senzill. La utilitat no és la virtut. Però n’és un component, o si més no una condició. Allò que no serveix no és virtuós. Tornaré sobre el vincle utilitat-virtut.

Els mals tècnics

Si ens limitem al text, Laques afirma que els lacedemonis, que dediquen tot el seu temps a aprendre tot el que poden per a la guerra, no practiquen aquest art. I pel que fa al pretès expert que l’ha d’ensenyar, com ja s’ha dit, feu el ridícul en una situació real de combat. Ensenya una cosa que no serveix. Estem, de moment, en la simple constatació de la inutilitat del que se suposa que es pot aprendre practicant la tècnica de l’ὁπλομαχία. Però aquest dictamen ja apunta cap el que serà el centre del debat del diàleg. Es presenten com a experts els qui no ho són. Fracassen en l’exercici professional de la tècnica que pretenen ensenyar. No saben, o no saben res que pagui la pena aprendre. El seu és un fals saber del qual només pot produir un fals ensenyament. Sembla un principi educatiu elemental que ha estat abandonat per la pedagogia contemporània: Només qui sap una cosa la pot ensenyar. I paga la pena aprendre algunes coses, no totes. En el cas que ens ocupa: Estesilau és una nul·litat com a guerrer perquè el que posa en pràctica és inútil, per tant deixar-se ensenyar per ell és no només inútil sinó perillós. Cenyint-nos només al camp dels entrenaments marcials ja ens sortiria una llista inacabable de bajanades presentades com a sabers eficaços. Passava, pel que sembla, a Grècia i passa ara: quants il·lusos practiquen «arts» de combat completament inútils? I no es tracta només de la pèrdua de temps i de diners, la cosa té un vessant moral de consideració: es fa creure algú que podrà salvar la vida aplicant un colossal munt d’estupideses. El diàleg virarà inevitablement cap a un debat ètic anunciat en la discussió tècnica on té lloc el descrèdit dels experts. En aquest camp concret ha aparegut aquella exigència que Kant estengué a l’àmbit total de la praxi humana: Allò que és veritable en la teoria, ho ha de ser en la pràctica.

Competència i finalitat

En la seva primera intervenció Sòcrates (184c) refina dues nocions que ja han aparegut en la discussió precedent, una de manera explícita, la competència i l’altra de manera més indirecta, la finalitat. Pel que fa a la primera, Sòcrates proposa l’exemple de la gimnàstica, (ἀgωνία, exercici físic, lluita, litigi). Pregunta Melèsies si creuria els presents o algú que hagués estudiat i practicat amb un bon παιδωtriba, un bon mestre de gimnàstica. És a dir, el retret platònic no s’adreça al tècnic, sinó, en tot cas, al mal tècnic, al fals tècnic. Cal escoltar a qui parli, i aquí sí apareix al text, des de o segons ἐπιστήμη.

Pel que fa a la finalitat, el que Sòcrates fa no és altra cosa que recordar que si cal discutir sobre la conveniència d’una o altra proposta educativa el que ens ha de dirigir és la finalitat, en aquest cas la millora dels nois. La millora de l’ànima dels nois.