Por, valor i educació, 13

 

Coratge o estupidesa?

Hi ha dos obstacles gairebé insuperables que separen el públic que es pot considerar il·lustrat de la freqüentació d’obres de Filosofia. Un és el caràcter efectivament mínim del seu grau d’il·lustració. L’altre és el recurs cada cop més freqüent, en el camp de la literatura filosòfica, a un llenguatge intrincat des del punt de vista sintàctic i semànticament retorçat. És evident que la Filosofia té, ha tenir, un llenguatge tècnic. Però els escrits de molts filòsofs, especialment a partir del segle XIX, fan llurs autors dignes de ser titllats de veritables dispensadors de foscors, com va dir un eminent professor. No tinc una concepció positivista de la lectura perquè no la tinc de la realitat, només trasllado aquí l’experiència de la lectura de determinats autors durant la qual es donava sovint la consciència de que no sabia de què estaven parlant. En la Filosofia clàssica, i amb la discutible excepció de la prosa de Hegel, això no passa. I no passa perquè en enfrontar-nos amb un text de Plató, Descartes, Hume, Kant i tants altres podem superar el problema del llenguatge tècnic perquè podem saber, si fem l’esforç necessari, si estudiem, de què estan parlant. Hi ha una relació que podem copsar entre allò que llegim i el que ens ha tocat viure o pensar, allò que és per a mi, si ho hem de dir à la Hegel.

Als diàlegs platònics es parla de problemes que tenim els homes. Valoro allò que digué Deleuze sobre la filosofia sense sabers de reserva, autònoma, configurada amb els conceptes que construeix. Però discrepo: encara que no sigui allò essencial, em sembla que cal tenir present que Plató no parla -o no només- de etèries entitats supramundanes o mentals. Parla o, si més no, també parla de, o partir de, o sobre, allò que ens concerneix: la conducta correcta, l’amistat, l’amor.....o la guerra. Fixem-nos en el problema que anunciava en l’anterior entrada: El que diu Laques és fals? No és coratjós qui manté la línia quan es produeix l’escomesa de l’adversari? Si ens atenim al text, intentant no treure res del que diu ni afegir el que no diu, el cert és que es parla d’una situació real, existencial, la guerra, la imminència del xoc, l’agressió, el dolor, la mort. La por. I Sòcrates no nega que sigui un acte de coratge. El que diu és que no és l’únic.

En la discussió subseqüent i després de la ja comentada refutació socràtica -és un cas, no una definició, és un part, no el tot.....- s’arriba a una situació aparentment paradoxal. D’una banda sembla que s’accepta que en tractar-se d’una ἀρετή, la ἀνδρεία, el valor, no es pot considerar separada de la prudència, de la conducció racional de la conducta. Però de l’altra, també es convé en que podem considerar més veritablement coratjós qui es manté ferm quan està en desavantatge que no pas aquell que ho fa en una posició de superioritat. Però si és més valent -o veritablement valent- qui resisteix en una situació de desavantatge que aquell que ho fa sabent-se en superioritat, més fort, és més valent l’ignorant que el savi, l’estúpid que l’intel·ligent. Un recurs habitual en els diàlegs és allò que el professor Sales ens indicava com a «rebots lògics» en les seves memorables lliçons sobre Plató fa una pila d’anys: en aquest cas, la vinculació entre valor i saviesa rebrollarà en la proposta de definició de Nícies que vincularà totes dues nocions. Però ja hi arribaré.

Recordem, diu Laques:

«Si un es decideix a romandre a les files repel·lint l’atac dels enemics i sense fugir, tingues entès que fora coratjós»

Laques, 190e

Romandre a les files....D’acord. Ara bé: esperar amb fermesa l’atac en la batalla, el famós «mantenir la línia» que ha obsedit els militars de totes les èpoques, és un acte de valor o una imbecil·litat majúscula?