Por, valor i educació, 12

 

La definició de Laques

Un cop es decideix que seran Laques, Nícies i Sòcrates els qui donaran consell a Lísies i Lisímac, s’inicia l’examen de les opinions temut i pronosticat per Nícies. Els possibles desacords i l’enuig, el malestar -el «mareig» present també a altres llocs platònics- que anuncia Nícies són signes de l’ἀπορία en què conclourà el diàleg, és a dir, la conclusió de que no sabem què és el valor o, més aviat, tractant-se de Plató, ho sabem però no és el moment de dir-ho. Però tot i així, l’examen comença amb l’assumpció, explícita per part de Laques i com a mínim no objectada per cap dels presents, de que la millora dels nois que cal educar es produirà per la presència¹ d’una ἀρετή, una virtut, en llur ànima. El valor és una qualitat que es troba en l’ànima. Pot semblar un principi feble, poc valuós, però no tant si recordem que sovint i des de molts angles s’ha pretès diferenciar el valor «moral» d’un valor «físic», distinció eliminada d’entrada en el diàleg: si ha hi una cosa tal com el valor és una sola cosa. I està present a l’ànima. I em sembla rellevant que hi hagi acord, per mínim que sembli. En el debat previ sobre la conveniència d’admetre l’opinió dels tres experts, Sòcrates que, recordem, no es té com a tal perquè no ha pogut pagar-se les lliçons del sofistes constata, sorprès, irònicament sorprès, que no hi ha acord entre els altres dos experts (186d), precisament ells, que no han mostrat cap dubte sobre llur competència. La raó per la qual aquesta observació de Sòcrates té importància és la següent: s’admet amb freqüència i sense examen que hi hagi desacord entre experts, fins i tot entre científics, la qual cosa és inobjectable en el procés de la investigació. Però no seria un objectiu de la ciència la superació de la dissensió? Entenc que si es considera la veritat com a condició transcendental de la ciència, sí.

Laques dóna la primera definició del valor:

«Si un es decideix a romandre a les files repel·lint l’atac dels enemics i sense fugir, tingues entès que fora coratjós» (190e)

Com en altres diàlegs, es produeix l’habitual exercici de la ironia -potser Sòcrates no ha plantejat correctament la pregunta?- i de la lògica de la interrogació socràtica, en la qual es practica, com en altres llocs de l’escriptura platònica², l’ἔλεγχος, la refutació de la definició donada mitjançant un argument a la vegada lògic i retòric. Des d’un punt de vista lògic, la definició de valor ha consistit en donar-ne un exemple. Des del punt de vista retòric, enlloc d’una definició o, fins i tot d’una metàfora, el que es proposa és una sinècdoque, la confusió entre la part i el tot. Així Sòcrates pregunta si la forma de combatre dels escites, poderosos -i victoriosos, això és important, com veurem- que fugen primer per atacar després, no és també una acció coratjosa. No és que mantenir la posició en la batalla no sigui un acte de valor, és que no és l’únic possible. Laques ha confós el cas amb la categoria. Més endavant es reforçarà aquesta tesi en estendre la possibilitat del valor a altres àmbits vitals que no són el de la guerra.

Hi ha encara una tercera dimensió en la refutació de la qual no es pot negar que té un notable aspecte d’argument ad hominem. Qui opina que el valor consisteix en resistir l’escomesa de l’adversari és Laques, que només admet el mestratge d’homes de veritat. Raó per la qual accepta la intervenció de Sòcrates, que ha estat company d’armes i ha mostrat coratge...en la retirada de Dèlion. Un home valent que fuig? La manca de validesa d’una argumentació òbviament fal·laciosa com és l’argument ad hominem seria definitiva si es trobés en un altre tipus de text, un tractat o manual per exemple. Però en un context dramàtic té una altra dimensió. És rellevant saber qui és el que diu segons què.

L’anterior resum de la refutació socràtica comptaria, crec, amb un nivell de consens suficient, tant entre els partidaris de la lectura purament lògica com dels qui practiquen un estil hermenèutic més literari o més atent al que l’insigne professor Stanley Rosen denominà fenomenologia dramàtica de Plató. Per tal de no enredar-me en aquestes dissensions metòdiques -una mica fatigoses- ja he admès que podem considerar la refutació socràtica des dels dos angles, el lògic i el retòric-dramàtic. En qualsevol cas, cap de les exegesis, comentaris i explicacions que he pogut consultar fa esment en la qüestió que plantejaré a continuació, potser perquè es considera menor: la tesi de Laques, que podríem entendre com l’afirmació de l’home d’armes, és a dir, el coratge consisteix en mantenir-se ferm en el combat, es pot considerar si no refutada, superada. Però ho està realment? Res del que diu Laques té validesa?

1. La traducció del terme és problemàtica. paragenomene deriva de de παραγίγνομαι, presentar-se, afegir-se, estat present, arribar. Es por entendre per tant, que allò que denominem ἀρετή, es troba en l’ànima de manera ingènita, innata, però també que és quelcom que arriba, s’afegeix.

2. Així per exemple:

«Recorda doncs, que jo no t’he invitat a dir-me una o dues d’entre les moltes accions pies, sinó que et demano quina és la forma per la qual totes les accions pies són precisament pies. Car tu mateix has dit que hi ha un sola forma per la qual totes les accions impies són impies i un sola per la qual totes les accions pies són pies...explica’m doncs, quina pot ser la forma mateixa de la pietat. Per tal que, fixant-hi la vista i servint-me com a mesura -paradigma- pugui dir que tot el que és fet per l’estil, per tu o per un altre, és una acció pia, i tot el que no és per l’estil, no ho és.”

Eutífron, 5de-6de